Welcome to Spain (スペインへようこぞう)

Passejant pel carrer, al passar pel davant d'una agència de viatges, vaig veure tot de catàlegs d'Europa i no vaig poder estar-me d'agafar-ne un per veure què consideren interessant veure d'Espanya (bé, Espania, ja que el tema “ñ” res de res). O, al menys, què es considera que pot tenir sortida vendre'ls. La idea em va venir al cap bàsicament perquè a la portada apareixien tot de molins quixotescs, pel que ja d'entrada es veia a venir quin era el viatge estrella a nivell europeu. Tot i així, la icona que representa a Espanya a tot l'interior, no l'endevinarieu mai,oi? La Sagrada Família es clar.

Una de les primeres coses que em va cridar l'atenció es que tot els viatges són d'una setmana de durada per cadascun dels països. O sigui, viatge exprés total, ja que pel nostre cas, en una setmana vas de Madrid a Barcelona passant per Toledo, Consuegra, Còrdova, Sevilla, Mijas, Granada i València, i tot en autocar. I per aquests 7 dies et casquen entre 2500 i 4000 euros al canvi (sense incloure extres), segons temporada, que jo penso que és una passada. Però mira, el pack Itàlia + França se'l ventilen en 6 dies .

A nivell de resum, a Madrid es va a veure el Prado en mig dia, i ja està, ja s'ha acabat tota la visita a la capital del regne. A Toledo si que et passegen per tota la ciutat antiga (és més petiteta) i després cap a Consuegra a veure molins. A continuació ja venen 3 dies a Andalusia, a veure la mesquita de Còrdova, la plaça Espanya de Sevilla i l'Alhambra. Ah, i a un un tablao flamenco evidentment. De camí cap a Barcelona paren a València bàsicament a menjar-se una paella, i un cop arriben (on s'hi estan dos dies sencerets), doncs a veure tot el que es pugui de Gaudí, junt amb la catedral. Viatge a Montserrat opcional. Com a final de festa, un crema catalana i una copeta de cava, i ja cap a casa.

Això si, al final del viatge, et regalen una pilota anti-estrés en forma de taronja valenciana i una nina vestida de sevillana...com no! (ofertes limitades a 1 article per persona).
Al menys no surt cap torero ben visible.

Uminonakamichi (海ノ中道)

Tot just a l'extrem oposat de la badia de Fukuoka respecte el barri de Momochi, ja bastant apartat de la civilització, esta la zona de Uminonakamichi (海ノ中道, "Camí de dins el mar"). De fet, l'estació de tren es ja la terminal i nomes surten trens cada força temps. A mesura que vas avançant per la línia no pots evitar repassar el plànol , a veure si no t'has equivocat i ves a saber on has anat a parar, enmig del no-res...Un cop arribes a la terminal, ja nomes queda el mar.

Aquesta zona concentra bàsicament un parell d'atraccions de Fukoka, l'aquari, en un edifici tot modern, i el parc de, bé, Uminonakamichi. Aquest darrer es el que ocupa majoritàriament la zona i és una combinació de parc natural, parc d'atraccions, parc aquàtic, zoologic i mega-zona de picnic. Tot plegat, té una extensió prou considerable perquè valgui la pena llogar una bicicleta per voltar-hi.

Malauradament, quan vaig anar-hi encara estaven en ple procés de muntatge de tota la infraestructura i no era un lloc especialment animat. La zona de parc aquàtic estava evidentment tancada i la zona d'atraccions estava bastant morta. La del zoo vaig haver de donar un parell de voltes fins que realment em vaig adonar que si que estava oberta. A dins potser hi havia 4 o 5 persones visitant. Tot i així, és entretingut ja que hi ha zones d'animals on no estan tancats amb gàbia, i els tens ben a prop (com cangurs, gossets de les praderes i un fotimer de capibares).

En general, com si l'haguessin obert en exclusiva...Ja va ser mala sort, ja que tot just la setmana següent era la gran inauguració amb l'arribada de la primavera, i, de fet, hi havia molt de tràfec de gent muntant coses i plantant flors. De tot plegat, la part potser més interessant va ser trobar-me a uns quants cosplayers que estaven per allà en plena sessió fotogràfica.

Resum: Un lloc interessant si vols anar a fer el picnic un diumenge al matí. Però millor anar a partir de principis d'Abril, quan els cirerers ja hagin florit.

