Karoushi (過労死)

Diuen que els esquimals tenen diverses maneres per referir-se a la neu. Independentment que es tracti d'una llegenda urbana o no, el quid de la qüestió és la idea subjacent: cada cultura crea un vocabulari segons els seus costums o necessitats. Per això els espanyols tenim tants sinònims per “faltar a clase o a la feina” (hacer campana, novillos, rabona, peyas, borotas, etc.).

Aquí, evidentment, es tot al contrari. Res em produeix més plaer que ser el primer a marxar cap a casa cada dia, mentre tots els meus companys de laboratori es queden pencant fins les tantes. I que consti que quan marxo ja porto al menys 9 hores allà tancat! Però res, no els puc superar. Si cal, mengen davant de l'ordinador, i més d'una vegada he vist a algun desplomar-se sobre el teclat (és ben cert!). I aquí es on arribem al termes específics de la cultura japonesa.

Per una banda, aprens que quan marxes dius “ostukaresama deshita” (お疲れ様でした), que en traducció literal és una mena de “t'has cansat”, però el seu equivalent cultural és “has fet una bona feina”. Res de “fins demà” o “a passar-ho bé”.

Però la paraula singular que m'ha agradat sempre és la de “karoushi” (過労死), que s'usa per definir el concepte de “mort per excés de treball” (de fet, “shi”,死 , vol dir mort). Tot I que, com diu un famós personatge “que no estamos tan maaal”, crec que a la nostra cultura mai desenvoluparem un terme com aquest. Però aquí és diferent, i sinó, ull a la foto, que la vaig fer un dissabte al matí abans d'entrar al laboratori. De fet, entre l'equip bàsic del laboratori hi ha un matalàs d'escuma.

Ah si! Que m'he oblidat de dir que els dissabtes es un dia com qualsevol altre per fer reunions de treball i pencar...és el que té no provenir d'una tradició judeocristiana. Com els kami no van fer el món en sis dies...

Suposo que per termes especials d'una cultura, sempre ens quedarà el nostre "seny", que faig servir sovint per aquí.

Tenjin (天神)

Si hi ha un barri que és d'obligada visita a Fukuoka, aquest és el de Tenjin (天神, 天 = cel, 神 = Déu), el més concorregut i on es concentren els llocs més interessants. Aquí ja estem parlant del a zona Passeig de Gràcia/Plaça Catalunya/Les Rambles i rodalies (o la zona de la Pilarica ^_^). Tenjin es troba separat de Hakata pel riu que creua la ciutat, el riu Nakagawa (那珂川), quedant Hakata a l'est i Tenjin a l'oest. Just enmig hi ha el barri de Nakasu, principalment a una illa. Bé, que tot plegat és el rovell de l'ou.

El centre neuràlgic de Tenjin, on van a desembocar totes les parades de metro i d'autobús (la Plaça Catalunya de Fukuoka) està plagada de grans magatzems de tota mena. Qualsevol cosa que un vulgui cercar, aquí la ha de trobar segur en algun lloc. Per qui no li agraden els grans magatzems, llavors hi ha tot de galeries comercials en alguns carrerons amb petits negocis més tradicionals (per exemple, hi ha un grapat de kimonos o zouri). De fet, el propi metro és una galeria comercial subterrània de mida considerable i molt maca, tota pavimentada i ben cuidada (en contrast amb els tenderetes del metro de BCN). Per les nits, quan s'encenen els llums, és realment la imatge que un té de les confluències de carres amples al Japó, on a partir de la tarda, els caps de setmana, tot està ple de gent. Com tornar a veure Balde Runner.

