Saló Memòrial d'Osamu Tezuka (手塚治虫毀記念館)

Dins de la meva línia de visites a lloc vinculats amb el manga i l'anime, tot just arribat a Osaka he fet una escapada a la ciutat de Takarazuka, (宝塚) on està el memorial d'Osamu Tezuka, el denominat pare del manga. Qui més qui menys, ja m'ha vist rondar amb alguna samarreta d'un dels seu personatges (i ara mateix ja en tinc una altra diferent...). La veritat és que com a museu no és molt gran ni té molta cosa, però val la pena complir amb l'obligació moral de visitar-lo per la trascendència del personatge. Al menys et pots fer una foto amb la princesa cavaller (リボンの騎士, ribon no kishi = el cavaller del llaç), i que es vegi ben clar que no tens cap dubte sobre la teva masculinitat (i no com el pobre príncep Frank).

Ho interessant d'aquests llocs de culte per aficionats al manga (on incloc el Museu Ghibli i el Museu del Manga de Kyoto, però especialment aquest memorial del que parlo) és la gent que hi va estrangera. No us penseu que puc anar vacil.lant per anar a aquests llocs, ja que no són destins gens estranys ni amagats, són totalment “mainstream” a les guies de viatges. Ara bé, si que tenen en comú que tots el que hi van són adolescents amb les seves pintes mega-guais, els pantalons trencats i les seves samarretes del Naruto (jeje, només em falta agitar el bastó a l'aire mentre ho dic) o amb el cabell pintat de blau i un vestidet tot de brodats, xapurrejant japonès. O sigui, gent perfectament normal que sap com s'ha d'anar als llocs. Però també, gent que o bé no havia nascut, o bé es fèia encara les caquetes a sobre quan jo em vaig comprar en número u de la “La Patrulla Especial Ghost”. La traducció que es va fer en aquell moment del títol original ja deixa clar que tot just començàvem. Però mira, pitjor era la traducció dels noms dels personatges a Tele 5 (“Koke” Saeba i Julia, noooorrrll!!!). Des de llavors mira el que hem progressat.

Segurament són ells el que deuen pensar què caram fa un ganàpia com jo a un lloc com aquest. Vaja friki!

Temples (お寺)

Si una cosa hi ha de sobres al Japó són temples. De fet, jo penso que potser no hi deu haver més que esglésies (catòliques, evangèliques, etc.) i oratoris hi ha per occident, si un s'hi fixa. Però com a allà moltes s'han adaptat dins d'edificis moderns, passen desapercebudes. Aquí com els temples tots són “a l'antiga” i ocupen una extensió no menyspreable, tots criden l'atenció i sempre acabes entrant a donar una ullada. També cal dir que les esglèsies “modernes” són bastant soses, tot i les figures d'éssers torturats amb horrible patiment, pel que no et perds gaire no vistant-les. La sagrada família o la catedral del mar, això ja és un altre tema, és clar.

El problema amb que un es troba com a turista és decidir fins a quin límit estàs disposat a veure i fer fotos de temples. Al primer que entres fas fotos d'un conjunt de coses vistoses: de les entrades, els toriis, la campana, el braser d'encens, les pagodes, els barrils de licor pels déus.... Després en un altre comences amb els detalls: de les tires que pengen als arbres per espantar la mala fortuna, les guineus o figuretes amb un vestidet vermell, els fanalets, el lleó i la lleona, l'estàtua del drac...Però al final la veritat és que acabes fent sempre les mateixes fotos a tot arreu i tens N repeticions de cada cosa, ja que a cada temple sempre hi ha les mateixes estructures bàsiques. A Kyoto aquest complex s'aguditza, ja que és un lloc especialment dens en temples

Jo ja aquesta vegada m'he plantejat si valia la pena entrar i fer fotos dels temples (evidentment, igualment n'he fet unes quantes). La meva recomanació és no emocionar.-se massa amb aquest tema i reservar-se pels temples importants. De la resta, no cal fer taaaantes fotos, que ja t'afartaràs.

PD: En el cas del Japó, tot ho esmentat és aplicable directament a altres temes com "carrers amb galeries comercials" i "cruïlla amb neons il.luminats de nit".

Halloween (ハロウイーン)

El Japó és un país on s'adapten ràpidament a qualsevol, tradició estrangera, que queda integrada immediatament dins el seu calendari. Només ha de complir la condició que inciti al consum i tingui un mínim caire festiu. Per això es diu que els japonesos són catòlics un dia a l'any, perquè el Nadal també ja forma part de la seva tradició. Bé, si és que realment considerem que avui en dia és una tradició catòlica, ja que més aviat qui dicta quan comença és El Corte Inglès i no el Papa de Roma (i sol ser ja entrats Novembre). De fet, aquí ja estan venent arbres de Nadal. Però penso ja ens entenem...

