Les botigues normals (漫画...)

Tota ciutat té els seus llocs on és normal anar i els seus productes que tot visitant ha d'adquirir. Per exemple, a Barcelona tothom va al Museu del Barça i es compra un barret de mexicà. Només un autèntic friki no ho faria. Aquí, es clar, també hi ha un seguit de botigues on és normal anar i firar-te.

En aquest cas, em centraré en una on em van dur els meus companys de recerca, l'anomenada Mandarake (まんだらけ), una franquícia ubicada al centre mateix de Tenjin. Tot i que en les meves anteriors visites al Japó ja havia visitat botigues d'aquesta envergadura, un no pot evitar emocionar-se quan les veu. Bàsicament és com agafar tot el triangle golfo del barri xinès 2 de BCN (Arc de Triomf), i concentrar-ho tot ben atapeït en un edifici de 4 plantes. Vull dir, que és una botiga que ressalta en el panorama visual.

Cada planta disposa d'un tipus de producte concret i dins de cada planta hi ha zones segons la temàtica exacta del producte, que s'adapta a la diversitat dels gustos dels visitants (amb això, no he dit res, però ho he dit tot...). Concretament, 1a – Col·leccions completes, edicions actuals, CDs, videojocs i guies, 2a- Edicions antigues, peces de col·leccionista i la zona que sempre està plena de nois, 3a- Coses per nenes, joguines i cosplay, 4a- Maquetes, DVDs, figuretes i jocs de cartes. El productes van des de ninos del Godzilla de deu fer la tira d'anys fins a plaques originals del Hayao Miyazaki pel mòdic preu de 315.000 iens, passant per les mítiques Game&Watch (grans moment d'emoció al veure el Green House) o disfresses diverses. Bé, en conec a uns quants que m'agradaria filmar-los en vídeo entrant aquí dins, però t'hi pots tirar hores mirant què hi ha.

Una de les coses que em va cridar més l'atenció era que hi havia cua per entrar per una de les portes. Però en realitat es veu que allò era la zona et compren qualsevol producte vinculat amb la temàtica, de manera que a la botiga ho venen de segona mà a un preu força assequible si no ets dels que vols les coses lluents. Això fa que ja abans d'entrar, exposats al carrer, puguis trobar unes estanteries totes plenes de manga de 2a mà per 53 iens (al canvi actual, poc menys de mig euro).

A prop hi ha una altra botiga, però aquesta si que fa una mica de por, ja que és de nines “custom made”, on compres totes les peces (ulls, cabells, cap, estructura, etc.) i te les montes tu al teu gust. Això és tot un hobby en si, ja que cal dedicar-hi temps...però sembla que hi ha gent que té uns gustos una mica especials a l'hora de muntar-se una nina d'aquestes (tot i que la clientela principal són noies). De fet, les estructures bàsiques que venen per aquí són en tres mides diferents, i no és precisament per alçada...

Taiko no tatsujin (太鼓の達人)

Ara ja fa em penso que 3 anys, un amic de la feina va entrar per la porta del seu despatx amb una nova joguina que acabava de sortir: una PSP. És el que té aquest home, que li encanten els "gadgets" de darrera generació. Jo en aquell moment ho vaig considerar un aparatet entretingut, però molt car per la possible utilitat que li podia donar.

Fins que vaig descobrir el joc del Taiko no Tatsujin (太鼓の達人). A l'endemà ja me l'havia comprat. Jo sempre dic que una consola sempre s'ha de comprar perquè t'agraden els jocs que té, no pel seu hardware. Uns se la compren pel Final Fantasy, uns altres pel Zelda. Doncs mira, jo ho vaig fer per un joc tonto de tocar timbals., que està pensat els nens Més tard descobriria que aquest joc també estava per la DS...però això és una altra història.

Doncs resulta que al centre comercial del costat de la residència està aquesta incomparable màquina, en la seva versió original: amb timbals de debò. O sigui que quan vaig a comprar per la setmana em puc entretenir una bona estona. Com ja he esmentat, jo també tinc el meu ego infantil, pel que no puc evitar estarrufar-me quan davant de tot de nens japonesos de 8 anys faig una cançó amb cap errada, un "full combo" (フルコンボ), en nivell difícil. Els 100 iens millor invertits de la meva vida.