Pels voltants de tot el bullici es poden trobar parcs una mica més recollits i alguns museus i centres culturals. El més important de tot és el centre de convencions ACROS Fukuoka, que està construït amb forma de ziggurat, on a cada pis tot està ple de plantes, quedant perfectament integrat amb el parc que té al davant, tot just al costat del riu. També em fa força gràcia que en qualsevol lloc, en un moment donat, et pots trobar una figura de disseny enmig del paisatge urbà: uns barrets, una granota, una girafa, un gos raper, etc. Però el tret més característic del banc del riu entre Tenjin i Nakasu, i el que defineix totalment la zona són els yatai: petits carros on fan menjar i pots seure i sopar fideus o algun plat calent ràpid (bé, ja he parlat de Blade Runner, no?). Quan es comença a fer fosc els van muntant i n'hi ha la tira. Però com la meva càmara és fatal fent fotos de nit, doncs caca de vaca.

De fet, la illa de Nakasu ja vindria a ser com la part baixa de les Rambles/Drassanes/Paral.el. No pas perquè hi hagi un museu de cera o un edifici amb una reproducció a escala natural d'el buc de Don Joan d'Austria a la batalla de Lepant, sinó més aviat pels lletrerets de neó i totes les portes tintades amb el rètol de Visa i Mastercard a l'entrada. M'agradaria llegir amb més detall què és exactament el que a tants llocs val uns 24.000 iens una hora (al vespre, pel matí sembla ser més econòmic), però com faig pinta clarament de turista, llavors surten a estirar-me de braç perquè entri (aquí sempre tant atents amb els potencials clients), i la veritat, la situació em fa una mica d'apuro, pel que al final sempre accelero el pas. De fet, ja em van advertir que per aquí si fas pinta d'estranger, millor anar amb compte o t'aixequen la camisa ràpid (en aquest cas, en l'accepció de “t'enreden”). Ells et van servint de bon rotllo rient-te les gràcies, i quan acabes, sense saber d'on ha sortit tot plegat, et trobes una factura ben guai que et dona un individuu amb un drac tatuat a l'esquena. Ho d'enredar al de fora aprofitant que no s'entera de la jugada no és exclusiu “made in Spain”. En definitiva, que més aviat el que hi ha és uns quants “el bosc de les fades”...

Resum: Lloc de visita imprescindible. I per si tot el que explicat no és prou, encara deixo per més endavant el motiu principal (a part de les minyones, es clar...).

Les bicis (自転車)

Una secció que m'agrada molt llegir dels diaris és la d'opinió dels lectors, on aquests s'expressen lliurement davant diferents temes. Un dels temes controvertits que sovint surten és el tema de les bicis per la ciutat. Si està bé que circulin per la vorera o no, qui té més culpa quan passa un accident, si el vianant o el ciclista, si els ciclistes són uns caradures, etc.

Bé, la gent que es queixa de les bicis per la ciutat hauria de passar una temporada al Japó. Qui hauria de dir que en un pais tan segur, on la gent és tan educada i se solen seguir les normes, els ciclistes van com bojos per la vorera. I quan dic bojos, vull dir això. De vegades, quan un ciclista a tota castanya em passa fregant el braç se m'escapa un “maleït kamikaze”...i de seguida me n'adono que la meva elecció ha de paraules ha estat dolenta, ja que mig improperi me'l poden entendre (igualment, el to de veu no deixa cap dubte...). I a Fukuoka la cosa encara està bastant tranquil el tema, perquè recordo que a Tokyo era molt pitjor.

L'altre dia, parlant amb els meus companys de laboratori els vaig explicar que d'on vinc existeix el concepte de “carril bici”, per on només poden circular les bicis, I fins cert punt els va semblar un concepte aliè i estrambòtic. En ciutat, les bicis van per la vorera, vigilant una mica, i punt. Els vianants ja s'apanyaran. El mer fet de que existeixin senyals en plan "perill bicis" per les voreres és pràcticament una institucionalització de la situació.