Per tant, avui és Halloween aquí. Tots els comerços estan plens de carbasses, fantasmes i rat-penats, o altres motius d'aquest estil. A alguns grans magatzems et pinten amb coloraines. També està ple de parades de dolços amb castanyes, però no tant per ho de la castanyada, sinó perquè és un fruit típic per fer postres.

Ara bé, se suposa que avui les noies van pintades o disfressades pel carrer. Però la veritat és que jo no he notat cap diferència respecte els altres dies...tot segueix la mar de normal ;-)

PD: La foto no és exactament de Halloween, però penso que ja està en la temàtica de fer por.

Es fa fosc (真っ暗になる)

La veritat és que haver vingut aquí ben entrada la tardor és una mica rotllo, ja que les hores diürnes són bastant limitades, en contrast amb les visites turístiques anteriors que van ser en ple Agost. Com a quarts de cinc ja comença a pondre's el sol i abans de les sis ja és negra nit, segons on ets has d'anar amb compte que no et despistis i ja sigui fosc, donat que de nit és més fàcil desorientar-se quan vas per llocs desconeguts. Sobretot en el meu cas, que necessito mapes exactes per saber per on vaig, no em valen els que se salten els carrerons "massa poc importants". Tot això de perdre's a la foscor és especialment prevalent en el cas de les afores de Kyoto, on es concentren tots els temples i llocs per fer excursions per la muntanya. A més a més, com a aquestes hores també ja tanquen els llocs “visitables” (museus, temples, etc.), et trobes que ni tant sols pots aprofitar per al menys donar un tomb i fer fotos. Però bé, si un es planifica, i està al lloc addient sempre pot aprofitar les hores de foscor per contemplar els paisatges urbans de neons i llumetes tan típics.

Si, ja sé que el darrer cop vaig estar per l'hivern, que hauria de ser pitjor, però com la meva dinàmica del dia a dia era diferent i el tema de les hores de sol anava de més a menys (m'anava apropant a la primavera), l'efecte psicològic és diferent.

Però tot és veure el costat positiu. Un dels avantatges de la tardor i la temporada baixa, és que no hi ha tant turista. Això no vol dir que no hi hagi cap, alerta! Al Palau Imperial de Kyoto, pel tour reservat en anglès erem 100 (clar que només fan dos al dia). Però en general es nota que no són vacances arreu. Ara bé, per compensar, tot està ple d'estudiants d'escoles que aprofiten per fer les excursions visites culturals i acaben sortint a totes les fotos que fan. En el cas de les escoles de primària, de vegades van a la recerca d'estrangers per fer-los-hi preguntes sobre treballs que han de fer. I ja se sap a qui acabaran preguntant...

L'altre aspecte interessant és que no fa una calorada (Tokyo té una humitat brutal i Kyoto aquest estiu va estar pels 38 graus), que va força bé si has de fer caminades tot el dia amunt i avall. Addicionalment, tampoc has d'estar suportant tot el dia el sorollet dels insectes locals, molt característic dels parcs japonesos a l'estiu. Jo crec que la darrera vegada ja em vaig quedar sord en aquesta freqüència auditiva...Només per això, s'agraeix que faci fresca!!

El Museu Ghibli (ジブリ美術館)

Finalment he pogut visitar el museu oficial de l'Estudi Ghibli, ubicat a la ciutat propera de Mitaka (三鷹). Realment, aquesta era una assignatura pendent (i una espina clavada) per algú que diu que li agraden aquestes coses. El problema és que has de comprar l'entrada amb entre un mes i tres d'antel.lació, només obren tres dies a la setmana, i cada dia només poden entrar 100 persones. No es pot fer improvisadament. Però quan vaig saber que tornava al Japó aquesta va ser la primera cosa que vaig córrer a fer a qualssevol preu.

Al entrar per primer cop, la veritat és que vaig tenir un deja vu d'una situació passada. La darrera vegada que vaig anar al Japó per motius totalment turístics (si, l'any passat era realment per treballaaar...), vaig tenir el plaer de visitar amb ma germana la Sanrio Puroland, el parc temàtic de la Hello Kitty (on la mitjana d'edat era d'uns 10 anys, ejem). Quan ma germana es va fer una foto amb ella una mica més i plora, ja que, clar, aquesta “era la Hello Kitty de debò”. Doncs ara jo m'he pogut fer una foto amb el “Totoro de debò”...i no fa falta dir res més d'aquest moment.