Clar que per ells sóc un estranger que no se sap ben bé que deu pintar a aquí, no saben que han estat 3 anys de dur entrenament fins arribar a aquest moment de culminació personal...

Una de gats (猫)

Tothom que em coneix bé sabia que tard o d'hora tocaria parlar de gats, com no. En aquest cas, de gats japonesos. A la foto es poden veure els típics “maneki neko” (招き猫), o gats de la sort. La seva mà no està saludant, sinó que està cridant, intentant atreure quelcom. Si tenen la mà dreta aixecada, criden als diners. Si tenen la mà esquerra, criden a clients (aquests se solen posar als comerços). Jo he vist versions que van a sac i tenen les dues mans aixecades alhora, però no sé si ja és anar molt legal.

Ara bé, jo el que volia parlar és de gats de debò. De camí cap a la residència, en un carreró fosc i estret, hi ha una colònia de gats de mida considerable. Els pàios, cada cop que em veuen em venen tots a sobre miolant de manera molt insistent, i em persegueixen fins que he caminat un bon tros. De fet, son tant rondinaires i se t'enganxen tant que no saps ben bé si t'estan fent moxaines o porten pitjors intencions (no deixen de ser gats de carrer).

És ben curiós que els gats a de Badalona són tots uns cagats, que mai es deixen tocar a menys que ja hi hagi certa confiança, mentre que aquí els tens tots a sobre a la que et despistes. En canvi, la gent d'aquí és molt tímida i els fa cosa parlar amb tu fins que tenen certa confiança, mentre que per allà la gent és molt més extrovertida. Ho sabré jo, que sóc al que sempre li pregunta tothom com anar als llocs quan va pel carrer...i aquí encara ningú ho ha fet. Al.leluia! Bé, al menys pel carrer estrictament.

Ohori (大濠公園)

Fukuoka també té el seu Central Park o Parc de la Ciutadella. Si passes de llarg Tenjin en direcció oest, a distància de passeig al llarg d'un carrer molt mono que em recorda al Passeig de la Bonanova o la zona de Pedralbes, arribes a Ohori, el parc principal de la ciutat, que ressalta ben bé a tots els mapes. Si bé tot plegat se sol encapsular dins el nom d'Ohori a les guies, en realitat són dos parcs diferents separats per una carretera i unes poques casetes. Per una banda, a l'extrem est, està el parc de les runes de l'antic castell feudal de Maizuru (舞鶴城), i a l'extrem més oest, està el parc d'Ohori pròpiament (大濠公園).

De les runes del castell en si no en queda gran cosa, només les altes muralles, per on pots passejar per un camí serpentejant fins arribar a la cúspide, des d'on, en un dia clar, es poden veure tots els gratacels de la ciutat de ben lluny (en concret, els de la zona de Momochi). En llocs aïllats hi ha reconstruccions modernes d'alguna edificació o torre antiga i en un dels extrems hi ha una gran excavació arqueològica, on no es pot entrar, però al costat tenen un edifici amb les restes d'una casa antiga, en plan la casa de les heures. Ara bé, trenca una mica que enmig de tot plegat han muntat camps d'atletisme, tennis o baseball, de manera que surts d'una muralla mitjaval i et trobes tot de gent jugant al tennis. Tot i així, el més interessant de tot plegat són els petits parcs plens de cirerers, per on tota la gent passeja, es fa fotos, i va a fer el hanami (花見). Com no estem en plena primavera, doncs mala sort per mi, però gràcies al canvi climàtic encara he pogut enxampar alguns de florits.

A l'altra banda de la carretera, de seguida arribes al parc d'Ohori, caracteritzat per el seu enorme llac central que crida molt l'atenció a qualsevol mapa de la ciutat, al voltant del qual tota la gent ve a passejar o fer footing. De fet, al terra hi ha tres carrils clarament delimitats, un per vianants, un altre per bicicletes, i un per la gent que ve a córrer, que fins i tot et va indicant al terra la distància recorreguda. El perímetre és exactament de 2 Km. Un seguit de ponts i illes et permeten passejar a través del llac, totes elles plenes de coloms, gavines, corbs (es clar!!) i el que semblen esparvers. Si tens sort, pots veure com algun esparver amb gana arreplega alguna de les altres especies de la zona, o es barallen per unes molles de pa. En una part del llac fins i tot es pot pescar.

