Momochi (百道)

Encara més a l'oest del centre de la ciutat, ja al seu extrem, es troba la zona anomenada Momochi, que és el que vindria a ser la zona de Diagonal Mar de BCN. Bé, tampoc és exactament l'extrem, ja que Fukuoka és enorme, però si que ja a la frontera de la zona que no es pot qualificar exclusivament de “barris dormitori”. Realment millor anar en metro i no pas caminant. És el darrer lloc que es considera zona d'atracció turística de la ciutat. El cas és que es tracta del barri que dona al mar, amb la seva platjeta i tot, on van donar barra lliure a un exèrcit de dissenyadors i arquitectes passats de voltes. Afortunadament, aquí, en contraposició amb Diagonal Mar, els resultats no donen ganes de demanar el retorn de les penes de càstig físic, pel que val la pena donar-hi una volta si a un li agrada el tema disseny.

L'element distintiu per antonomàsia d'aquesta zona és la torre de Fukuoka, que té uns 230 metres d'alçada i fa impossible realitzar cap foto sense que aparegui al fons. Es pot visitar fins la 5a planta, que està a uns 123 metres. Com és un centre de visites turístiques, hi ha moltes botiguetes a dins, però no és el millor lloc per comprar. Un fet que em va cridar l'atenció és que la pots llogar muntar el teu casament (la broma val uns 2000 euros), o per fer que a una hora concreta la il·luminin amb algun missatge (en plan, per declarar-te). També es veu que pel Maig fan una cursa d'aquelles de pujar-la per les escales sense perdre el pàncrees pel camí. Aquí van tenir el detall de fer-me les explicacions en anglès i tot.

També val la pena destacar que enmig de tot plegat, la torre, un passeig marítim, tot de casetes maques, figuretes de disseny i tal, hi passa una enorme autopista elevada de 4 carrils. Una mica com l'autopista Maresme però més exagerat en la manera com està feta. Hi ha plantes altes d'alguns pisos que obren la finestra i poden tocar els cotxes gairebé!

Si es recula una mica i es creua un riu, es troba l'altre element d'obligada visita en aquesta zona, l'estadi de beisbol (que en japonès, enlloc d'usar una paraula directament anglesa, té el seu propi terme "yakyuu", 野球) de l'equip local, els Fukuoka Soft Bank Hawks, anomenat Yahoo! Dome. Si, el cercador d'Internet. Aquest es caracteritza per, a part de ser enorme, tenir un sostre desplegable. Tot just al costat hi ha un hotel-resort gegantí de la JAL de nosequantes plantes, i un centre comercial associat (el “Magic Badalona” de l'estadi), on la gent va de botigues a passar la tarda dels dissabtes i a menjar al Hard Rock Cafe. Com a tots aquests llocs, no hi pot faltar la seva “Namco Station” plena de tota mena de maquinetes.

Resum: Un paisatge diferent del centre i una oportunitat de veure la platja. Si no tens hores per veure tot, no cal venir. Per amants del disseny urbà.

PD: Si al arribar a la ciutat un es fa la Welcome Card (gratuïta, però has de ser de fora), a la torre et fan un 20% de descompte per pujar.

El súper (スーパー)

És de sobres conegut que els supermercats són trampes preparades totalment a consciència per cultivar l'esperit consumista dels que hi entren. Cap producte està ubicat per casualitat i forma part d'una estratègia per comprar. Bé, doncs els supermercats japoneses són això, però multiplicat per 100. Tot està ple de coloraines i dibuixets, i posar-te a comparar productes és com llegir un manga. El primer cop que vaig anar no em vaig poder treure del cap la musiqueta de la secció de carn congelada fins passats dos o tres dies: lorelore lorelore...onaka ga ippai! (お腹が一杯, estic tip de menjar). Resulta evident que els nens aquells que van tenir atacs epilèptics mirant els Pokémon va ser perquè els seus pares mai els havien dut al súper i no s'havien immunitzat encara a la sobreestimulació sensorial.

El que tinc al costat de la residència és de mida Carrefour i té de tot. Els seus preus són bastant econòmics, pel que val la pena carregar menjar per tota la setmana. La veritat és que es nota molt respecte els preus de les altres botiguetes de menjar més en plan Condis (les anomenades “combini”, コンビニ, de “convenience store”).

Un fet que em va cridar l'atenció és la secció on venen l'arròs. Com totohm ja sap, aquí l'arròs és tan comú com la paraula barrufar entre els barrufets. Els fideus són d'arròs, el licor és d'arròs...segur que si mossegues una cadira també fa una mia de gust a arròs (de moment encara no ho he provat). Per tant, aquí aquest ingredient no es ven en paperines, sinò a l'engròs. La secció d'arròs del súper es composa de piles gegants de sacs de 10 quilos en endavant. De fet, a l'entrada, hi ha una botiga de només arròs on en venen directament de de dipòsits gegants perquè et puguis endur 20 o 30 quilos de cop.