Al museu la mitjana d'edat ja és més gran que al país de la Hello Kitty (que no vol dir que no hi hagi quitxalla), ja que és molt popular. A les sales pots veure d'on treu tantes idees l'autor: de llegir milers de llibres de tot el món sobre paisatges, històries populars, etc. També et projecten un curtmetratge exclusiu que varia segons les dates. El meu anava d'una història d'amor entre una aranya d'aigua i un sabater, i com vaig tenir la sort que els personatges no parlaven, cap problema amb l'idioma. Ara bé, una de les grans injustícies del museu és que algunes sales i activitats estan restringides a menors de 10 anys, cosa que em sembla fatal, ja que jo també volia muntar al gat-bus mida gegant!!!

Akibahara (秋葉原)

Ja el segon dia que vaig estar al Japó (de 14 previstos) he tingut un problema bastant important que hauria d'haver previst però no li vaig donar la importància suficient fins que va ser massa tard. I és que la gent tendim a sobrevalorar la nostra força de voluntat. L'error va ser visitar novament el barri d'Akibahara amb temps de sobres per mirar botigues tot sol.

Aquest barri és molt conegut pel seu “carrer elèctric” (電気街, Denki Gai) ple de botigues d'electrònica amb milers de llumetes i músiques a tota castanya (i gent cridant el típic irasshaimase, いらっしゃいませ, benvingut a un comerç). Si mires una guia vulgar, posa que és on et recomanen comprar gadgets electrònics i ja està. No és que siguin molt més barats, però sempre pots trobar coses innovadores o curioses. Ara bé, quan vaig estar a Fukuoka ja em van confirmar que també és un barri amb una proporció de botigues de figuretes, manga, videojocs i altres marranades d'aquestes per metre quadrat és bastant espectacular. A part, també té una ratio important de cafès de minyones (i un cafè de Gundam).

El cas és que encara no he començat a rondar i ja tinc la maleta plena, donat que no hi havia ningú que em pogués agafar per la solapa, em sacsegés i em digués PARA JAA!! Quan entres a les botigues especialitzades simplement se't fon el cervell i directament els diries que posessin absolutament tot el que venen en capses i t'ho enviessin cap a casa. Però ja pensarem un pla B per veure com dur tota la parafernàlia de tornada. Bé, ara exagero una mica, ja que en tot moment era conscient de l'espai que tinc a la maleta i fins on podia tirar, però potser he ajustat massa. En el fons tampoc em sento malament per això, que ja m'hagués agradat veure per un foradet què va fer qui jo em sé el primer cop que va venir aquí, jeje.

Ara, per les imatge de la jornada impossibles de treure't del cap, els models de nines mida real vestides de minyona...i “no hace falta decir nada más”. Al costat d'això, el poster que hi havia de “gran reunió de col.leccionistes de nines amb talla de pit 140” es queda en res.

PD: I encara porto a sobre els proceedings...

La Torre de Tokyo (東京タワー)

Posats a pujar a llocs alts emblemàtics de l'skyline d'una ciutat, a Tokyo hi ha la torre de...bé, Tokyo. Un dels edificis favorits per part dels enemics de Godzilla. Aquesta és senzillament una rèplica exacta de la Torre Eiffel, però uns quants metres més alta només amb l'objectiu de tocar els nassos als francesos quan es va construir (exactament, 8. i mig). I com ja se sap que aquests són molt humils amb els temes patris, segur que es deurien empipar una mica. A part de l'alçada, també es diferencia en què enlloc de ser color gos-com-fuig, és dels característics colors vermell i blanc que tenen les torres de comunicació a aquí.

Malauradament, des del punt de vista de pujar a un lloc alt, doncs no té gaire a veure amb la perla d'orient a Shanghai. La zona “estàndar” de vista està a uns 150 metres (per 263 de la perla) i els miradors per poder veure directament cap avall al buit són bastant menys espectaculars: un forat de vidre enreixat dins l'estructura i no un mirador exterior, que sembla que el vent se t'endurà volant. El preu tampoc és molt competitiu, ja que pel del tiquet més barat, fins la primera estació, pots comprar-ne quatre a la Xina que vagin amb tot inclòs.

Ara bé, que només hagis de fer 10 minuts d'una cua on enlloc d'anar clavant colzes al personal i cagant-te en tot mentre et van cridant a l'orella, et vagin fent reverències i donant les gràcies per tot. Això si que no té preu.

Però bé, en temes d'alts vols i del "a veure qui la fa més alta", ara serà qüestió és esperar al 2012 per pujar al Tokyo Sky Tree...