Meido Cafe (メイドカフェ). Part II

I finalment arriba el dia que tota la plana major del laboratori ens ajuntem perquè em portin a un Meido Café.

Anem tots excepte un noi molt friki, que declina la proposta. Ple absolut. Ara bé, el que no m'havien dit és que, de fet, ningú han anat mai a un lloc d'aquests, s'han apuntat en massa aprofitant la avinentesa i amb l'”excusa” de l'estudiant estranger. Però ja posats a anar a un lloc normal com aquest, abans em donen una passejada pels altres llocs també normals del barri on poder a anar a fer les compres rutinàries que un fa quan ve al Japó, i tots ens firem amb alguna que altra cosa, aprofitant els nostres punts en comú de recerca. Tot un honor ser il.lustrat per verdaders experts en la matèria.

Bé, arribem, i encara tenim sort perquè està ple i ocupem les darrers taules, tot i que ens toca separar-nos en dos grups. Com ja vaig dir, ara ja amb l'experiència a la mà, aquests lloc no deixen de ser una cafeteria, però on les cambreres van vestides de minyona i per fer-les venir a taula les crides amb una campaneta tota mona. Com jo era el convidat d'honor, em vaig inflar de que em fessin tocar la campana per qualsevol cosa. Per cert, que, per variar, la nostra minyona assignada una mica més i es fot de cul al terra al parlar-li en japonès. Però va acabar el dia sabent dir “Hola què tal” correctament (tot i que al principi es pensava que a allà parlem anglès...).

L'ambient és relativament nyonyo i els plats, amb un preu que seria el que et fotrien a les rambles si fas cara de turista, acompanyen a l'ambient, en plan coca-cola de meló amb bola de gelat o pastissos de maduixa plens de nata. Vull dir, que no tenen patates braves o uns chocos. La comanda per antonomàsia és un cafè on pots demanar que la minyona et dibuixi el que vulguis. Així doncs un parell de companys el van demanar. Un, clarament influït per mi, va demanar un gat, cosa que ja lligava amb l'ambient nyonyo, i l'altre el kanji més putes que que se li va acudir (és una mica catxondo). Però com la noia no s'en surtia, al final ho va deixar en un “m'encanta en Hide-san” (es seu nom). En tots els dibuixets no hi podia faltar un cor ben maco, es clar. Sort que no sóc diabètic perquè l'ambient exsuda sucre pels quatre costats .

Un fet que no m'esperava és que hi havia força noies. Els meus companys em van explicar que aquest és un lloc típic per parelles, ja que l'ambient es bo. De totes formes, si que la penya que està sola en una taula té una mica de pinta rara. En concret, el de just al costat semblava un psicòpata i feia tot de cares ladines i es fregava les manes mentre mirava a les cambreres. Donava una mica de por. Però bé, ho deixaré en 50-50 el còmput de gent una mica xunga o no (no concreto a on he comptat el meu grup).

Un cop esgotat el límit de temps de 60 minuts (no pots quedar-te més d'això per norma si no demanes una altra consumició), ja ens varem marxar. A la porta hi havia una cua del dimoni esperant per entrar. Caram, si que són populars aquests llocs! Hi ha parelletes, i hi ha gent amb cara s'obsessa, repartits a parts iguals.

Malauradament, està terminantment prohibit fer cap mena de foto a dins, excepte casos molt controlats. A les cambreres, mai, pel que mala sort...com a molt si deixaves una bona propina podies triar una minyona i fer-li una foto en alguna pose concreta (entre l'atrezzo hi havia des d'ossets de peluix a una pistola...), però per fer-la et porten a un lloc a part i et tanquen amb ella amb una cortina perquè tot sigui exclusiu. Jo això no ho sabia i la primera vegada que algun altre client s'anava amb una minyona a un racó i es tancaven amb una crtina, se'm deuria posar una cara rara, ja que de seguida m'ho van explicar. Evidentment, es van posar d'acord per enviar-me a mi a fer la foto de torn, i jo vaig acceptar a contracor per no ferir la seva sensibilitat. Si voleu saber que posa a sota, “ahhh se siente, no hay manos, no hay galletas”, però com heu pogut comprovar, el tema no és res particularment cotxino...

