divendres, 6 de febrer del 2009

El Setsubun (節分). Part II

Independentment de ho sossos que fossin els meus companys, jo vaig decidir que aniria a veure en viu de què anava el Setsubun, pel que em vaig informar pel meu compte de a quins temples hi havia activitats, vaig demanar permís per poder fer festa pel matí i arribat el dia em vaig anar cap allà. Per sort, com els temples principals estan bastant concentrats, d'una tacada es pot fer la visita a tots.

Malauradament, aquell dia va ploure, pel que no totes les activitats preparades es van fer. Per exemple, als "onis" els vaig haver de veure en figura i prou. Igualment, tots els temples estaven plens de paradetes de menjar o elements típics de la festa (les mongetes “mame”, dolços, raspadors, amulets, figures d'"oni", etc.), n'hi havia amb tot de fileres de fanals encesos i, en general, els monjos feien hores extres. Ara bé, de festa pels nens nanai, ja que es podien comptar amb els dits de la mà, tot estava ple de iaies (aquí també estan posats en el tema excursions de l'Imserso, sembla) i ganàpies d'institut. També estaven els de les teles locals fent entrevistes. Es respirava un ambient molt festiu tot i la pluja.

Un dels llocs on la festa és més grossa és al Temple de Kushida (櫛田神社). A les entrades es posa una màscara gegant per on has de passar si vols tenir bona fortuna. El punt culminant de la celebració és que, certes hores, tot de de gent vestida d'època es puja a una estrada i, després de ser beneïts per un monjo, es posen a tirar caramels i dolços als assistents mentre criden ho de “Dimonis fors! Fortuna a dins!”. Com jo no sabia de què anava el tema, em van enxampar a contrapeu, amb les mans a la càmara fent fotos, i no vaig poder caçar res. Però un bon cop van acabar, entre tota la parrafada que va dir el presentador vaig poder entendre perfectament que després venia un altre torn (pel que m'interessa ja capto el japonès, ja...).

Bé, aquelles persones que mai m'hagin acompanyat a qualsevol celebració on es llencin caramels (cabalgates de reis, St. Medir, carnestoltes de Vilanova, etc.) solen entendre molt bé el concepte de “vergonya aliena”, ja que en aquesta mena de situacions no tinc pietat de ningú, sense importar la seva escala social, sexe o edat. De fet, frueixo especialment la capacitat d'aprofitar-me dels més desvalguts que jo. Així doncs, un ja es pot fer la idea de les conseqüències de tenir allà enmig un occidental que no té cap mena de miraments i força més ben fornit i un pam més alt que tota la resta d'assistents (bé, ja he dit que la majoria eren iaies). Sobren les paraules. Quan ja no em cabia absolutament a les butxaques ni a les mans, vaig decidir que era el moment de retirar-se honorablement i deixar alguna cosa per tota la gent ubicada a un metre al voltant meu. Això si, segurament alguns nens ja estaven pensant de tirar-me a mi les mongetes...Això si, els meus companys de despatx van estar encantats després i van poder menjar porqueries durant uns quants dies.

Després de donar unes quantes voltes per tots els temples i veure tot l'ambient, i abans que em remullés molt més, vaig marxar. Abans, però em vaig comprar el rotllo de maki típic del Setsubun, l'”ehoumaki” (恵方巻) que em vaig menjar d'una sola tacada, sense parlar i mirant cap a Ehou (que aquest any segons posa al paper ,de l'embolcall, és cap al Nordest). La veritat és que està ben farcit (truita, anguila, bolets...) i et quedes ben tip!

dimecres, 4 de febrer del 2009

El Setsubun (節分)

El dia 3 de Febrer aquí és la festivitat del Setsubun (節分). En aquesta festivitat es fa fora als mals esperits mitjançant la tradició de que els nens llencin mongetes, anomenades "mame" (豆, algú recorda en Taro Soramame??) a representacions d'”oni” (鬼, dimoni) mentre criden “Oni wa soto. Fuku wa uchi” (鬼は外! 福は内!, els dimonis fora, la fortuna a dins). Aquestes representacions poden ser figures o bé gent disfressada als temples més importants. Una altra tradició és fotre's un rollo de maki gegant d'una tacada, sense parlar (com qui es trinca una coca de sant Joan de cop sense para a respirar).

Bé, abans de venir havia escoltat d'aquesta festa, pel que ja venia preparat per fer organitzar una jornada cultural respecte les activitats d'aquesta festivitat. Però, quina decepció, al preguntar als meus companys què em podien dir al respecte o a quin lloc em recomanaven anar, resulta que poc en sabien. Algun no sabia ni que era ja mateix... En general el to va ser de “Ah si, ja és el Setsubun? Pos falen” (!_!) Doncs mira que els supermercats n'estan plens aquells dies de caretes d'”oni” i bosses de mongetes!

Però precisament, això de treure el tema de les festivitats on es dona canya a representacions infernals em va venir de conya, perquè en aquell moment vaig caure que al meu poble també en tenim un de “Setsubun”, només que som una mica més cafres i enlloc de tirar mongetes directament el cremem a la platja mentre cantem la cançó de “dimoni pelut que a l'infern no t'han volgut...”. La veritat és que els va encantar el tema, un nou intercanvi cultural amb èxit...total, que amb això aquella tarda no vàrem treballar gaire, sóc una pèssima influència ^_^

Ja se sap que les coses de fora sempre criden més l'atenció que les de casa.

PD: Si, i també els vaig parlar de la Penya...

dilluns, 2 de febrer del 2009

Natto uri (納豆売り)

Una de les experiències bàsiques quan vens al Japó es, com no, anar a un karaoke. Per sort, he tingut el plaer d'anar a un acompanyat per gent local. Bé, de fet, on vaig acabar tampoc era ben bé un karaoke, sinó més aviat una mena de "club de cavallers", però totalment inofensiu. Només hi havia una cambrera amb kimono i un paio repentinat amb xalec i corbata que t'anaven rient les gràcies i et servien fruits secs. D'aquesta experiència vaig treure'n algunes coses.

Per una banda, que els vídeos bàsics dels karaokes japonesos son igualets que els d'Espanya: metratge color sèpia, escenes que no tenen res a veure amb la cançó i totalment ridícules, etc.

Per altra banda, quan em van obligar a cantar en castellà, evidentment només hi havia cançons de l'any de la maricastanya. Primer va tocar el "Bésame Mucho", interpretada per Los Panchos. Aquesta se la sabia un japonès i tot. Després, em va tocar una anomenada "Nathalie" que no havia escoltat en la meva vida (disculpeu la meva incultura musical en temes nyonyos) , però sembla ser del nostre cantant més internacional, en Julito Iglesias. De fet, quan vaig estar a Geòrgia ja em van fer cantar també "Soy un truhán, soy un señor"...perquè es clar, si ets espanyol, vagis on vagis assumeixen que t'has de saber la discografia completa d'aquest home.

El cas és que, immediatament després, es van posar a cantar una totalment en japonès anomenada "Natto Uri" (納豆売り), que si fa no fa es tradueix a "Venda de mongetes". El lector observador s'adonarà de la semblança fonètica entre aquest nom i "Nathalie". Doncs efectivament, era exactament la mateixa cançó, però amb les lletres canviades. Julio Iglesias power!

Quines coses...