El Museu Ghibli (ジブリ美術館)

Finalment he pogut visitar el museu oficial de l'Estudi Ghibli, ubicat a la ciutat propera de Mitaka (三鷹). Realment, aquesta era una assignatura pendent (i una espina clavada) per algú que diu que li agraden aquestes coses. El problema és que has de comprar l'entrada amb entre un mes i tres d'antel.lació, només obren tres dies a la setmana, i cada dia només poden entrar 100 persones. No es pot fer improvisadament. Però quan vaig saber que tornava al Japó aquesta va ser la primera cosa que vaig córrer a fer a qualssevol preu.

Al entrar per primer cop, la veritat és que vaig tenir un deja vu d'una situació passada. La darrera vegada que vaig anar al Japó per motius totalment turístics (si, l'any passat era realment per treballaaar...), vaig tenir el plaer de visitar amb ma germana la Sanrio Puroland, el parc temàtic de la Hello Kitty (on la mitjana d'edat era d'uns 10 anys, ejem). Quan ma germana es va fer una foto amb ella una mica més i plora, ja que, clar, aquesta “era la Hello Kitty de debò”. Doncs ara jo m'he pogut fer una foto amb el “Totoro de debò”...i no fa falta dir res més d'aquest moment.

Al museu la mitjana d'edat ja és més gran que al país de la Hello Kitty (que no vol dir que no hi hagi quitxalla), ja que és molt popular. A les sales pots veure d'on treu tantes idees l'autor: de llegir milers de llibres de tot el món sobre paisatges, històries populars, etc. També et projecten un curtmetratge exclusiu que varia segons les dates. El meu anava d'una història d'amor entre una aranya d'aigua i un sabater, i com vaig tenir la sort que els personatges no parlaven, cap problema amb l'idioma. Ara bé, una de les grans injustícies del museu és que algunes sales i activitats estan restringides a menors de 10 anys, cosa que em sembla fatal, ja que jo també volia muntar al gat-bus mida gegant!!!

Akibahara (秋葉原)

Ja el segon dia que vaig estar al Japó (de 14 previstos) he tingut un problema bastant important que hauria d'haver previst però no li vaig donar la importància suficient fins que va ser massa tard. I és que la gent tendim a sobrevalorar la nostra força de voluntat. L'error va ser visitar novament el barri d'Akibahara amb temps de sobres per mirar botigues tot sol.

Aquest barri és molt conegut pel seu “carrer elèctric” (電気街, Denki Gai) ple de botigues d'electrònica amb milers de llumetes i músiques a tota castanya (i gent cridant el típic irasshaimase, いらっしゃいませ, benvingut a un comerç). Si mires una guia vulgar, posa que és on et recomanen comprar gadgets electrònics i ja està. No és que siguin molt més barats, però sempre pots trobar coses innovadores o curioses. Ara bé, quan vaig estar a Fukuoka ja em van confirmar que també és un barri amb una proporció de botigues de figuretes, manga, videojocs i altres marranades d'aquestes per metre quadrat és bastant espectacular. A part, també té una ratio important de cafès de minyones (i un cafè de Gundam).

El cas és que encara no he començat a rondar i ja tinc la maleta plena, donat que no hi havia ningú que em pogués agafar per la solapa, em sacsegés i em digués PARA JAA!! Quan entres a les botigues especialitzades simplement se't fon el cervell i directament els diries que posessin absolutament tot el que venen en capses i t'ho enviessin cap a casa. Però ja pensarem un pla B per veure com dur tota la parafernàlia de tornada. Bé, ara exagero una mica, ja que en tot moment era conscient de l'espai que tinc a la maleta i fins on podia tirar, però potser he ajustat massa. En el fons tampoc em sento malament per això, que ja m'hagués agradat veure per un foradet què va fer qui jo em sé el primer cop que va venir aquí, jeje.

Ara, per les imatge de la jornada impossibles de treure't del cap, els models de nines mida real vestides de minyona...i “no hace falta decir nada más”. Al costat d'això, el poster que hi havia de “gran reunió de col.leccionistes de nines amb talla de pit 140” es queda en res.

PD: I encara porto a sobre els proceedings...

La Torre de Tokyo (東京タワー)

Posats a pujar a llocs alts emblemàtics de l'skyline d'una ciutat, a Tokyo hi ha la torre de...bé, Tokyo. Un dels edificis favorits per part dels enemics de Godzilla. Aquesta és senzillament una rèplica exacta de la Torre Eiffel, però uns quants metres més alta només amb l'objectiu de tocar els nassos als francesos quan es va construir (exactament, 8. i mig). I com ja se sap que aquests són molt humils amb els temes patris, segur que es deurien empipar una mica. A part de l'alçada, també es diferencia en què enlloc de ser color gos-com-fuig, és dels característics colors vermell i blanc que tenen les torres de comunicació a aquí.