Meido Cafe (メイドカフェ)

Els meus companys de laboratori ultra-treballadors de vegades s'apiaden del pobre estudiant estranger i dediquen una estoneta a compartir vivències amb mi o recomanar-me llocs on anar. Quan els vaig preguntar què hi havia d'interessant pel centre neuràlgic de la ciutat, el barri de Tenjin (天神), mig rient mig seriosament em van dir que per allà podia anar al que s'anomena un "Meido Cafe" (メイドカフェ), que transcrit a l'anglès seria un “Maid Cafe”. O sigui, un “cafè de minyones”, un bar on tot val 5 vegades el seu preu, però les cambreres van vestides de minyones. Això si, res marrano, eh??

En les paraules textuals d'un dels companys, un lloc exclusivament per "frikis de meido" (que no de miedo, tot i que també aplicaria). Com es pot apreciar, jo també els vaig ensenyant el vocabulari bàsic català/castellà.

Algun cop n'havia sentit parlar d'aquests llocs...però passar de la teoria a la pràctica ja és un altre tema. Sobretot, anar-hi jo tot sol amb el meu japonès de firetes i pinta de guiri em va fer una mica de pal, pel que al final els vaig convèncer perquè m'hi portessin, cosa que els va fer molta gràcia (potser es reien amb mi, o de mi, millor no pensar-hi). Després d'una mica de preselecció,perquè d'aquest llocs n'hi ha uns quants, es va acordar anar a un anomenat Tenjin Style（天神Style). Per sort, a part de mirar dibuixets, no us entereu del que posa a la web i per tant no podeu esbrinar què hi ha escrit a les pàgines on es descriuen les cambreres (a menys que hageu fet Japonès I, II i III per l'ateneu de la UOC) . El problema és que tampoc enteneu les estrictes normes de comportament, on diu clarament què passa amb els clients amb les mans molt llargues.

Si bé a la pàgina web dels més espectaculars tenen una mena de rànking amb les cambreres més populars entre els clients (i si he de ser cruel, entenc perquè algunes estan a baix de tot...), els d'aquí són més petitets, i per tant el criteri de selecció principal que van aplicar va ser si hi havia algun esdeveniment especial en plan "el dia de...". Malauradament, no hi havia cap que fos aviat. Tot just se'ns havia passat el dia de "ツンデレ"... que es tradueix a "el dia que totes les cambreres et tracten com una merda". Bé, en realitat aquesta paraula té un seguit de matisos , però per no enrotllar-me, ja he deixat la referència per qui li interessi. Tot i així, si que diré que l'equivalent cultural, que no traducció literal, que penso que és més proper per nosaltres seria "que es fa l'estreta" (es comporta com que no, però en realitat ho vol...). Com se sol dir, "pa mear y no echar gota".

I com el post ja s'ha allargat molt, crec que deixo per un altre dia el desenllaç ^_^

つづく...

Està viu (生きている)

Actualment vivim en un món globalitzat. Fa 20 anys, els restaurants estrangers eren una cosa totalment exòtica per allà. En canvi ara, tens un restaurant “exòtic” a cada cantonada (aquí ja sóc molt generós amb la definició d'exòtic). Tot i així, per aquí no tothom s'ha assabentat de la globalització, ja que hi ha força gent que es fa creus que m'agradi el menjar japonès. Cada dia els cuiner em van preguntant si tot em sembla bé i si tinc cap problema amb el menjar i es posen molt contents que em mengi el que han cuinat. Al principi fa gràcia, després ja cansa una mica de que cada dia sigui igual. De fet, hi ha qui es queda totalment sorprès de que sigui capaç de menjar amb bastonets amb certa habilitat (o sigui, que vagi del bol a la boca sense perdre més del 75% del menjar pel camí). I aquí ja estic parlant de gent amb nivell cultural universitari. Definitivament, la consciencia del món globalitzat no ha arribat a tot arreu encara.