La part que més m'agrada, evidentment, és la dels pastissets. Un es pensa que aquí farà molta dieta, amb alimentació sana sense carns vermelles, molt de peix (cuit, cru o “extra-fresc”), tofu, verdures...però clar, això és perquè no ha vist les pintes que fan aquí els dolços. Hi ha una varietat infinita. Evidentment, et pots comprar els dorayakis a granel...mmmm!

Tot i que podria escriure un llibre sencer sobre aquest lloc, finalment, també em crida l'atenció és que hi ha molts productes que tot i ser envasats, caduquen per d'aquí dos dies, la qual cosa és bastant empipadora (bé, igualment jo tampoc tinc manies amb coses caducades de 2-3 dies si no veig que ha desenvolupat el seu propi ecosistema). La part positiva és que als prestatges on acumulen totes les coses que caduquen AVUI es troben ofertes molt interessants. Sens dubte, una mina d'or si ets un freegan...

La làmpada (電気)

Aquesta és una entrada molt xorres, però no em puc estar de comentar la làmpada de la meva habitació. Casualment, poc dies abans de plantar-me aquí, van fer un capítol del Detectiu Conan on a la pobre persona assassinada de torn el penjaven del sostre i el culpable, per cercar una coartada, feia un invent una mica estrany amb la làmpada del sostre i una cassola d'arròs al curry. Evidentment, al final no li servia de res, ja que en Conan és molt llest. Doncs bé, tot just aquesta és la làmpada que tinc jo!

Té un estil molt oriental i es tracta de la típica de cordillet, amb la particularitat que té quatre estats diferents que es van alternant: apagada, molta llum, força llum, i amb una mena de llum d'emergència que en realitat no es veu res, només es veu que al sostre hi ha una cosa que sembla que brilla, pel que no li veig el sentit. De fet, podria pensar que és per, si tens ganes de fer un riu, no haver d'enlluernar-te, però al ser el darrer estat d'il.luminació, tampoc és això. Igualment, com l'habitació està buida, no hi ha cap perill de fer-se pols l'espinilla amb algun moble si vas a les palpentes amb aquesta llum.

Ara bé, el quid de la qüestió és que està ubicada al centre geomètric de l'habitació, i el cordillet té la longitud exacta perquè quedi penjant just a l'alçada de davant de la meva cara. Total, que cada dos per tres m'estic donant amb el maleït cordill, a menys que em dediqui a caminar fent cercles per l'habitació. Però tampoc és prou llarg per poder-lo tibar des del futon si estàs estirat...

Algun dia resoldré el misteri del que va dissenyar aquesta làmpada.

Maquinetes (マキネテス)

Aquesta entrada se la dedico a Picard, ja que atén a una petició seva ^_^

Entre els diferents aspectes en els quals els japonesos no tenen cap mena de mesura, sens dubte, estan els salons recreatius. Aquí no em refereixo als entranyables “pachinko”, on he vist gent fent cua a les 8 del matí, esperant que obrissin les portes per gastar-se la setmanada com verdaders ludòpates, sinó a les maquinetes recreatives de tota la vida. Exacte, les que temps ençà valien 5 duros.

Normalment, per aquí aquestes sales s'anomenen “X Station”, on canvies la X pel nom de companyies mítiques com Namco, Taito o Sega. Per qualsevol persona amb cert bagatge ens els videojocs, els seus noms et fan sentir nostàlgia i fet un iaio (si totes les meves hores dedicades al Bosconian s'haguessin destinat a pal·liar la fam del món...”Blast off!”). Pels nascuts després del 1990, clar, llegir aquestes entrades de la Viquipèdia no és el mateix, com a molt els vindrà al cap un eriçó blau. Algú també podria preguntar que què passa amb Konami. Doncs aquesta resulta que el que té és una cadena de gimnasos!

De màquines hi ha de tota mena, a cadascuna més rocambolesca i espectacular. Per exemple, a mi em va cridar l'atenció una on jugues amb cartes (comprades a part) que representen futbolistes sobre una taula, i segons les jugades que fas, a la pantalla es veu una representació del que ha succeït. També n'hi ha amb un “target” especialment infantil per nens, amb comandaments com espases i tal. Però sobretot, de les que hi ha més són aquelles amb una pinça per intentar agafar algun premi. Però d'aquestes, el que és més curiós és que hi ha força on el premi és del tipus, una capsa de galetes o de cereals, o una bossa de patates. Jo entenc la gràcia de guanyar un pelutx, enlloc d'anar a la botiga a comprar-lo, però, una capsa de cereals que es ven al súper de la cantonada??? I val 200 iens intentar-ho, no creguis! (tres intents, 500). Evidentment, ja estan pensades perquè et deixis els quartos, ja.