Begudes (飲み物)

Un fet que crida molt l'atenció per aquí és l'enorme (remarco, enorme) varietat de begudes diferents entre les que un pot triar. Si a un no li agrada fer experiments, doncs es pot prendre una Coca-Cola i ja està, però si no té manies, hi ha de tots els gustos i tot els colors (literalment). Està ben clar quin pais va visitar l'inventor del Sunny Delight. Aquesta varietat de coloraines llampants està ben present a les estanteries dels supermercats, de manera que en un moment donat no saps segur si, sense adonar-te, has sortit de la secció de menjar i has entrat a la d'anticongelant per cotxes.

L'afició per les begudes, però, es materialitza en un dels trets més característics quan un va passejant pel carrer, i aquí torno ja una mica als clàssics: les màquines de beguda. Cada dues cantonades et trobes màquines carregades de diferents tipus de begudes en llauna o ampolla. Com totes les begudes ronden els 100-120 iens, sempre cau alguna després d'una bona passejada. Al costat sempre hi ha una paperera amb diferents boques segons el tipus d'envàs, per reciclar. La veritat és que s'agraeix, ja que trobar una paperera al Japó és una tasca complexa. Un ha de comptar que si es compra a una botiga alguna cosa per menjar pel carrer, haurà d'anar traginant les deixalles fins tornar a l'allotjament. La gràcia d'aquestes màquines de begudes també és que hi ha tant de begudes fredes com calentes, pel que si et ve de gust una xocolata o un cafè de camí cap algun lloc, res t'impedeix fer-ho.

Una de les begudes que més m'ha cridat l'atenció personalment en aquest aspecte és la anomenada "Súper-fibra" (超ファイバー). És exactament igual que beure's un got de Desenfriol: lleugerament carbonatat, color ataronjat, el gust 100% idèntic, 0% de suc de taronja...realment valdria la pena fer una prova d'efecte placebo. Bé, a menys que realment es tracti de desenfriol (perquè els seus components no els entenc gaire...suposo que tot plegat és per la vitamina C), la qual cosa vol dir que aquí la gent es fot mig litre de desenfriol com allà ens podem beure un Red Bull. Al menys a les estanteries, està ubicat al costat del 7Up i l'aigua amb gust de prèssec.

Menció especial per la soda de meló de color blandiblub, molt típica a bars i cafeteries (com els de minyones) i que pots prendre perfectament a l'hora de l'esmorzar, el iogurt de pastanaga i la sopa calenta de blat de moro.

たまの駅長

Durant la meva estada al Japó, mirant la tele, en un programa van treure un petit reportatge que em va semblar curiós i divertit (i de pas em va permetre practicar l'idioma). Fa poc, he vist que aquest havia sortit a un conegut agregador de notícies. Malauradament, no va arribar a portada, però al veure que hi ha més gent al món a qui li sembla interessant, m'he animat a fer una entrada. Es tracta de la història de na Tama (たま), la gata cap d'estació. Pel que em van explicar els meus companys, "Tama" és com "Mixis" i tal, un nom molt típic de gat per aquí.

Bàsicament, a l'estació de Kishi (貴志), a la línia de Wakayama (和歌山), van adoptar una gateta que havia nascut per allà i la van convertir oficialment en cap d'estació (ekichou, 駅長) per tal d'atreure a més gent, ja es veu que hi havia molt pocs usuaris. Més endavant, van nomenar a un parell de gats més (un la seva mare) com ajudants oficials (助役) i Tama va ser ascendida a "súper-cap d'estació" (スーパー駅長). Però quan estic parlant de nomenaments i càrrecs, vull dir en serio. Que va anar el cap de la companyia ferroviària a condecorar-los i tot. Segons sembla, de totes les treballadores de la companyia, Tama és la que ha assolit la posició més alta de totes. Amb això està tot dit sobre el tema "el paper de la dona al Japó"...

Així doncs, quan un arriba a l'estació, se la troba rondant per allà amb el seu barret i la seva medalla oficial, sota l'obligació de saludar-te. Pel que filmaven al programa, fins i tot la guixeta de l'estació de tren està habilitada, amb tot d'andròmines gatunes. No és per ningú altre.

El reportatge el van fer perquè fa molt poc fins i tot han innaugurat un tren de dos vagons en el seu nom. Al programa de la tele feien tot d'entrevistes a la gent que estava per allà visitant al minino, i es veu que la gent va expressament des de l'altra punta del Japó fins aquesta estació només per veure-la. Mig amagant-se, amb cara de vergonya, admetien venir d'Oosaka (tot just a l'altra punta de la línia, com qui va de l'Hospitalet fins a Blanes per la línia de la costa) o haver-se cascat 4 hores de tren bala només per arribar-hi. El gat aquest ha implicat el moviment de fins un bilió (si, amb "b") de iens a l'economia local. Una passada!

