かわいい

Aquesta entrada m'he estimat més fer-la ja a les acaballes de tot plegat per no arriscar-me a tirar pel terra qualsevol bon concepte que es pugui tenir de mi només començar el bloc. Millor ara que ja s'acaba i plego. Són temes complicats per les sensibilitats modernes en les que vivim avui en dia, on la gent s'ofèn ràpid. Evidentment, finalment no em puc estar de parlar de les japoneses que campen per aquí.

Fa un temps va sortir el tema de les paraules genuïnes de cada idioma. Doncs igual que hi ha el terme súper-japonès del 過労死, una altra paraula 100% japonesa és la de kawaii (かわいい). I si un ha de triar una paraula per definir a les japonesetes d'alguna manera, jo em quedo amb aquesta i cap altra. Habitualment, s'accepta com a traducció correcta el terme "bufó/na" (en anglès seria "cute"). Ara bé, per molt mega-guais que siguin les definicions en diferents idiomes de la viquidèdia, penso fermament que hi falta un matís molt important que no està reflectit a cap: una mica el de "kitsch" o "nyonyo". Amb bufó a seques no hi ha prou, junt a una petita sensació de tendresa també hi ha d'haver un cert sentiment d'estupefacció o incapacitat de creure el que veuen els teus ulls. Una companya de feina crec que per casos com aquest sol usar el terme "superestupendes".

Qualsevol que hagi vist una japonesa joveneta passejant en tot el seu esplendor sap el que vull dir: vas a un dissabte a les 9 del matí al súper i te les trobes pel carrer amb ulleres de sol gegants (amb brillantets al voltant), botarrons de tacó alt fins el genoll, micro-faldilla/pantalons i una blusa amb brodadets treta de la Mariquita Pérez, en bicicleta anant a comprar, posem, una capsa de piles. És la moda, diuen els meus companys, i tot seguit es riuen. I ja pots estar a 4 graus sota zero, que la cosa no canvia, ja us ho puc garantir. Com dèia l'Elrond..."¡yo estuve allí!". També imprescindible dur penjant ja sigui del bolso o del mòbil uns 400 ninots. Bé, ho dels nintos ja és general a tothom, jo mateix m'he hagut de penjar un parell a la cartera perquè al laboratori no es pensin que sóc un trist friki. Les noies, símplement, en porten el quadruple.

Si el concepte de normalitat es basa en l'opció triada per la majoria, doncs totes van vestides la mar de normals, es clar. Però per un occidental té la seva tela anar tot el dia amb aquest plan. Com vaig dir a la meva visita a Dazaifu, vas per la muntanya, enmig d'un pedregal, i allà hi ha un parell de japonesetes amb botes de tacó alt, avançant com poden, que no sé com no es maten. Ara, t'hi acabes acostumant, eh?? És clar al que també t'acostumes és a tots els cartellets d'"alerta assetjadors/pervertits" (チカン) que hi ha penjats al trens, així com els vagons de tren o les zones de descans a la univeristat exclusives per dones. La cosa sembla que està fatal.

Basant-me en la meva experiència anecdòtica sense valor estadístic, si un altre tret especial tenen les joves japoneses, és la seva capacitat de fer que les noies occidentals es passin el dia rajant d'elles quan les veuen ^_^ Dins la meva mostra, els resultats ara mateix ascendeixen al 100% dels casos, d'índole i perfil divers, repartits en totes les vegades que he estat al Japó. I que consti que la mostra inclou les presents al congrés. No falla, a la que les veuen amb el seus vestidets, totes ben pentinades i maquillades (diguem, per anar a comprar un quilo de tonyina a la peixeteria un dimarts a la tarda) i aguantant un bolso (o tres) rosa enorme(s) de Loius Vuitton penjant del colze, amb el palmell de la mà cap a dalt, en una actitud que crec que els més tradicionalistes podrien considerar com femenina, comencen a treure foc pels queixals de mala manera. I així es poden passar una bona estona rajant i rajant, je je. És molt entretingut (una estona).

El tema "modelets" a part, també crida l'atenció que entre les noies (i ja també de més grandetes), el kimono encara es considera un vestit femení de gala absolutament acceptable i habitual. En qualsevol cerimònia important, gairebé totes van vestides així, molt poques porten una altra muda, tot i que tampoc és estrany que hi vagin pel carrer, simplement perquè és una festa important o volen anar mudades. És lògic, tenint en compte el que es posen per anar "de carrer"/informals. La foto superior és de la cerimònia de graduació de la universitat. Jo no m'imagino el cas equivalent nostre, amb totes vestides de pubilla, la veritat.