Un altre tema vinculat amb les bici, però aquest cop positiu, són els aparcaments de la universitat. Quan entres hi ha un lloc on tothom deixa les bicis...sense lligar ni res, totes allà amuntegades. No hi ha vigilant i l'edifici més proper està a 150 metres. Podries dur una furgoneta, començar a carregar i ningú se n'adonaria. Però no passa res. En canvi, a la meva feina, amb un mini pàrquing constantment a la vista de gent, on totes les bicis estan lligades amb unes bones cadenes, més d'un s'ha dut una sorpresa. Bé, això ja sense anar a parar al company que li van pispar la bici que havia deixat a dins de l'edifici!

En fi...

Meido Cafe (メイドカフェ). Part II

I finalment arriba el dia que tota la plana major del laboratori ens ajuntem perquè em portin a un Meido Café.

Anem tots excepte un noi molt friki, que declina la proposta. Ple absolut. Ara bé, el que no m'havien dit és que, de fet, ningú han anat mai a un lloc d'aquests, s'han apuntat en massa aprofitant la avinentesa i amb l'”excusa” de l'estudiant estranger. Però ja posats a anar a un lloc normal com aquest, abans em donen una passejada pels altres llocs també normals del barri on poder a anar a fer les compres rutinàries que un fa quan ve al Japó, i tots ens firem amb alguna que altra cosa, aprofitant els nostres punts en comú de recerca. Tot un honor ser il.lustrat per verdaders experts en la matèria.

Bé, arribem, i encara tenim sort perquè està ple i ocupem les darrers taules, tot i que ens toca separar-nos en dos grups. Com ja vaig dir, ara ja amb l'experiència a la mà, aquests lloc no deixen de ser una cafeteria, però on les cambreres van vestides de minyona i per fer-les venir a taula les crides amb una campaneta tota mona. Com jo era el convidat d'honor, em vaig inflar de que em fessin tocar la campana per qualsevol cosa. Per cert, que, per variar, la nostra minyona assignada una mica més i es fot de cul al terra al parlar-li en japonès. Però va acabar el dia sabent dir “Hola què tal” correctament (tot i que al principi es pensava que a allà parlem anglès...).

L'ambient és relativament nyonyo i els plats, amb un preu que seria el que et fotrien a les rambles si fas cara de turista, acompanyen a l'ambient, en plan coca-cola de meló amb bola de gelat o pastissos de maduixa plens de nata. Vull dir, que no tenen patates braves o uns chocos. La comanda per antonomàsia és un cafè on pots demanar que la minyona et dibuixi el que vulguis. Així doncs un parell de companys el van demanar. Un, clarament influït per mi, va demanar un gat, cosa que ja lligava amb l'ambient nyonyo, i l'altre el kanji més putes que que se li va acudir (és una mica catxondo). Però com la noia no s'en surtia, al final ho va deixar en un “m'encanta en Hide-san” (es seu nom). En tots els dibuixets no hi podia faltar un cor ben maco, es clar. Sort que no sóc diabètic perquè l'ambient exsuda sucre pels quatre costats .

Un fet que no m'esperava és que hi havia força noies. Els meus companys em van explicar que aquest és un lloc típic per parelles, ja que l'ambient es bo. De totes formes, si que la penya que està sola en una taula té una mica de pinta rara. En concret, el de just al costat semblava un psicòpata i feia tot de cares ladines i es fregava les manes mentre mirava a les cambreres. Donava una mica de por. Però bé, ho deixaré en 50-50 el còmput de gent una mica xunga o no (no concreto a on he comptat el meu grup).

Un cop esgotat el límit de temps de 60 minuts (no pots quedar-te més d'això per norma si no demanes una altra consumició), ja ens varem marxar. A la porta hi havia una cua del dimoni esperant per entrar. Caram, si que són populars aquests llocs! Hi ha parelletes, i hi ha gent amb cara s'obsessa, repartits a parts iguals.