Malauradament, des del punt de vista de pujar a un lloc alt, doncs no té gaire a veure amb la perla d'orient a Shanghai. La zona “estàndar” de vista està a uns 150 metres (per 263 de la perla) i els miradors per poder veure directament cap avall al buit són bastant menys espectaculars: un forat de vidre enreixat dins l'estructura i no un mirador exterior, que sembla que el vent se t'endurà volant. El preu tampoc és molt competitiu, ja que pel del tiquet més barat, fins la primera estació, pots comprar-ne quatre a la Xina que vagin amb tot inclòs.

Ara bé, que només hagis de fer 10 minuts d'una cua on enlloc d'anar clavant colzes al personal i cagant-te en tot mentre et van cridant a l'orella, et vagin fent reverències i donant les gràcies per tot. Això si que no té preu.

Però bé, en temes d'alts vols i del "a veure qui la fa més alta", ara serà qüestió és esperar al 2012 per pujar al Tokyo Sky Tree...

Els proceedings

Malauradament, el viatge a la Xina ha tingut certs danys col.laterals per la meva estada al Japó. Als xinesos no se'ls ha acudit una altra idea que donar els seus proceedings en format llibre mida A4. Pels no entesos, es tracta del recull dels articles que que han estat acceptats per ser exposats al congrés. Clar, suposo que a la Xina deu ser impossible trobar un CD verge on poder-los gravar de manera còmoda i transportable, pel que millor un llibrot ben gruixut, amb el que de pas et carregues uns quants arbres innecessàriament. Si volien fer un llibret, podrien tenir la decència d'usar format A3 i un estil sense més marges que lletra a cada full.

El cas és que cada dia m'he de pensar si els proceedings es “perdran” pel camí o realment seré capaç de dur-los a sobre durant tot el viatge, que és una llauna important. Per mesurar-ho en perspectiva, la seva mida és equivalent a una capsa de maquetes i el seu pes com tres o quatre. Tard o d'hora arribarà el moment que hauré de decidir què és més important...

Namja Town (ナンジャタウン)

Gairebé tocant Nekobukuro, a la Sunshine City, es troba el mini parc d'atraccions de Namja Town, que ocupa un parell de plantes. No és que hi hagi una muntanya russa ni res espectacular, però és entretingut donar-hi una volta per la seva ambientació pintoresca. La planta baixa és com un poblat medieval japonès tret d'una pel.lícula de por de sèrie B, mentre que la planta superior vindria a ser com un poblet pseudo-italià tret d'un compte de fades (Pinotxo i tal). Només per entrar has de pagar entrada, però és divertit. I ja acabats d'arrodonir el dia, la mascota del parc és un gat.

Malauradament, algunes de les atraccions només tenen gràcia si entens què caram has de fer, ja que són interactives per part teva. Per exemple, hi ha una de caçar fantasmes on et donen una mena d'aparell amb un visor i uns indicadors i has d'anar per tota Namja Town buscant-los. Per tant, pots anar veient al personal amunt i avall amb els aparells. D'altres són més senzilles, com la que representa que hi ha un terratrèmol mentre muntes un pop o una granota (que és equivalent a “los toritos bravos” en les nostres fires ambulants). El cas és que només canvia el context cultural. Les altres ja són de muntar-te a una vagoneta, i sorpresa, a veure què ve.

Pel visitant causal que només vol donar una ullada el més important és l'especialitat de totes les paradetes de menjar, les gyoza (餃子, empanades japoneses) de tots tipus: amb sopa, amb formatge, amb salses especials, etc. Estan molt bones, sobretot acompanyades d'una melon soda (beguda verda radioactiva), com mana la tradició. I quan ja estàs ben tip, a la planta de dalt t'espera la zona temàtica anomenada “La Plaça del Gelat” ^_^

PD: I per acabar-ho d'adobar, hi havia LA màquina, per ja anar escalfant...

Nekobukuro (ねこぶくろ)

Ara si ja al Japó, fa poc he visitat el barri d'entreteniment i centres comercials anomenat Ikebukuro (池袋), a Tokyo, on vaig trobar un “Cafè de Gats” anomenat Nekobukuro (ねこぶくろ, joc de paraules entre el nom del barri i i neko = gat). Es troba a la darrera planta de la papereria Tokyu Hands. Tot sigui dit ja de pas, aquesta és una papereria “a la japonesa”, o sigui, de 8 plantes plenes d'andròmines per comprar. El cas és que si, igual que hi ha cafès de minyones, també hi ha cafès de gats. Bé, estrictament parlant, aquest en concret no era un cafè, era una “Casa de Gats”, però la nomenclatura de cafè també és popular. Ara bé, es clar, no és que vingui un gat amb vestit de cambrer i et serveixi, el format varia una mica.

La cosa va de que, com és ben sabut, les cases japoneses són força petites en general, o bé en règim de lloguer, la qual cosa dificulta poder tenir animals domèstics. Això sense comptar el que deu ser per un gat un terra fet de tatami (un rascador gegant, guai!). Per tant, molta gent a qui els agraden els animals no en pot tenir encara que vulgui. Llavors el que hi ha són llocs especials molt ben equipats on tenen gats, tots ells campant a la seva en un ambient molt bufó i ple de joguines i aparells per gats. Tu pagues una entrada, en aquest cas 600 iens, i pots estar l'estona que vulguis jugant amb ells, agafant-los, mirant-los, etc. Pots passar l'estona que vulguis amb ells, sense límit de temps, així com fer-te fotos, enganxines, clauers, etc. amb els teus favorits (pagant extres, es clar). Tots els gats estan la mar de ben cuidats i ben arreglats, i a més a més disposen d'una habitació personal molt cuca on es poden ficar quan volen. Potser no cobrin un salari, però es veu que no els tenen explotats.

