Intercanvi cultural (文化)

No fa gaire han estat les presentacions de projectes finals dels diferents cursos de la universitat (màsters i graus). Aquí tot es fa en 2 dies, de manera que els profes es foten una bona pallissa d'assistir a presentacions durant 48 hores. Com a mínim, segons em van explicar, el document del projecte en si només és d'unes 20 pàgines, on els estudiants es juguen la cansalada és a la presentació. Per això, tots venen vestits de gala, molt formals.

El cas és que, al acabar la darrera sessió del 2on dia, es pot considerar de manera informal que ja han acabat la carrera, pel que s'organitza un petit convit amb tots els graduats. Crida especialment l'atenció que els grupets es repateixien en taules, i més aviat sembla que estàs al restaurant. Cadascú a la seva bola. Al acabar aquest convit (on, per cert, es donen carmanyoles de plàstic perquè la gent s'emporti el menjar que ha sobrat...alguns ja podrien prendre nota!), cada grup de recerca munta un de particular al seu laboratori. Si bé jo tampoc estava al cas de tots aquests detalls, com si que era conscient que uns quants companys aquell dia acabaven la carrera, vaig pensar que valia la pena portar el pernil envasat al buit que m'havia portat de casa i celebrar-ho una mica (un petit sacrifici personal pel bé comú). Però mira, vaig encertar de xiripa.

El cas és que al principi feien una mica de cara rara, com sol passar amb qualsevol plat estranger que tastes per primer cop...però els paios no van obrir ni una sola bossa de menjar del que havien comprat fins que el pernil es va acabar. No va quedar ni el de la vergonya. Un intercanvi cultural culminat totalment amb èxit.

A continuació, seguit amb la temàtica "crisol de cultures", vàrem treure els discs durs USB respectius de cadascú i es va procedir a l'intercanvi de sèries i música diversa. Fins i tot em vaig poder permetre el luxe de que fessin una "còpia de seguretat" d'alguna sèrie japonesa que jo tenia i ells no. En base a això, vaig saber que un dels meus companys de laboratori, de fet, és fan dels "Juanes" (黒いT-シャツがある。。。).

Finalment, la celebració a nivell de grup de recerca es va limitar a passar tota la resta del dia fins ben entrat el vespre menjant porqueries (com "ganxitos" gegants sabor amanida de verdures) i jugant al Mahjong...que se suposa que és una mena de “remigio” oriental, però a hores d'ara encara no entenc el més mínim de què va. La veritat és que se'm va donar força millor la competició de fer grulles de paper.

公開鍵暗号化

Segurament, per la mena d'escrits que deixo per aquí, tothom es deu pensar que no foto ni brot. Bé, al meu director potser una mica si que li faig creure que treballo quelcom, ja que tinc un procés batch que cada matí, quan encara és negra nit a allà, li envia correus amb articles aleatoris, de manera que sempre que es connecta ja es troba 4 o 5 correus meus dient bajanades. Però per qui no em pateix en aquesta vessant, és comprensible que ho aparenti. Tot el dia explicant batalletes, penjant fotos i visitant coses.

Però no! Resulta que faig recerca i tot. Només que d'alguna manera m'he d'entretenir mentre rutllen les simulacions...

El meu company de recerca en Keita-san (慶太さん, però hauria de dir Keita-sant, perquè és un sant per aguantar-me, amb el seu impertorbable sentit de l'educació nipona) es dedica a temes de robòtica. Molt japonès això. Plegats, estem muntant un sistema per controlar via P2P mitjançant sensors i actuadors què fan els estudiant a casa i “motivar-los” segons el seu comportament. Per exemple, si sembla que s'adormen, actives una botzina ben forta. Si no es concentren, posen un ambientador. Coses normals, vaja. Evidentment, cal evitar que qui no toca li pugui enviar també ordres al sistema i putejar al personal. Ara bé, tots dos tenim un problema, i és que, parlant, ell encara domina menys l'anglès que jo el japonès, que ja és dir.