Aquí ja no hi ha runes ni res, és un parc per relaxar-se i passejar. Si un té ganes de cultura, té tot just a un extrem el museu d'art modern de Fukuoka (tot envoltat de curioses escultures) i un jardí purament japonès molt maco i ben cuidat (pel que et claven 240 iens d'entrada). Però realment, donen ganes de seure's i simplement desconnectar de tot mentre escoltes el so de les cascades d'aigua.

Resum: La millor manera de desconnectar dels grans edificis sense haver de sortir de la gran ciutat, encara que sigui per passar un parell d'horetes. Ara bé, Ohori és un mal lloc per anar si tens hidrofòbia o t'estàs aguantant el pipí.

Intercanvi cultural (文化)

No fa gaire han estat les presentacions de projectes finals dels diferents cursos de la universitat (màsters i graus). Aquí tot es fa en 2 dies, de manera que els profes es foten una bona pallissa d'assistir a presentacions durant 48 hores. Com a mínim, segons em van explicar, el document del projecte en si només és d'unes 20 pàgines, on els estudiants es juguen la cansalada és a la presentació. Per això, tots venen vestits de gala, molt formals.

El cas és que, al acabar la darrera sessió del 2on dia, es pot considerar de manera informal que ja han acabat la carrera, pel que s'organitza un petit convit amb tots els graduats. Crida especialment l'atenció que els grupets es repateixien en taules, i més aviat sembla que estàs al restaurant. Cadascú a la seva bola. Al acabar aquest convit (on, per cert, es donen carmanyoles de plàstic perquè la gent s'emporti el menjar que ha sobrat...alguns ja podrien prendre nota!), cada grup de recerca munta un de particular al seu laboratori. Si bé jo tampoc estava al cas de tots aquests detalls, com si que era conscient que uns quants companys aquell dia acabaven la carrera, vaig pensar que valia la pena portar el pernil envasat al buit que m'havia portat de casa i celebrar-ho una mica (un petit sacrifici personal pel bé comú). Però mira, vaig encertar de xiripa.

El cas és que al principi feien una mica de cara rara, com sol passar amb qualsevol plat estranger que tastes per primer cop...però els paios no van obrir ni una sola bossa de menjar del que havien comprat fins que el pernil es va acabar. No va quedar ni el de la vergonya. Un intercanvi cultural culminat totalment amb èxit.

A continuació, seguit amb la temàtica "crisol de cultures", vàrem treure els discs durs USB respectius de cadascú i es va procedir a l'intercanvi de sèries i música diversa. Fins i tot em vaig poder permetre el luxe de que fessin una "còpia de seguretat" d'alguna sèrie japonesa que jo tenia i ells no. En base a això, vaig saber que un dels meus companys de laboratori, de fet, és fan dels "Juanes" (黒いT-シャツがある。。。).

Finalment, la celebració a nivell de grup de recerca es va limitar a passar tota la resta del dia fins ben entrat el vespre menjant porqueries (com "ganxitos" gegants sabor amanida de verdures) i jugant al Mahjong...que se suposa que és una mena de “remigio” oriental, però a hores d'ara encara no entenc el més mínim de què va. La veritat és que se'm va donar força millor la competició de fer grulles de paper.

公開鍵暗号化

Segurament, per la mena d'escrits que deixo per aquí, tothom es deu pensar que no foto ni brot. Bé, al meu director potser una mica si que li faig creure que treballo quelcom, ja que tinc un procés batch que cada matí, quan encara és negra nit a allà, li envia correus amb articles aleatoris, de manera que sempre que es connecta ja es troba 4 o 5 correus meus dient bajanades. Però per qui no em pateix en aquesta vessant, és comprensible que ho aparenti. Tot el dia explicant batalletes, penjant fotos i visitant coses.

Però no! Resulta que faig recerca i tot. Només que d'alguna manera m'he d'entretenir mentre rutllen les simulacions...

El meu company de recerca en Keita-san (慶太さん, però hauria de dir Keita-sant, perquè és un sant per aguantar-me, amb el seu impertorbable sentit de l'educació nipona) es dedica a temes de robòtica. Molt japonès això. Plegats, estem muntant un sistema per controlar via P2P mitjançant sensors i actuadors què fan els estudiant a casa i “motivar-los” segons el seu comportament. Per exemple, si sembla que s'adormen, actives una botzina ben forta. Si no es concentren, posen un ambientador. Coses normals, vaja. Evidentment, cal evitar que qui no toca li pugui enviar també ordres al sistema i putejar al personal. Ara bé, tots dos tenim un problema, i és que, parlant, ell encara domina menys l'anglès que jo el japonès, que ja és dir.