Si bé la idea és encertada, hi ha una petita pega, i és que això de “quedar amb un gat per jugar quan a tu et vagi bé” i tal és una mica complicat. Ja siguin gats japonesos o catalans, els gats fan el que els dona la gana. És evident que aquests ja estan curats d'espants i són sociables, però si volen passar de tu, doncs passen i van a la seva. Així doncs, en l'estona que vaig estar, tocar-los es van deixar tocar, però deixa't de moltes històries. Realment entretingut només va ser quan de tant en tant de cop i volta es començaven a perseguir entre ells, llençant pels aires tot el que hi hagués pel camí.

Una mica, en això de semblar que sua de tot però que li donin "tabardillos" m'han recordat al meu gat...

Interludi a Shanghai (V): L'Expo

Donat que ja havia estat a Shanghai, la gràcia de tot plegat estava en l'Expo 2010. Quina imatge podria representar millor aquesta Expo? Potser l'espectacular pavelló de la Xina? L'original d'Espanya (on no s'han pogut estar de posar imatges del gol d'Iniesta al Mundial...)? El psicodèlic del Japó? El de Gran Bretanya, que fa tornat boges les càmeres digitals? Jo la veritat és que em quedo com a foto que representa millor que res tota l'Expo amb la que he posat...

Quan un va un lloc d'aquests ja d'entrada ha de tenir clar que és un dia de fer cues, igual que quan va a Port Aventura. El temps real d'entreteniment és força menor que el que un es tira esperant i això s'ha d'acceptar, igual que tots ens hem de morir un dia, no hi ha res a fer. Fruïm dels bons moments i procurem no caure en espirals negatives. De fet, ja vaig anar amb l'ebook a sobre per passar l'estona d'alguna manera si calia. Ara bé, tot té un límit.

Jo en el tema Expos només tenia la referència de Saragossa, que va ser un bon pal (sobretot per entrar al pavelló d'Espanya), però mira. Per tant, basava els meus càlculs del que em tocaria rebre partint d'aquella experiència. Ara bé, si Saragossa té uns 700.000 habitants i Shanghai en té més de 19 milions, amb una senzilla regla de tres ja es veu l'escala de magnitud del meu error d'estimació sobre el concepte “caldrà fer cues”. Quan entres ja se't cauen directament al terra i tens ganes de plegar, perquè no veuràs una merda ni en una setmana. Senyors del comitè que escull on fer les Expos, des del punt de vista de lloc on saben fer coses espectaculars, molt bé, però mai més tornin a escollir una ciutat superpoblada d'un país superpoblat per celebrar aquestes coses. Moltes gràcies!

Total, cues bestials sistemàticament a tots els pavellons. Les “normaletes” eren de 3 hores i les llargues de 5. Les “especialment llargues” segons vaig escoltar vorejaven les 9 hores!! A Saragossa als pavellons de llocs xorres (posem, Sant Marino) no hi havia gairebé ningú, però aquí tot estava saturat sense excepció. Només el pavelló que recollia els estats africans, al ser força gran, no calia fer cua (ara, a dins estava atapeït). De fet, en alguns trams no es pot ni passar perquè tot l'espai transitable està ocupat per cues de gent, i alerta que sense voler no et fiquis en una. Això em va fer decidir que molts pavellons vistos per fora també eren la mar de macos i vistosos.

Però siguem positius. Per sort, ens havien explicat que si portaves el passaport a sobre tenies entrada VIP al pavelló corresponent al teu país, junt amb dos acompanyants. O sigui, passaves directament per la patilla sense fer cua mentre podies saludar a tota la munió de gent que s'esperava fora. Bé, segons el país havies de fer una mica de pena amb el tema acompanyants, però al final sempre et deixaven passar. Per millorar el tema, vàrem comprovar “in situ” (si colava, colava) que la capacitat d'accedir per ser un paisà era transitiva d'acord a les regles de votació del festival d'Eurovisión. Això va significar que, com jo anava amb una parella de finlandesos (d'un país que si que ha guanyat el festival), vaig poder veure absolutament tots els pavellons de l'Europa del Nord, incloses Estonia i Dinamarca. Però per aquesta mateixa regla, jo no els vaig poder aportar gran cosa. No vaig trobar el pavelló d'Andorra, si n'hi havia cap, i no vaig acabar de veure clar provar amb Romania.

També dins de la part positiva, com en 10 dies tanquen la paradeta, molts articles estaven súper-rebaixats segons a quines botigues (encara més dels quatre xavos que tot val aquí). Llàstima que la gran majoria de trastos no són gaire macos, semblen més aviat trets de la botiga del tot a 100 dels xinos (jeje...). “Pongos” a tutiplén...