Això té la seva part positiva, perquè m'obliga a practicar (i destrossar) l'idioma per nassos. Ara bé, a l'Escola Oficial d'Idiomes a un li ensenyen a dir, per exemple, els dies de la setmana, a comptar fins a 100, els animals, els colors, etc. Però es deixen de banda subtileses com “programar”, “sistema descentralitzat”, “autenticació mútua”, “escabalititat i modularitat”, o “criptografia de clau pública”, per posar uns exemples. Per tant, fer reunions de recerca és una cosa molt divertida, ja que durant el conseqüent “diàlogo de besugos”, m'aporta la possibilitat d'aprendre cada dia vocabulari ben xul.lo. D'aquell que quan un dia has de fer una redacció et quedes amb el profe. Espero amb devoció el dia que pugui escriure o dir que faig coses de “criptografia de clau pública” (que es diu “koukaikagiangouka”...tot just el títol de l'entrada: 公開, obert/públic + 鍵 clau + 暗号化 xifrar, que a la seva vegada és 暗 fosc + 号 número+ 化 procés de. Aquesta és la bellesa dels kanji).

Bé, per acabar de complicar la cosa, no està gaire en el tema de seguretat, però això no és dolent ja que llavors semblo un gurú de la matèria ^_^ Ja heu escoltat sempre una de les meves frases favorites: quan algú en sap més que tu d'un tema, no importa si en sap un 1% o un 1000% més, no notaràs la diferència. Però explicar a algú com funciona una PKI o un sistema llindar en japonès és ben complicat! Sort que algunes coses (però no totes) tenen entrada a la Viquidèdia japonesa...Al final em vaig acabar comprant un llibre de criptografia en japonès i tot.

Evidentment, en el seu tema és ell qui em matxaca a mi i al final quedem empatats.

Trivia: La UOC en japonès es diu カタルニャの公開大学. Busqueu els símbols en comú amb “criptografia de clau pública”.

Les sabatilles (スリパー)

És relativament popular la coneixença de que abans d'entrar a les cases japoneses t'has de treure les sabates. Allà on hi ha tatami, has d'anar sempre descalç, ja que és una cosa relativament delicada davant segons quin tipus de brutícia (això no evita que es vagin formant pelusses i altres formes de brossa). Si s'incrusta segons què penso que ha de ser molta feina netejar-ho.

El que ja no sabia és que de vegades aquesta norma es compleix de manera estricta independentment de que hi hagi tatami o no. Així doncs, a la residència el concepte de “casa japonesa” és tot l'edifici en si, no la teva habitació. Quan vaig arribar, tot just a la porta de l'entrada, m'esperava un petit moble, amb una zona delimitada en vermell amb el meu nom, on poder deixar les sabates. I, penjant del costat, un enorme calçador per posar-te-les còmodament abans de sortir. Això té l'especial gràcia (al menys les primeres vegades, quan peques d'innocent) que si ha fet molt de fred per la nit, al matí següent t'estan esperant les teves sabates la mar de congelades. També és una mica empipador que tot el tinglado està ubicat de manera que mentre et poses les sabates la porta automàtica no para d'obrir-se i tancar-se. T'has d'anar a un racó.

Ara bé, com jo esperava simplement anar descalç, no havia dut sabatilles per rondar per l'edifici per les zones on hi ha rajola. Per tant, em va tocar anar de compres al tot a 100 (en realitat, tot a 105), ja que tampoc tenia ganes de gastar-me molts calers en un producte que ja tens (sóc català “de pur cep”). Tot i que la mida promig dels japonesos ja no és la d'abans, va ser bastant complicat trobar-ne unes del 45 a la botiga. Bé, de fet les que vaig trobar al final em sobresurt mig peu...però tampoc passejo tant per dins la residència, i a l'habitació si que he d'anar descalç.

Per cert, que em vaig estar una bona estona cercant els preus de les coses al tot a 105, però clar, ja ho diu a l'entrada: TOT a 105. No cal posar preus!

El FIT (福岡工業大学)

Entre xorrada i xorrada, penso que està bé que parli de la institució que m'ha acollit, l'Institut de Tecnologia de Fukuoka (福岡工業大学, FIT amb les inicial en anglès), que tot i el seu nom en la traducció, en realitat és una universitat (大学) on totes les carreres són eminentment tècniques. De fet, en temàtica i extensió, ve a ser una mena d'UPC japonesa, si bé no pas a Pedralbes. El seu principal avantatge és que l'estació de tren està a l'entrada mateix de la universitat i correspon a una de les línies principals. De fet, el nom de la parada és “davant del FIT” (福工大前). Són 5 parades fins el centre.