El cas és que, com veuen que no tinc cap problema amb el menjar, de tant en tant, si alguns caps em porten a sopar fora (avantatges de ser un dels 3 occidentals a tota la universitat), es proposen a fer una mena de competició a veure quins plats típics de la zona em puc arribar a menjar sense que em doni fàstic. Primer ho van intentar amb sashimi ben fresc...encara viu. Però els molt putes no m'ho van dir, es van esperar a que el peix donés un bot al anar a agafar un tros per veure com reaccionava i riure's de mi. Després va venir una sèpia que també estava feta trossos mentre anava canviant de color i tenia espasmes en plena agonia. Finalment, van anar a la jugada segura dels makis de natto (un tipus de mongeta que ja ha sortit en algun comentari anterior, veure foto), que fins el moment tenien una efectivitat del 99% amb estrangers. Però clar, no saben que surt més a compte comprar-me un vestit de gala que convidar-me a dinar, aquí “y en Pekín, y en Pokón”. Amb ho senzill que hagués estat tant sols posar-me alguna cosa que tingués pebrot...

Ara bé, intentar aguantar el ritme d'aquesta gent quan plega de la feina i es posa a beure alcohol (tot un esport nacional, com sabrà qualsevol assidu al Shin Chan) ja si que és un altre tema.

Festival de primavera (春祭り)

A part de les festes grosses com el Setsubun, de tant en tant també s'organitzen festes menors pel centre de la ciutat per part d'entitats culturals. No fa gaire, hi va haver el Festival de la Primavera davant d'una de les principals terminals d'autobusos de la ciutat. Em va fer gràcia perquè en realitat era un festival de cultures orientals igualet, però que igualet, que el que es fa cada any al Mercat de les Flors a BCN. Un escenari on representar espectacles tradicionals, una zona de paradetes de menjar oriental i una altra de venda de productes. Em pregunto si aquí algú s'ha copiat, perquè l'estrcutura de tot plegat era calcada una de l'altra. Però clar, fer un festival "oriental" aquí no és ben bé com fer-lo a BCN...Suposo que seria l'equivalent a fer un festival de la Mediterrània.

Un dels grans moment culminants per mi va ser quan una associació e iaies va sortir amb vestit xinès a fer tai-txi, ja que van fer exactament el mateix que fèiem al 22@, amb exactament la mateixa música. Evidentment, en aquell moment vaig cobrar consciència de que no m'enrecordava absolutament de res, però va ser divertit tornar a rememorar tots els moviments i ho d'agafar la pilota. També em va portar entranyables records veure com una de les situades més a l'extrem de l'escenari, en un moment donat es quedava sense espai i estava allà encaixonada sense poder tirar ni endavant ni endarrera. Tothom que hagi fet tai-txi entre 4 parets es pot posar perfectament en el seu lloc.

En qualsevol cas, vaig aprofitar la vinentesa per menjar-me un parell de hashiyakis, que no n'havia menjat mai (agafes un crep, l'enrotlles entre 2 bastonets amb verdura i li tires karashi i tonyina deshidratada).　おいしい...

Hakata (博多)

Quan els meus companys, que no sempre entenen que el setè dia va descansar, em deixen, em dono una volta pel centre de la ciutat. Un dels barris cèntrics, que antigament era un altre localitat a part, es el de Hakata (博多), on està l'estació principal de trens. És pot considerar que és la Gran Via/Av. Diagonal de Fukuoka, amb carrers amples i grans establiments comercials.

Aquest barri es caracteritza especialment perquè, com a molts llocs del Japó, no pots tirar una pedra sense donar-li a un temple, n'està ple. Entre dos gratacels n'hi pots trobar un. Aquí n'hi ha de força grans, com un conjunt arquitectònic que és una mena de ciutadella-temple anomenada “gokusho teramachi” (tera, 寺, és temple i machi,　町 , ciutat). També és curiós que tots estan sempre força animats (depèn una mica de l'hora, es clar) i amb gent de tota mena fent ofrenes. Davant de l'altar hi ha una capsa de fusta on llencen uns iens, llavors piquen dos cops de mans per demanar un desig, i tiren d'una corda per fer sonar un picarol gegant. I si hi ha sort, els kamis el concediran. Sinó, sempre pots comprar tota mena d'amulets (mamori,守り, que literalment vol dir “defensa”). I és que aquí la religió també és un bon negoci.