Malauradament, està terminantment prohibit fer cap mena de foto a dins, excepte casos molt controlats. A les cambreres, mai, pel que mala sort...com a molt si deixaves una bona propina podies triar una minyona i fer-li una foto en alguna pose concreta (entre l'atrezzo hi havia des d'ossets de peluix a una pistola...), però per fer-la et porten a un lloc a part i et tanquen amb ella amb una cortina perquè tot sigui exclusiu. Jo això no ho sabia i la primera vegada que algun altre client s'anava amb una minyona a un racó i es tancaven amb una crtina, se'm deuria posar una cara rara, ja que de seguida m'ho van explicar. Evidentment, es van posar d'acord per enviar-me a mi a fer la foto de torn, i jo vaig acceptar a contracor per no ferir la seva sensibilitat. Si voleu saber que posa a sota, “ahhh se siente, no hay manos, no hay galletas”, però com heu pogut comprovar, el tema no és res particularment cotxino...

Meido Cafe (メイドカフェ)

Els meus companys de laboratori ultra-treballadors de vegades s'apiaden del pobre estudiant estranger i dediquen una estoneta a compartir vivències amb mi o recomanar-me llocs on anar. Quan els vaig preguntar què hi havia d'interessant pel centre neuràlgic de la ciutat, el barri de Tenjin (天神), mig rient mig seriosament em van dir que per allà podia anar al que s'anomena un "Meido Cafe" (メイドカフェ), que transcrit a l'anglès seria un “Maid Cafe”. O sigui, un “cafè de minyones”, un bar on tot val 5 vegades el seu preu, però les cambreres van vestides de minyones. Això si, res marrano, eh??

En les paraules textuals d'un dels companys, un lloc exclusivament per "frikis de meido" (que no de miedo, tot i que també aplicaria). Com es pot apreciar, jo també els vaig ensenyant el vocabulari bàsic català/castellà.

Algun cop n'havia sentit parlar d'aquests llocs...però passar de la teoria a la pràctica ja és un altre tema. Sobretot, anar-hi jo tot sol amb el meu japonès de firetes i pinta de guiri em va fer una mica de pal, pel que al final els vaig convèncer perquè m'hi portessin, cosa que els va fer molta gràcia (potser es reien amb mi, o de mi, millor no pensar-hi). Després d'una mica de preselecció,perquè d'aquest llocs n'hi ha uns quants, es va acordar anar a un anomenat Tenjin Style（天神Style). Per sort, a part de mirar dibuixets, no us entereu del que posa a la web i per tant no podeu esbrinar què hi ha escrit a les pàgines on es descriuen les cambreres (a menys que hageu fet Japonès I, II i III per l'ateneu de la UOC) . El problema és que tampoc enteneu les estrictes normes de comportament, on diu clarament què passa amb els clients amb les mans molt llargues.

Si bé a la pàgina web dels més espectaculars tenen una mena de rànking amb les cambreres més populars entre els clients (i si he de ser cruel, entenc perquè algunes estan a baix de tot...), els d'aquí són més petitets, i per tant el criteri de selecció principal que van aplicar va ser si hi havia algun esdeveniment especial en plan "el dia de...". Malauradament, no hi havia cap que fos aviat. Tot just se'ns havia passat el dia de "ツンデレ"... que es tradueix a "el dia que totes les cambreres et tracten com una merda". Bé, en realitat aquesta paraula té un seguit de matisos , però per no enrotllar-me, ja he deixat la referència per qui li interessi. Tot i així, si que diré que l'equivalent cultural, que no traducció literal, que penso que és més proper per nosaltres seria "que es fa l'estreta" (es comporta com que no, però en realitat ho vol...). Com se sol dir, "pa mear y no echar gota".

I com el post ja s'ha allargat molt, crec que deixo per un altre dia el desenllaç ^_^

つづく...