Una parada abans està la de 九産大前, que pertany a una altra universitat, la Universitat Industrial de Kyushu (九州産業大学, pel que la parada es diu “davant de la UIK”), on fan carreres una mica més variades, no només tecnològiques. Es veu que hi ha una mica de pique entre les dues perquè aquesta va gosar posar-se en nom de tota la jurisdicció (Kyushu, 九州) en plan com si fos més important. En això també em recorden una mica a la UPC i la UAB ^_^

El campus es composa de 5 edificis principals: A, B, C ,D i alfa (en els noms també té un aire a la UPC), que envolten un gran llac envoltat de zones d'esbarjo i cirerers (en contrast amb el formigó armat de la UPC), si bé com he arribat per hivern estan tots pelats. Però per la primavera, quan floreixin, ha de ser de postal. També hi ha l'edifici polivalent de l''"arena" (アリーナ), però no es fan lluites de gladiadors. Jo tinc el laboratori a la 5a planta de l'edifici D, al departament d'enginyeria de comunicacions i senyals (情報通信工学科, gràcies EOI per tots els exàmens de kanjis que han contribuït a poder entendre això!). Cada dia, quan pujo en ascensor, puc escoltar com em va dient “esperi si us plau”, “vigili, que es tanquen les portes”, etc. Fins i tot els aparells són educats aquí.

La universitat està ben assortida en serveis propis: hi ha botiguetes de tota mena, un barber, una agència de viatges, i, especialment, un menjador força gran, tot i que cal anar amb compte d'arribar a agafar taula abans que acabin les classes o has de seure al terra i fer cua per tot. Aquest aspecte permet que no m'oblidi de les nostres entranyables carreres a la UOC per anar a agafar taula i lloc al microones. El menjar és bo, variat (com tot àpat japonès) i bastant econòmic, donat el nivell de vida de per aquí. T'atipes de sobres amb menjar com Déu mana per menys de 5 euros, però si vols et pots dur carmanyola.

Hi ha dos aspectes especialment particulars de la universitat. Per una banda, absolutament totes les llums dels passadissos són automàtiques. Passat un temps s'atenuen i al final s'apaguen. Si t'apropes, es van encenent, però no totes de cop, sinó una a una poc a poc a mesura que avances pel passadís. Total, que quan vas caminant tot sol de matinada t'agafa una mica de complexe de família Belmont.

L'altre són els grans rellotges rodons i la campana de final de classes, que vas escoltant cada hora, que recordo molt típics de sèries d'anime en entorn escolar com la Lamu (Ataru Moroboshi, un altre dels meus grans referents!). Ara bé, sembla que no l'apaguen mai, ja que els dissabtes també sona, però no hi ha classe...

El vàter (お手洗い)

Potser aquesta entrada sigui una mica escatològica, però jo ho considero simplement un homenatge a alguns altres dels grans referents dins el que va ser el meu procés cap a la maduresa. Segur que molts estareu d'acord amb mi.

Algú va posar fa un temps un comentari sobre si tenia vàter a la meva habitació buida. Bé, per sort, si que disposo d'un petit annex on tinc una pica i un vàter, de manera que no he de compartir amb la resta dels meus companys de residència (tot un equip sencer de jugadors de beisbol que cada diumenge a les 8 del matí es posen a fer escalfaments cridant). El tinc tot per mi.

Evidentment, el vàter en qüestió és “model japonès”, o sigui, totalment cibernètic, amb botonets diversos. Seure-hi és com estar a la cadira de comandament de l'Enterprise, tot i que li manquen les funcions més avançades, com el botó “fer soroll d'aigua ben fort perquè no se sentin els teus gasos”. El meu concretament té el detall de disposar de sistema ecològic, de manera que quan tires de la cadena et pots netejar les mans amb l'aigua que cau a la cisterna. Tot i que fa certa gràcia disposar d'un aparell d'aquests, no sé fins a quin punt és assenyat tenir endollat a la corrent un aparell totalment ple d'aigua. Jo no entenc com no passen gaires desgràcies.

Bé, tot plegat tampoc té molta història. El tema dels vàters japonesos penso que ja no és res innovador (crec que la Roca ja ha tret un model i tot), però tot i així, si que us donaré un consell. Alguns d'aquests aparells tenen sistema de calefacció integrat a la tassa, perquè no passis fred mentre estàs enfeinat. Ara bé, com sempre, el concepte de “fred”, “calent” i “en estat de plasma” és diferent per cada persona. En conseqüència, alerta no aneu massa apurats al usar un vàter públic que algú ha fet servir fa poc, no sigui que a mitja feina, quan ja no hi ha volta enrera, us adoneu que l'anterior usuari s'ha oblidat d'apagar el mecanisme i que s'estan rostint les vostres zones més nobles. I saber on està el botó d'apagar no sempre és trivial. És una situació bastant dramàtica, creieu-me.