Entre les estructures més espectaculars d'aquest barri està la Canal City, el mega-centre de compres i esbarjo on es reuneix el jovent al costat del riu. Un s'hi pot tirar tota una tarda voltant-hi. El disseny és força espectacular, hi ha botigues de tota mena (per exemple, de disfresses per gossos), centres d'entreteniment amb "maquinetes" espectaulars i sempre hi ha algun grup de música per allà tocant. A la seva darrera planta està la Ramen (ラーメン) Plaza on es concentra una enorme varietat de parades de fideus entre decoracions de cartó pedra. El Port Aventura dels fideus, perquè ens entenguem. Jo, de totes formes, em quedo amb les parades de boletes de pop (takoyaki, たこ焼き). Mmmm...

Resum: Hakata és un bon lloc per fer una passejada i anar a visitar temples o museus. I en qualsevol cas, és lloc de trànsit ineludible per anar a qualsevol altra part de la ciutat.

Ahir va ser festiu (昨日は休みでした)

Ahir va ser festiu per aquí, era ni més ni menys que el dia de la fundació de la nació, el que vindria a ser el dia de la Constitució a Espanya. A diferència d'altres dies laborables, ahir:

• Els trens passaven una mica més tard (posem, cada 12 minuts enlloc de cada 10).
• Un dels accessos (només un) a la universitat estava tancat amb una petita valla de mig metre d'alçada.

S'han acabat les diferències. Per la resta, tot exactament igual. Totes les botigues obertes, la mateixa gent pel carrer que cada dia, absolutament res tancat (ni museus, ni res de res). De fet, fins i tot a l'escola superior del costat hi havia tot d'estudiants anant amunt i avall amb els seus uniformes. Jo, evidentment, no vaig posar un peu a la universitat, tot això ho vaig veure perquè per anar a l'estació del tren que va al centre es passa per davant de la universitat (on es preguntaven què se n'havia fet de mi).

Això si que és celebrar un festiu i el demés són bajanades...

[16/02/2009 RECTIFICACIÓ:] Diuen que és de savis rectificar quan t'equivoques. Tot i així, jo ho faré. En el meu subtil intent de ser irònic, vaig cometre l'error de referenciar dades de memòria, enlloc de contrastar-les correctament (encara sort que estic fent la tesi...). El que vaig dir dels horaris de tren no és del tot cert. En realitat, a l'interval de 7-9 del matí en festiu passen cada 10 minuts enlloc de cada 8, i la resta d'horaris són pràcticament idèntics a un laborable.

Epidèmia (伝染病)

Abans de venir vaig enxampar un bon refredat del que encara no m'he recuperat del tot. Una cosa molt típica de per aquí, que segur que tothom ha vist en algun documental, és la gent que porta mascareta pel carrer. Normalment la porta gent que està refredada, per no anar enviant microbis o virus cap a tothom que l'envolti. Aquestes andròmines són d'ús molt comú i, de fet, al súper les venen a dojo, al costat de les maquinetes d'afaitar o la pasta de dents. Si en vols trobar, no t'has de complicar molt la vida. Ara bé, per molt que sigui costum local, a mi em fa una mica de corte anar amb això a la cara i m'estimo més ser un desconsiderat que de tant en tant va estossegant.

Ja sé que un s'ha d'amotllar a els costums que l'acullen, però penso que és un intercanvi just davant el costum local de xarrupar sorollosament qualsevol líquid (especialment sopes de fideus). Jo ho considero un simple intercanvi cultural en pos de la tant lloada aliança de civilitzacions. Pitjor cara van fer quan els vaig explicar que d'on provenia el terme Hispània i què fem amb els conills.

El cas és que des de que vaig venir, la gent de laboratori sembla que s'ha anat refredant poc a poc i de tant en tant van estossegant. No fa gaire, uns quants ja han començat a dur les mascaretes i d'altres, han desaparegut. Ara mateix, per tota la universitat hi ha de cartells avisant que hi ha una passa de grips i refredats i que cal extremar la precaució (una mica estrany al Febrer, això sol passar a finals de Desembre..). Jo simplement segueixo igual que al principi.

No sé perquè tot plegat em recorda un mica a les pel.lis en plan Estallido...