Parlant de la universitat, per allà no anem mal servits, però clar, és una universitat de carreres tècniques, pel que ja se sap. Només ens salvem perquè hi ha una carrera d'estudis ambientals. Més que a tota la UPC junta, n'hi ha, segur. Igualment, per tots els voltants el que hi ha força són instituts de secundària on són majoria. Les nenes dels instituts ja estan a un altre nivell, donat que totes van sempre amb el típic vestit de marinereta i un aspecte força uniforme. Però mira, recordo un company, encara consultor a la UOC, que aquest tema precisament li anava molt. Ara bé, parlem de nenes de 16-17 anys. Eps!! Tot i així, algun cop en Leonard, el meu tutor aquí, m'ha dit que, com sóc occidental, que un dia m'atreveixi a convidar-les a algo i ja veuré. Aquest home de vegades crec que es passa una mica de catxondo...

Kumamoto (熊本)

A una distància ja considerable de Fukuoka, unes dues hores en tren convencional, es troba la ciutat de Kumamoto (熊本). De fet, ja estem parlant d'una altra prefectura. Aquesta té un cert atractiu turístic ja que té un castell medieval totalment restaurat d'una mida considerable. La gràcia d'aquest castell és que va ser un dels llocs on van haver-hi les lluites finals entre els darrers samurai i les forces de l'emperador (del Japó) durant la restauració Meiji. Pel que no estigui per la història, tot plegat és el tema de la pel.li (ejem) "El último samurai".

Alguns dels trets distintius de Kumamoto són els seus carrers principals ben amples, un ambient més tranquil i un tranvia tot ple de coloraines que recorre els llocs més emblemàtics de la ciutat. Ara bé, no és un lloc per passejar, ja que no té res que no tigui qualsevol altra ciutat del Japó. Si un ve a aquí, pot anar directament al castell i estalviar temps. De fet, el dia que vaig anar féia una calor infernal, gairebé d'estiu, pel que moltes ganes d'anar amunt i avall tampoc vaig tenir. A mesura que un s'apropa al castell, la cosa s'omple de bullici i comences a trobar embussos de cotxes de centenars de visitants. Sens dubte, és lloc de turísme local.

El castell de Kumamoto és realment una edificació impressionant, tot envoltat de muralles altes, que ocupa una gran extensió al centre de la ciutat. Aquí pots visitar tant la ciutadella central com les diferents torres de defensa (descalç, guardant les sabates en una bossa de plàstic). A les diferents edificacions hi ha diverses exposicions de peces recuperades al castell de totes les époques, des dels samurai fins al Japó modern (durant les esmentades lluites finals amb els samurai). També hi ha gent que va disfressada en plan per donar més ambientació a tot plegat.

Als voltants de Kumamoto també hi ha una zona de volcans que val la pena visitar, però com són dues hores d'anada i dues més de tornada en autocar, al final vaig pensar que tampoc era plan de passar-me tot el dia tancat dins del transport públic i vaig declinar anar-hi. De totes formes, vaig enxampar de xiripa que aquell dia hi havia una mena de fira del teatre al carrer a la ciutat, pel que vaig poder estar entretingut veient les actuacions. També crec que hi havia una mena de ginkama per botigues de dolços i pastissos, però com no m'enterava del que posava ni la meitat, quasi que ho vaig deixar estar.

Resum: Kumamoto = el castell. Si no n'has visitat d'altres, val la pena.

Welcome to Spain (スペインへようこぞう)

Passejant pel carrer, al passar pel davant d'una agència de viatges, vaig veure tot de catàlegs d'Europa i no vaig poder estar-me d'agafar-ne un per veure què consideren interessant veure d'Espanya (bé, Espania, ja que el tema “ñ” res de res). O, al menys, què es considera que pot tenir sortida vendre'ls. La idea em va venir al cap bàsicament perquè a la portada apareixien tot de molins quixotescs, pel que ja d'entrada es veia a venir quin era el viatge estrella a nivell europeu. Tot i així, la icona que representa a Espanya a tot l'interior, no l'endevinarieu mai,oi? La Sagrada Família es clar.