Això té la seva part positiva, perquè m'obliga a practicar (i destrossar) l'idioma per nassos. Ara bé, a l'Escola Oficial d'Idiomes a un li ensenyen a dir, per exemple, els dies de la setmana, a comptar fins a 100, els animals, els colors, etc. Però es deixen de banda subtileses com “programar”, “sistema descentralitzat”, “autenticació mútua”, “escabalititat i modularitat”, o “criptografia de clau pública”, per posar uns exemples. Per tant, fer reunions de recerca és una cosa molt divertida, ja que durant el conseqüent “diàlogo de besugos”, m'aporta la possibilitat d'aprendre cada dia vocabulari ben xul.lo. D'aquell que quan un dia has de fer una redacció et quedes amb el profe. Espero amb devoció el dia que pugui escriure o dir que faig coses de “criptografia de clau pública” (que es diu “koukaikagiangouka”...tot just el títol de l'entrada: 公開, obert/públic + 鍵 clau + 暗号化 xifrar, que a la seva vegada és 暗 fosc + 号 número+ 化 procés de. Aquesta és la bellesa dels kanji).

Bé, per acabar de complicar la cosa, no està gaire en el tema de seguretat, però això no és dolent ja que llavors semblo un gurú de la matèria ^_^ Ja heu escoltat sempre una de les meves frases favorites: quan algú en sap més que tu d'un tema, no importa si en sap un 1% o un 1000% més, no notaràs la diferència. Però explicar a algú com funciona una PKI o un sistema llindar en japonès és ben complicat! Sort que algunes coses (però no totes) tenen entrada a la Viquidèdia japonesa...Al final em vaig acabar comprant un llibre de criptografia en japonès i tot.

Evidentment, en el seu tema és ell qui em matxaca a mi i al final quedem empatats.

Trivia: La UOC en japonès es diu カタルニャの公開大学. Busqueu els símbols en comú amb “criptografia de clau pública”.

Les sabatilles (スリパー)

És relativament popular la coneixença de que abans d'entrar a les cases japoneses t'has de treure les sabates. Allà on hi ha tatami, has d'anar sempre descalç, ja que és una cosa relativament delicada davant segons quin tipus de brutícia (això no evita que es vagin formant pelusses i altres formes de brossa). Si s'incrusta segons què penso que ha de ser molta feina netejar-ho.

El que ja no sabia és que de vegades aquesta norma es compleix de manera estricta independentment de que hi hagi tatami o no. Així doncs, a la residència el concepte de “casa japonesa” és tot l'edifici en si, no la teva habitació. Quan vaig arribar, tot just a la porta de l'entrada, m'esperava un petit moble, amb una zona delimitada en vermell amb el meu nom, on poder deixar les sabates. I, penjant del costat, un enorme calçador per posar-te-les còmodament abans de sortir. Això té l'especial gràcia (al menys les primeres vegades, quan peques d'innocent) que si ha fet molt de fred per la nit, al matí següent t'estan esperant les teves sabates la mar de congelades. També és una mica empipador que tot el tinglado està ubicat de manera que mentre et poses les sabates la porta automàtica no para d'obrir-se i tancar-se. T'has d'anar a un racó.

Ara bé, com jo esperava simplement anar descalç, no havia dut sabatilles per rondar per l'edifici per les zones on hi ha rajola. Per tant, em va tocar anar de compres al tot a 100 (en realitat, tot a 105), ja que tampoc tenia ganes de gastar-me molts calers en un producte que ja tens (sóc català “de pur cep”). Tot i que la mida promig dels japonesos ja no és la d'abans, va ser bastant complicat trobar-ne unes del 45 a la botiga. Bé, de fet les que vaig trobar al final em sobresurt mig peu...però tampoc passejo tant per dins la residència, i a l'habitació si que he d'anar descalç.

Per cert, que em vaig estar una bona estona cercant els preus de les coses al tot a 105, però clar, ja ho diu a l'entrada: TOT a 105. No cal posar preus!