Està viu (生きている)

Actualment vivim en un món globalitzat. Fa 20 anys, els restaurants estrangers eren una cosa totalment exòtica per allà. En canvi ara, tens un restaurant “exòtic” a cada cantonada (aquí ja sóc molt generós amb la definició d'exòtic). Tot i així, per aquí no tothom s'ha assabentat de la globalització, ja que hi ha força gent que es fa creus que m'agradi el menjar japonès. Cada dia els cuiner em van preguntant si tot em sembla bé i si tinc cap problema amb el menjar i es posen molt contents que em mengi el que han cuinat. Al principi fa gràcia, després ja cansa una mica de que cada dia sigui igual. De fet, hi ha qui es queda totalment sorprès de que sigui capaç de menjar amb bastonets amb certa habilitat (o sigui, que vagi del bol a la boca sense perdre més del 75% del menjar pel camí). I aquí ja estic parlant de gent amb nivell cultural universitari. Definitivament, la consciencia del món globalitzat no ha arribat a tot arreu encara.

El cas és que, com veuen que no tinc cap problema amb el menjar, de tant en tant, si alguns caps em porten a sopar fora (avantatges de ser un dels 3 occidentals a tota la universitat), es proposen a fer una mena de competició a veure quins plats típics de la zona em puc arribar a menjar sense que em doni fàstic. Primer ho van intentar amb sashimi ben fresc...encara viu. Però els molt putes no m'ho van dir, es van esperar a que el peix donés un bot al anar a agafar un tros per veure com reaccionava i riure's de mi. Després va venir una sèpia que també estava feta trossos mentre anava canviant de color i tenia espasmes en plena agonia. Finalment, van anar a la jugada segura dels makis de natto (un tipus de mongeta que ja ha sortit en algun comentari anterior, veure foto), que fins el moment tenien una efectivitat del 99% amb estrangers. Però clar, no saben que surt més a compte comprar-me un vestit de gala que convidar-me a dinar, aquí “y en Pekín, y en Pokón”. Amb ho senzill que hagués estat tant sols posar-me alguna cosa que tingués pebrot...

Ara bé, intentar aguantar el ritme d'aquesta gent quan plega de la feina i es posa a beure alcohol (tot un esport nacional, com sabrà qualsevol assidu al Shin Chan) ja si que és un altre tema.

Festival de primavera (春祭り)

A part de les festes grosses com el Setsubun, de tant en tant també s'organitzen festes menors pel centre de la ciutat per part d'entitats culturals. No fa gaire, hi va haver el Festival de la Primavera davant d'una de les principals terminals d'autobusos de la ciutat. Em va fer gràcia perquè en realitat era un festival de cultures orientals igualet, però que igualet, que el que es fa cada any al Mercat de les Flors a BCN. Un escenari on representar espectacles tradicionals, una zona de paradetes de menjar oriental i una altra de venda de productes. Em pregunto si aquí algú s'ha copiat, perquè l'estrcutura de tot plegat era calcada una de l'altra. Però clar, fer un festival "oriental" aquí no és ben bé com fer-lo a BCN...Suposo que seria l'equivalent a fer un festival de la Mediterrània.

Un dels grans moment culminants per mi va ser quan una associació e iaies va sortir amb vestit xinès a fer tai-txi, ja que van fer exactament el mateix que fèiem al 22@, amb exactament la mateixa música. Evidentment, en aquell moment vaig cobrar consciència de que no m'enrecordava absolutament de res, però va ser divertit tornar a rememorar tots els moviments i ho d'agafar la pilota. També em va portar entranyables records veure com una de les situades més a l'extrem de l'escenari, en un moment donat es quedava sense espai i estava allà encaixonada sense poder tirar ni endavant ni endarrera. Tothom que hagi fet tai-txi entre 4 parets es pot posar perfectament en el seu lloc.

En qualsevol cas, vaig aprofitar la vinentesa per menjar-me un parell de hashiyakis, que no n'havia menjat mai (agafes un crep, l'enrotlles entre 2 bastonets amb verdura i li tires karashi i tonyina deshidratada).　おいしい...