Una de les primeres coses que em va cridar l'atenció es que tot els viatges són d'una setmana de durada per cadascun dels països. O sigui, viatge exprés total, ja que pel nostre cas, en una setmana vas de Madrid a Barcelona passant per Toledo, Consuegra, Còrdova, Sevilla, Mijas, Granada i València, i tot en autocar. I per aquests 7 dies et casquen entre 2500 i 4000 euros al canvi (sense incloure extres), segons temporada, que jo penso que és una passada. Però mira, el pack Itàlia + França se'l ventilen en 6 dies .

A nivell de resum, a Madrid es va a veure el Prado en mig dia, i ja està, ja s'ha acabat tota la visita a la capital del regne. A Toledo si que et passegen per tota la ciutat antiga (és més petiteta) i després cap a Consuegra a veure molins. A continuació ja venen 3 dies a Andalusia, a veure la mesquita de Còrdova, la plaça Espanya de Sevilla i l'Alhambra. Ah, i a un un tablao flamenco evidentment. De camí cap a Barcelona paren a València bàsicament a menjar-se una paella, i un cop arriben (on s'hi estan dos dies sencerets), doncs a veure tot el que es pugui de Gaudí, junt amb la catedral. Viatge a Montserrat opcional. Com a final de festa, un crema catalana i una copeta de cava, i ja cap a casa.

Això si, al final del viatge, et regalen una pilota anti-estrés en forma de taronja valenciana i una nina vestida de sevillana...com no! (ofertes limitades a 1 article per persona).
Al menys no surt cap torero ben visible.

Uminonakamichi (海ノ中道)

Tot just a l'extrem oposat de la badia de Fukuoka respecte el barri de Momochi, ja bastant apartat de la civilització, esta la zona de Uminonakamichi (海ノ中道, "Camí de dins el mar"). De fet, l'estació de tren es ja la terminal i nomes surten trens cada força temps. A mesura que vas avançant per la línia no pots evitar repassar el plànol , a veure si no t'has equivocat i ves a saber on has anat a parar, enmig del no-res...Un cop arribes a la terminal, ja nomes queda el mar.

Aquesta zona concentra bàsicament un parell d'atraccions de Fukoka, l'aquari, en un edifici tot modern, i el parc de, bé, Uminonakamichi. Aquest darrer es el que ocupa majoritàriament la zona i és una combinació de parc natural, parc d'atraccions, parc aquàtic, zoologic i mega-zona de picnic. Tot plegat, té una extensió prou considerable perquè valgui la pena llogar una bicicleta per voltar-hi.

Malauradament, quan vaig anar-hi encara estaven en ple procés de muntatge de tota la infraestructura i no era un lloc especialment animat. La zona de parc aquàtic estava evidentment tancada i la zona d'atraccions estava bastant morta. La del zoo vaig haver de donar un parell de voltes fins que realment em vaig adonar que si que estava oberta. A dins potser hi havia 4 o 5 persones visitant. Tot i així, és entretingut ja que hi ha zones d'animals on no estan tancats amb gàbia, i els tens ben a prop (com cangurs, gossets de les praderes i un fotimer de capibares).

En general, com si l'haguessin obert en exclusiva...Ja va ser mala sort, ja que tot just la setmana següent era la gran inauguració amb l'arribada de la primavera, i, de fet, hi havia molt de tràfec de gent muntant coses i plantant flors. De tot plegat, la part potser més interessant va ser trobar-me a uns quants cosplayers que estaven per allà en plena sessió fotogràfica.

Resum: Un lloc interessant si vols anar a fer el picnic un diumenge al matí. Però millor anar a partir de principis d'Abril, quan els cirerers ja hagin florit.

Begudes (飲み物)

Un fet que crida molt l'atenció per aquí és l'enorme (remarco, enorme) varietat de begudes diferents entre les que un pot triar. Si a un no li agrada fer experiments, doncs es pot prendre una Coca-Cola i ja està, però si no té manies, hi ha de tots els gustos i tot els colors (literalment). Està ben clar quin pais va visitar l'inventor del Sunny Delight. Aquesta varietat de coloraines llampants està ben present a les estanteries dels supermercats, de manera que en un moment donat no saps segur si, sense adonar-te, has sortit de la secció de menjar i has entrat a la d'anticongelant per cotxes.