Advertits esteu...

Hotel Castle (キャッスル)

Un dels trets més distintius del panorama nocturn en el camí entre la universitat i la residència és un cartell gegantí amb neons de coloraines que posa Hotel Castle (キャッスル) . En els primers dies era una indicació molt útil per saber cap a on tirar quan es fa fosc, ja que cartellet es veu de molt lluny i dona directament a la carretera principal que em porta de tornada. Curiosament, té dos tipus de tarifes, una d'“allotjament” (宿) i una altra més barata de “descans” (休).

Finalment, no m'he pogut estar de preguntar als meus companys de despatx respecte aquest hotel, i entre rialles m'han confirmat que, efectivament, no és un hotel qualsevol, sinó un “love hotel”. Bé, el que tota la vida s'ha conegut com un “picadero”, per entendre's. Només que al Japó, enlloc d'associar-se als aspectes més sòrdids de la societat i intentar amagar-los (vigileu les criatures!!), es publiciten a tot color sense cap problema i formen part de tota una tradició dins la seva cultura. Això és perquè es consideren un lloc d'esbarjo i no un lloc per dur a les "querides" d'amagatotis.

Realment, no estar supeditats al llast de la moral juedocristiana ha fet que aquesta gent ens portin anys llum d'avantatge. A més a més, on poses una botiga de dieta? Doncs davant d'un gimnàs. Una de dolços o crispetes? Doncs al costat d'un cine. Una farmàcia? Al costat del CAP. I un lloc on les parelletes vagin a “intimar” (ho dic així per intentar no ser groller)? Doncs al costat d'una universitat i diversos instituts, en ple campus, és clar. On tot està ple de gent jove amb molta energia vital, majoritàriament no emancipada. La visió comercial i de servei social és innegable. Les universitat catalanes ja podrien haver pres nota...

Alguns lectors (tots ells informàtics, indubtablement) ara podrien dir...visió comercial?? Però si estàs a una universitat d'enginyeries! Doncs bé, sobre com està “el tema”, això ja ho deixo per un altre dia... ^_^

Karoushi (過労死)

Diuen que els esquimals tenen diverses maneres per referir-se a la neu. Independentment que es tracti d'una llegenda urbana o no, el quid de la qüestió és la idea subjacent: cada cultura crea un vocabulari segons els seus costums o necessitats. Per això els espanyols tenim tants sinònims per “faltar a clase o a la feina” (hacer campana, novillos, rabona, peyas, borotas, etc.).

Aquí, evidentment, es tot al contrari. Res em produeix més plaer que ser el primer a marxar cap a casa cada dia, mentre tots els meus companys de laboratori es queden pencant fins les tantes. I que consti que quan marxo ja porto al menys 9 hores allà tancat! Però res, no els puc superar. Si cal, mengen davant de l'ordinador, i més d'una vegada he vist a algun desplomar-se sobre el teclat (és ben cert!). I aquí es on arribem al termes específics de la cultura japonesa.

Per una banda, aprens que quan marxes dius “ostukaresama deshita” (お疲れ様でした), que en traducció literal és una mena de “t'has cansat”, però el seu equivalent cultural és “has fet una bona feina”. Res de “fins demà” o “a passar-ho bé”.

Però la paraula singular que m'ha agradat sempre és la de “karoushi” (過労死), que s'usa per definir el concepte de “mort per excés de treball” (de fet, “shi”,死 , vol dir mort). Tot I que, com diu un famós personatge “que no estamos tan maaal”, crec que a la nostra cultura mai desenvoluparem un terme com aquest. Però aquí és diferent, i sinó, ull a la foto, que la vaig fer un dissabte al matí abans d'entrar al laboratori. De fet, entre l'equip bàsic del laboratori hi ha un matalàs d'escuma.

Ah si! Que m'he oblidat de dir que els dissabtes es un dia com qualsevol altre per fer reunions de treball i pencar...és el que té no provenir d'una tradició judeocristiana. Com els kami no van fer el món en sis dies...

Suposo que per termes especials d'una cultura, sempre ens quedarà el nostre "seny", que faig servir sovint per aquí.