No sé perquè, però a la foto on li posen la capa, la cara que fica em recorda una mica al meu gat el dia que li vàrem posar un barret de paper..."No em toqueu els nassos d'aquesta manera".

Kashii (香椎)

Ja una mica desplaçada al nord de la ciutat hi ha la zona de Kashii, que no surt mencionada a gaires guies. El dia abans d'anar a voltar per allà li vaig comentar a un company, i em va dir "I què hi ha a Kashii??". La veritat és que va sonar una mica a la resposta que donaria jo a un japonès de visita a BCN m'hagués comentat que a l'endemà s'anava a visitar St. Adrià del Besòs...Vull dir, que tampoc és lloc de visita turística obligada (bé, hi ha l'emblemàtica central tèrmica). Però com tinc dies de sobres i a la guia que m'estava donant millors resultats sortia Kashii, hi vaig anar. També, només està a dues parades de la meva estació de tren.

Un cop allà vaig entendre la resposta, ja que només sortir són carrerons fets caldo, amb tot de sales de maquinetes i pachinkos que han viscut millors èpoques, així com transformadors elèctrics penjant de tot arreu. Força ambient de barri, però no un gran lloc per passejar. Com Kashii ja està més cap a les afores de la ciutat, hi ha zones campestres o boscoses i es veuen les muntanyes. Tot i així, per les rodalies encara hi ha coses que es poden anar a veure. En una d'aquestes zones ja més campestres hi ha un temple (com no) bastant gran i important, al voltant del qual hi ha força elements històrics vinculats. Pots fer una ruta de fonts i temples semblant a anar a fer caminades per la Serralada de Marina (ara bosc, ara urbanització).

Si un es dirigeix diametralment cap a l'altre punta, creuant la zona d'extrem a extrem, la cosa canvia ja cap a carreteres ben amples i passos de vianants elevats també força tronats. Si tot i així tens fe i segueixes endavant, arribes a la terra de les meravelles (o sigui, els grans magatzems WonderLand I i el seu annex WonderLand II). A partir d'aquí ja tot torna a fer pinta de ciutat. Per aquella zona se suposa que, segons la guia, hi ha una illa de cases, novament, en plan de disseny. Però, la veritat, el fotògraf de la guia realment es va guanyar les garrofes venent el tema.

Si tot i així, un segueix, ja al final de tot, s'arriba a la platja, que seria tot just l'altre extrem de la badia respecte el barri de Momochi. Aquí hi ha dos punts interessants. Per una banda, un arc torii sobre una roca enmig del mar (però de pedra). Per altra banda, si travesses el pont que hi ha al costat, arribes a la Island City. Si es mira el mapa, és la mena d'illa, comunicada només per dos ponts, que hi ha al nord-est. La gràcia és que es tracta d'una illa artificial. Tot és nou de trinca, amb cases súper maques, jardinets, zones de passejar, etc. de darrera generació en plan sostenibilitat a tope, amb hivernacles de disseny d'en Toyo Ito. De fet, encara estan venent habitatges, i hi ha tot de gent allà convidant-te a entrar als pisos de prova. Però com encara l'estan acabant, un travessa un paisatge idílic i de cop es troba tot de muntanyes de terra remoguda i excavadores treballant.

Resum: Només cal anar-hi si un és un completista a l'hora visitar una ciutat, un amant d'en Toyo Ito, o se sap que hi ha algun esdeveniment concret.

El karaoke (normal) (カラオケ)

Finalment ha arribat un dia alegre i trist alhora, la cerimònia de graduació de la universitat. És alegre ja que gairebé tots els meus companys de laboratori finalment es graduen de les seves carreres i màsters. Però té una part trista donat que un cop llicenciats, ja no tornen a la universitat, inicien la seva dura etapa al món laboral, alguns a altres ciutats Per tant, és l'hora de l'adéu. Una nova generació de projectistes entrarà aviat i el cicle de la vida tornarà a començar. De mentre, només quedem els estudiants de doctorat.

Al tractar-se d'una ocasió tant especial, vàrem decidir que tocava anar tots en bloc al karaoke! Però aquest cop a un de debò, amb sala privada i tal, i amb una declaració d'intencions explícita de cantar cançons de series d'animació, no a un club a cantar cançons del Julio Iglesias. Jo em pensava que anàvem en plan per estar una hora així, però un cop allà vaig veure que, de fet, havien reservat per 4 hores. Vull dir, que anava amb professionals del tema. Per cert, que em va sortir més barat ja que hi ha tarifes especials per estudiants, i com al carnet de la UOC no posa què ets...De fet, té el mateix color que el carnet d'estudiant local.

