Independentment de ho sossos que fossin els meus companys, jo vaig decidir que aniria a veure en viu de què anava el Setsubun, pel que em vaig informar pel meu compte de a quins temples hi havia activitats, vaig demanar permís per poder fer festa pel matí i arribat el dia em vaig anar cap allà. Per sort, com els temples principals estan bastant concentrats, d'una tacada es pot fer la visita a tots.Malauradament, aquell dia va ploure, pel que no totes les activitats preparades es van fer. Per exemple, als "onis" els vaig haver de veure en figura i prou. Igualment, tots els temples estaven plens de paradetes de menjar o elements típics de la festa (les mongetes “mame”, dolços, raspadors, amulets, figures d'"oni", etc.), n'hi havia amb tot de fileres de fanals encesos i, en general, els monjos feien hores extres. Ara bé, de festa pels nens nanai, ja que es podien comptar amb els dits de la mà, tot estava ple de iaies (aquí també estan posats en el tema excursions de l'Imserso, sembla) i ganàpies d'institut. També estaven els de les teles locals fent entrevistes. Es respirava un ambient molt festiu tot i la pluja.
Un dels llocs on la festa és més grossa és al Temple de Kushida (櫛田神社). A les entrades es posa una màscara gegant per on has de passar si vols tenir bona fortuna. El punt culminant de la celebració és que, certes hores, tot de de gent vestida d'època es puja a una estrada i, després de ser beneïts per un monjo, es posen a tirar caramels i dolços als assistents mentre criden ho de “Dimonis fors! Fortuna a dins!”. Com jo no sabia de què anava el tema, em van enxampar a contrapeu, amb les mans a la càmara fent fotos, i no vaig poder caçar res. Però un bon cop van acabar, entre tota la parrafada que va dir el presentador vaig poder entendre perfectament que després venia un altre torn (pel que m'interessa ja capto el japonès, ja...).
Bé, aquelles persones que mai m'hagin acompanyat a qualsevol celebració on es llencin caramels (cabalgates de reis, St. Medir, carnestoltes de Vilanova, etc.) solen entendre molt bé el concepte de “vergonya aliena”, ja que en aquesta mena de situacions no tinc pietat de ningú, sense importar la seva escala social, sexe o edat. De fet, frueixo especialment la capacitat d'aprofitar-me dels més desvalguts que jo. Així doncs, un ja es pot fer la idea de les conseqüències de tenir allà enmig un occidental que no té cap mena de miraments i força més ben fornit i un pam més alt que tota la resta d'assistents (bé, ja he dit que la majoria eren iaies). Sobren les paraules. Quan ja no em cabia absolutament a les butxaques ni a les mans, vaig decidir que era el moment de retirar-se honorablement i deixar alguna cosa per tota la gent ubicada a un metre al voltant meu. Això si, segurament alguns nens ja estaven pensant de tirar-me a mi les mongetes...Això si, els meus companys de despatx van estar encantats després i van poder menjar porqueries durant uns quants dies.
Després de donar unes quantes voltes per tots els temples i veure tot l'ambient, i abans que em remullés molt més, vaig marxar. Abans, però em vaig comprar el rotllo de maki típic del Setsubun, l'”ehoumaki” (恵方巻) que em vaig menjar d'una sola tacada, sense parlar i mirant cap a Ehou (que aquest any segons posa al paper ,de l'embolcall, és cap al Nordest). La veritat és que està ben farcit (truita, anguila, bolets...) i et quedes ben tip!
Entrades
