Meido Cafe (メイドカフェ)

Els meus companys de laboratori ultra-treballadors de vegades s'apiaden del pobre estudiant estranger i dediquen una estoneta a compartir vivències amb mi o recomanar-me llocs on anar. Quan els vaig preguntar què hi havia d'interessant pel centre neuràlgic de la ciutat, el barri de Tenjin (天神), mig rient mig seriosament em van dir que per allà podia anar al que s'anomena un "Meido Cafe" (メイドカフェ), que transcrit a l'anglès seria un “Maid Cafe”. O sigui, un “cafè de minyones”, un bar on tot val 5 vegades el seu preu, però les cambreres van vestides de minyones. Això si, res marrano, eh??

En les paraules textuals d'un dels companys, un lloc exclusivament per "frikis de meido" (que no de miedo, tot i que també aplicaria). Com es pot apreciar, jo també els vaig ensenyant el vocabulari bàsic català/castellà.

Algun cop n'havia sentit parlar d'aquests llocs...però passar de la teoria a la pràctica ja és un altre tema. Sobretot, anar-hi jo tot sol amb el meu japonès de firetes i pinta de guiri em va fer una mica de pal, pel que al final els vaig convèncer perquè m'hi portessin, cosa que els va fer molta gràcia (potser es reien amb mi, o de mi, millor no pensar-hi). Després d'una mica de preselecció,perquè d'aquest llocs n'hi ha uns quants, es va acordar anar a un anomenat Tenjin Style（天神Style). Per sort, a part de mirar dibuixets, no us entereu del que posa a la web i per tant no podeu esbrinar què hi ha escrit a les pàgines on es descriuen les cambreres (a menys que hageu fet Japonès I, II i III per l'ateneu de la UOC) . El problema és que tampoc enteneu les estrictes normes de comportament, on diu clarament què passa amb els clients amb les mans molt llargues.

Si bé a la pàgina web dels més espectaculars tenen una mena de rànking amb les cambreres més populars entre els clients (i si he de ser cruel, entenc perquè algunes estan a baix de tot...), els d'aquí són més petitets, i per tant el criteri de selecció principal que van aplicar va ser si hi havia algun esdeveniment especial en plan "el dia de...". Malauradament, no hi havia cap que fos aviat. Tot just se'ns havia passat el dia de "ツンデレ"... que es tradueix a "el dia que totes les cambreres et tracten com una merda". Bé, en realitat aquesta paraula té un seguit de matisos , però per no enrotllar-me, ja he deixat la referència per qui li interessi. Tot i així, si que diré que l'equivalent cultural, que no traducció literal, que penso que és més proper per nosaltres seria "que es fa l'estreta" (es comporta com que no, però en realitat ho vol...). Com se sol dir, "pa mear y no echar gota".

I com el post ja s'ha allargat molt, crec que deixo per un altre dia el desenllaç ^_^

つづく...

Està viu (生きている)

Actualment vivim en un món globalitzat. Fa 20 anys, els restaurants estrangers eren una cosa totalment exòtica per allà. En canvi ara, tens un restaurant “exòtic” a cada cantonada (aquí ja sóc molt generós amb la definició d'exòtic). Tot i així, per aquí no tothom s'ha assabentat de la globalització, ja que hi ha força gent que es fa creus que m'agradi el menjar japonès. Cada dia els cuiner em van preguntant si tot em sembla bé i si tinc cap problema amb el menjar i es posen molt contents que em mengi el que han cuinat. Al principi fa gràcia, després ja cansa una mica de que cada dia sigui igual. De fet, hi ha qui es queda totalment sorprès de que sigui capaç de menjar amb bastonets amb certa habilitat (o sigui, que vagi del bol a la boca sense perdre més del 75% del menjar pel camí). I aquí ja estic parlant de gent amb nivell cultural universitari. Definitivament, la consciencia del món globalitzat no ha arribat a tot arreu encara.

El cas és que, com veuen que no tinc cap problema amb el menjar, de tant en tant, si alguns caps em porten a sopar fora (avantatges de ser un dels 3 occidentals a tota la universitat), es proposen a fer una mena de competició a veure quins plats típics de la zona em puc arribar a menjar sense que em doni fàstic. Primer ho van intentar amb sashimi ben fresc...encara viu. Però els molt putes no m'ho van dir, es van esperar a que el peix donés un bot al anar a agafar un tros per veure com reaccionava i riure's de mi. Després va venir una sèpia que també estava feta trossos mentre anava canviant de color i tenia espasmes en plena agonia. Finalment, van anar a la jugada segura dels makis de natto (un tipus de mongeta que ja ha sortit en algun comentari anterior, veure foto), que fins el moment tenien una efectivitat del 99% amb estrangers. Però clar, no saben que surt més a compte comprar-me un vestit de gala que convidar-me a dinar, aquí “y en Pekín, y en Pokón”. Amb ho senzill que hagués estat tant sols posar-me alguna cosa que tingués pebrot...

Ara bé, intentar aguantar el ritme d'aquesta gent quan plega de la feina i es posa a beure alcohol (tot un esport nacional, com sabrà qualsevol assidu al Shin Chan) ja si que és un altre tema.

Festival de primavera (春祭り)

A part de les festes grosses com el Setsubun, de tant en tant també s'organitzen festes menors pel centre de la ciutat per part d'entitats culturals. No fa gaire, hi va haver el Festival de la Primavera davant d'una de les principals terminals d'autobusos de la ciutat. Em va fer gràcia perquè en realitat era un festival de cultures orientals igualet, però que igualet, que el que es fa cada any al Mercat de les Flors a BCN. Un escenari on representar espectacles tradicionals, una zona de paradetes de menjar oriental i una altra de venda de productes. Em pregunto si aquí algú s'ha copiat, perquè l'estrcutura de tot plegat era calcada una de l'altra. Però clar, fer un festival "oriental" aquí no és ben bé com fer-lo a BCN...Suposo que seria l'equivalent a fer un festival de la Mediterrània.

Un dels grans moment culminants per mi va ser quan una associació e iaies va sortir amb vestit xinès a fer tai-txi, ja que van fer exactament el mateix que fèiem al 22@, amb exactament la mateixa música. Evidentment, en aquell moment vaig cobrar consciència de que no m'enrecordava absolutament de res, però va ser divertit tornar a rememorar tots els moviments i ho d'agafar la pilota. També em va portar entranyables records veure com una de les situades més a l'extrem de l'escenari, en un moment donat es quedava sense espai i estava allà encaixonada sense poder tirar ni endavant ni endarrera. Tothom que hagi fet tai-txi entre 4 parets es pot posar perfectament en el seu lloc.

En qualsevol cas, vaig aprofitar la vinentesa per menjar-me un parell de hashiyakis, que no n'havia menjat mai (agafes un crep, l'enrotlles entre 2 bastonets amb verdura i li tires karashi i tonyina deshidratada).　おいしい...