Bàsicament, tens una habitació per tot el grup, sols, una tele gran i un aparell on anar entrant cançons per nom o per número, llistades en un mega-llibre. Mentre un canta, pots anar entrant ja les cançons que vindran a continuació. Mentre avances pel passadís cap a la teva sala, es van escoltant a través de totes les altres portes com la gent va desafinant (ara acaba de parlar en Pavarotti...es clar). De tot el totxo gegant de cançons disponibles (ni punt de comparació amb els repertoris de per allà), potser les darreres 5 pàgines hi ha alguna cosa en anglès. Suposo que podria haver estat un friki i escollir alguna cançó de la Madonna i tal, però res de res, l'acord s'havia de complir. Ara bé, aquí ja estem parlant de que m'envolta gent experta en la matèria, per no dir que, bé, saben llegir correctament els subtítols.

Més o menys la dinàmica era que cadascú escollia cançons d'acord a les seves series favorites (interessant els que cantaven cançons dels Pokémon). Al principi vaig optar per ser una mica conservador i refugiar-me en les cançons lentes del repertori que domino, encara que em toqués alguna pastelada. Malauradament, com alguns companys tenen gustos semblants al meu, aviat entre tots ens vàrem polir tota la banda sonora completa que tinc més per la mà, pel que va tocar cercar altres opcions. Ho bo del cas és que, com dominaven la matèria totalment, encara que no conegués el nom d'una cançó, només l'havia de tararejar i ja de seguida sabien el títol. Amb això, ja vaig anar a per coses més complicades, on com a molt em sé la tornada o una mica el ritme i la música és rapideta. Buff, aquesta darrera ja va ser bastant espectacular.

Això de processar en temps real 4 alfabets alhora té la seva gràcia, però poc a poc li vaig enganxar el tranquil i vaig veure que una mica tot plegat és com jugar al Guitar Hero o al Taiko no Tatsujin. No importen tant les combinacions que se't venen a sobre com que simplement t'agradi la cançó, li agafis el ritme i sàpigues una mica com comença el tema per agafar embranzida i no anar ja a contrapeu. En aquest aspecte, també coincideix en el fet que hi ha moments que no tens ni idea de com has estat capaç de vocalitzar la combinació de torn.

Al final, no em vaig poder estar de cantar la cançó de Bola de Drac Z en català :P La complicació extra és que els subtítols no m'ajudaven gaire, però clar, per compensar, ningú s'enterava del que estava dient. La del Doraemon per una altra vegada. Gràcies club súper 3!

I, com a resultat, evidentment, afonia aguda per tots els presents durant 2 o 3 dies. Però, en el fons, trobaré a faltar cantar en japonès...

PD: Bé, en realitat, si que varem cantar una popular cançó que no era de dibuixos animats. En sèrio...

Els corbs (烏)

A part de gats al Japó hi ha altres bestioles. Dos de les més significatives són els les cigarres (de tamany A++) i els corbs. Per sort, ara tot just ha acabat l'hivern i tampoc portem molta primavera, pel que es pot anat tranquil·lament pel carrer sense estar escoltant constantment l'insuportable soroll de les cigarres (una mica fa gràcia, però al final et rebenten els timpans). Però del que un no se salva és del corbs sigui l'época que sigui.

Vagis al temple que vagis sempre esta plagat de corbs. Segons tinc entès, el corb és l'animal que representa el missatger dels Déus, i per tant és benvingut en els llocs de culte i respectat. Una mica com les vaques a l'Índia, només que jo no em menjaria un corb. La veritat, aquestes bèsties són però que molt grans, fan una mica de por quan grallen i es posen a volar per allà. Una picotada ha de fer mal. De fet, veure'ls sempre em recorda a una de les escenes xungues de la pel.li Excalibur (10 "punts normals" per qui sàpiga a quina em refereixo...).

Segons he llegit darrerament, el seu estatus quasi-sagrat s'està començant a convertir en un problema, ja que com els cuiden molt bé, estan procreant massa i ja s'han convertit en una plaga que cal considerar seriosament. El resultat és que, al final, estan igual que nosaltres amb els coloms, però amb una bèsties més xungues. Només cal mirar al darrera d'alguns restaurants per veure tot plegat. A veure qui és el maco que passa per aquell carrer.

Clar, que això de que "criatures d'estatus diví" siguin un problema per la convivència no és exclusiu del Japó. Per allà també en tenim unes quantes que tenen tela...quasi millor els corbs.