L'afició per les begudes, però, es materialitza en un dels trets més característics quan un va passejant pel carrer, i aquí torno ja una mica als clàssics: les màquines de beguda. Cada dues cantonades et trobes màquines carregades de diferents tipus de begudes en llauna o ampolla. Com totes les begudes ronden els 100-120 iens, sempre cau alguna després d'una bona passejada. Al costat sempre hi ha una paperera amb diferents boques segons el tipus d'envàs, per reciclar. La veritat és que s'agraeix, ja que trobar una paperera al Japó és una tasca complexa. Un ha de comptar que si es compra a una botiga alguna cosa per menjar pel carrer, haurà d'anar traginant les deixalles fins tornar a l'allotjament. La gràcia d'aquestes màquines de begudes també és que hi ha tant de begudes fredes com calentes, pel que si et ve de gust una xocolata o un cafè de camí cap algun lloc, res t'impedeix fer-ho.

Una de les begudes que més m'ha cridat l'atenció personalment en aquest aspecte és la anomenada "Súper-fibra" (超ファイバー). És exactament igual que beure's un got de Desenfriol: lleugerament carbonatat, color ataronjat, el gust 100% idèntic, 0% de suc de taronja...realment valdria la pena fer una prova d'efecte placebo. Bé, a menys que realment es tracti de desenfriol (perquè els seus components no els entenc gaire...suposo que tot plegat és per la vitamina C), la qual cosa vol dir que aquí la gent es fot mig litre de desenfriol com allà ens podem beure un Red Bull. Al menys a les estanteries, està ubicat al costat del 7Up i l'aigua amb gust de prèssec.

Menció especial per la soda de meló de color blandiblub, molt típica a bars i cafeteries (com els de minyones) i que pots prendre perfectament a l'hora de l'esmorzar, el iogurt de pastanaga i la sopa calenta de blat de moro.

たまの駅長

Durant la meva estada al Japó, mirant la tele, en un programa van treure un petit reportatge que em va semblar curiós i divertit (i de pas em va permetre practicar l'idioma). Fa poc, he vist que aquest havia sortit a un conegut agregador de notícies. Malauradament, no va arribar a portada, però al veure que hi ha més gent al món a qui li sembla interessant, m'he animat a fer una entrada. Es tracta de la història de na Tama (たま), la gata cap d'estació. Pel que em van explicar els meus companys, "Tama" és com "Mixis" i tal, un nom molt típic de gat per aquí.

Bàsicament, a l'estació de Kishi (貴志), a la línia de Wakayama (和歌山), van adoptar una gateta que havia nascut per allà i la van convertir oficialment en cap d'estació (ekichou, 駅長) per tal d'atreure a més gent, ja es veu que hi havia molt pocs usuaris. Més endavant, van nomenar a un parell de gats més (un la seva mare) com ajudants oficials (助役) i Tama va ser ascendida a "súper-cap d'estació" (スーパー駅長). Però quan estic parlant de nomenaments i càrrecs, vull dir en serio. Que va anar el cap de la companyia ferroviària a condecorar-los i tot. Segons sembla, de totes les treballadores de la companyia, Tama és la que ha assolit la posició més alta de totes. Amb això està tot dit sobre el tema "el paper de la dona al Japó"...

Així doncs, quan un arriba a l'estació, se la troba rondant per allà amb el seu barret i la seva medalla oficial, sota l'obligació de saludar-te. Pel que filmaven al programa, fins i tot la guixeta de l'estació de tren està habilitada, amb tot d'andròmines gatunes. No és per ningú altre.

El reportatge el van fer perquè fa molt poc fins i tot han innaugurat un tren de dos vagons en el seu nom. Al programa de la tele feien tot d'entrevistes a la gent que estava per allà visitant al minino, i es veu que la gent va expressament des de l'altra punta del Japó fins aquesta estació només per veure-la. Mig amagant-se, amb cara de vergonya, admetien venir d'Oosaka (tot just a l'altra punta de la línia, com qui va de l'Hospitalet fins a Blanes per la línia de la costa) o haver-se cascat 4 hores de tren bala només per arribar-hi. El gat aquest ha implicat el moviment de fins un bilió (si, amb "b") de iens a l'economia local. Una passada!

No sé perquè, però a la foto on li posen la capa, la cara que fica em recorda una mica al meu gat el dia que li vàrem posar un barret de paper..."No em toqueu els nassos d'aquesta manera".