D'aquestes sales també n'hi ha per BCN (a Diagonal Mar hi ha una Namco Station en un raconet, que només es redimeix pel Dance Dance Revolution), però clar aquí, per una banda, ocupen 3 plantes senceres d'un edifici, i per altra banda n'hi ha una a cada cantonada. Si al tirar una pedra falles i al final no li dones a cap temple, per força li dones a un saló recreatiu o a un pachinko.

Tot i així, jo, com a bon mitòman que va créixer a l'època dels 80, em quedo amb els meus antics salons recreatius de barri, de terra enganxós i lloc ideal per fer campanes. Llocs mítics per mi amb noms gens sofisticats: Juguetes Miguel, Bar Bahia...els quals ja no existeixen (sniff).

Ara bé, aquí molta tecnologia, però no tenen l'artefacte definitiu per establir a quin graó pertanys dins la cadena alimentària a un saló recreatiu. Res d'Street Fighter 4, ni Tekkens ni altres tontades semblants. Em refereixo, evidentment, als futbolins.

El congrés

Com ja he comentat, de vegades fins i tot treballo per aquí. De fet, la setmana del 15 de Març vaig estar de congrés i em va tocar donar una mà a organitzar, i ja posats, presentar un article de recerca De fet, l'any passat es va celebrar a Barcelona, i va ser com a conseqüència d'haver-hi assistit que vaig poder conèixer gent del FIT...de manera que aquí he acabat.

La veritat és que ha estat una setmana bastant atrafegada en la que no he pogut fer res de profit, excepte les tasques associades al congrés. En aquest cas la cosa ha estat bastant interessant, ja que, com és ben conegut, la gent té una certa tendència sempre a preguntar-me on estan els llocs. Doncs ara només cal imaginar què passa si, enlloc d'anar passejant pel carrer, realment estic darrera d'un mostrador d'informació. A tot plegat cal afegir la particularitat de que, com el 90% de la resta de l'organització (o sigui, els meus companys de laboratori), d'anglès no saben ni papa, i abans es donarien amb una pedra al cap que parlar-ne, a part d'hostessa i guia m'ha tocat el paper extra de traductor simultani, combinat amb el paper de corrector oficial de presentacions fetes pels companys.

De fet, sobre el tema idioma, la cosa ha estat una mica malament, perquè clar, t'ajuntes amb un hispà de Florida parlant castellà, un de la UPC en català, uns austríacs parlant en anglès i la penya del Japó, i al final jo ja no sabia ni en què estava parlant. Amb ho bonic que és no saber idiomes i simplement poder filtrar el que no entens en absolut. A més a més, he estat incapaç de dir un "Good Morning" o un "Yes" en tot el congrés, només em sortia dir こんにちは o はい...fatal!

Sobre la presentació...doncs m'han matxacat a preguntes de mala manera (un pàio estava obsessionat amb el multicast) i he hagut d'estar aguantant el tipus 40 minuts...ja li val al que no ha vingut, i per culpa del qual sobrava temps a la sessió!!

Finalment, l'apartat més positiu de tot plegat se suposava que era que podria veure alguns "paisans" que també venien a presentar articles, per no oblidar-me de parlar el català, però els molt mamons (amb tot el carinyo del món) els he vist ho just per fer la seva presentació i poc més, a la que han pogut han fotut el camp a fer turisme pel Japó. No s'han quedat ni per veure la ciutat...amb prou feines els ho pogut dir hola. Tampoc diré que no els entengui, clar.

Afortunadament, en aquests congressos sempre coneixes gent nova, i com la gent de cultures similars tendim a ajuntar-nos, vaig conèixer a uns grecs molt catxonodos. que anaven una mica desquiciats amb el tema dels noms de les estacions només en japonès. És el que té el caràcter mediterrani. També s'ha ajuntat un iranià que fa tres anys que para pel Japó (i sap tant japonès com jo...o sigui, un nivell abismal). Es veu que li fèia molta gràcia el tema Espanya per això d'Al-Andalus i que ens van envair, però ja em vaig encarregar de dir-li que en tot cas en aquella època a qui van envair realment va ser als alemanys. D'aquest pobre noi, especialment interessant va ser el moment que es va adonar ja massa tard que s'havia fotut una brotxeta de porc. Afortunadament, aquesta circumstància no va fer que es manifestés cap entitat sobrenatural ni que caigués cap llampec del cel.

A veure si aquesta setmana puc treballar de debò...