Interludi a Shanghai (IV): The Great Firewall of China

Si he de ser sincer, he fet trampes amb les entrades al blog. En realitat les he penjades totes le mateix dia, però he fet que artificialment apareguin separades en les dates que els correspondria d'acord als esdeveniments succeïts.

Bé, el cas és que m'he hagut d'esperar fins sortir de Xina per publicar res. Des d'on estava, la connectivitat cap a fora del país era una verdadera merda i connectar-se al campus de la UOC un exercici de futilitat i una prova a la paciència. Perfecte això del Campus 5.0 ple de punyetes a la plana d'inici. Al blog directament no em podia connectar, estava bloquejat l'accés. Connexió refusada. No sé si això té a veure amb el gran tallafocs de la Xina, on totes les connexions a l'exterior estan controlades i en alguns casos restringides, però el cas és que res de res, toca resignar-se.

Per acabar-ho de matar, al congrés no hi havia wireless (ja s'ha de ser cutre)...És trist no poder passar l'estona navegant per Internet quan algú està exposant un verdader rotllo sobre no se quina anada de pilota aplicada a l'esquema d'ElGamal, llegida seguint un to monòton en anglès-xinès. Buff!

Interludi a Shanghai (III): La (es)per(l)a d'orient

Com ja he estat a Shanghai amb anterioritat, doncs no hi ha gaires coses importants de la ciutat per visitar on no hagi estat ja, toca repetir. En una escapada vaig pensar que potser seria interessant tornar a fer una ullada a l'edifici emblemàtic per antonomàsia a aquí, la Perla d'Orient. Es tracta de la torre de comunicacions més alta d'Àsia (la tercera del món), amb una forma ben característica, en plan nau espacial. Quan un pensa en l'skyline de Shanghai, segurament és el primer que li ve al cap.

Malauradament, la memòria juga males passades, ja que si bé a fora no es veia gaire cua, no vaig recordar que la cua de debò comença un cop a dins de l'edifici, quan ja és massa tard per fer marxa enrera. I era inhumana..Al final em vaig estar 2 hores allà tancat abans no vaig poder pujar. Suposo que com quan vaig anar, tot i fer-ho en plena temporada turística, al ser en grup i poder xerrar amb algú el temps em deuria passar més ràpid. Però tot sol, fent cua “a la xinesa” (qui hi ha estat ja m'entén...) va ser un conyàs important. Sembla que amb la Expo totes les atraccions de la ciutat són especialment plenes de turistes encara que sigui temporada baixa.

Una altra cosa que no recordava és el mirador exterior circular que hi ha a la segona estació, a uns 263 metres d'alçada, amb terra de vidre. Suposo que l'altra vegada deuria passar de sortir, ja que és especialment xungo per la gent que patim de vertigen. Però clar, haver fet la megacua del dia t'aporta un gran incentiu per treure't les tonteries i amortitzar fins el darrer iuan de l'entrada. Tot i així, quan vaig tornar a entrar encara em tremolaven les cames. Que és una xorrada perquè tot és súper-segur, es clar, però la part irracional té aquestes coses quan s'imposa a la racional.

Després de l'experiència, crec que passo de més llocs on ja hagi estat i toqui fer cues...que a l'Expo ja me'n afartaré.

Interludi a Shanghai (II): El timo de la estampita

Per motius que van més enllà de la meva comprensió, una part important de la gent, davant de qualsevol dubte, sempre decideix triar-me a mi per preguntar o xerrar. És com si fos un centre d'informació turística mòbil. Això ja ho comentat entrades anteriors. En 24 hores ja hi ha hagut un avi de Ohio que s'ha posat a xerrar amb mi pel carrer al veure una cara occidental i una noia anglesa que no sabia com anar al metro (clar, jo sóc d'aquí de tota la vida). De totes formes, encara no he superat el meu rècord, que vaig establir precisament a Shanghai, on un xinès em va preguntar com anar no sé on (hi ha testimonis)...quines coses!

Ara bé, el problema és quan la gent que està cercant algú a qui parar no tenen una de bona al cap i el que busquen és aixecar-li la camisa. Llavors, tenir aquesta mena d'imant és bastant fotut. I pels crèduls que d'entrada pensem en la bondat de les persones, encara és pitjor. Als dos casos anteriors, més inofensius, també ha tocat sumar un d'aquests. A Shanghai és bastant típic que estudiants vinguin a fer-se el simpàtic amb els estrangers i amb qualsevol excusa porten la conversa a que si els vols acompanyar a una casa de te (de debò, no és un eufemisme, ehh!!) i un cop a dins, com allà tothom xerra xinès i estàs en total indefensió, quan acabes et pots dur una sorpresa a la factura. Ejem, ara no em faré el llest perquè el darrer cop que vaig estar aquí precisament ens la van colar (tot i així, va ser més econòmic que la sessió que va organitzar l'agència de viatges). Però com diuen els anglesos: si m'enganyes una vegada és culpa teva, la segona vegada és culpa meva.

Aquest cop la veritat és que durant 5 segons quasi m'han tornat a entabanar, ja que m'han entrat amb l'excusa de que si els podia fer una foto, tots molt simpàtics. Però clar, s'ha notat una mica que era una excusa quan, envoltats de monuments emblemàtics de la ciutat, es posen al primer lloc que troben, totalment anodí. Realment, el primer que he pensat és “Però quina mena de foto és aquesta?”, i llavors se m'ha encès la bombeta. Aquí han fallat bastant l'actuació. Després, de marejar la perdiu (i molt fer la pilota), quan han preguntat que si tenia pensat fer quelcom ja s'han revelat clarament. Com no hi havia manera de parar la seva “verborrea” de professionals de l'engany, els he dit que tenia pressa i els he deixat amb la paraula amb la boca. Deformació professional. Si no saps com parar de manera ordenada que et crackegin la màquina sempre queda tirar del cable físic i tallar a sac: “Connection reset by peer”...

Però bé, per no semblar massa negatiu, també diré hi ha coses bones, o si més no curioses, en tot plegat. Com per aquí a alguns xinesos els fa gràcia fer-se fotos amb occidentals, certament en 5 dies he pogut saber com se sent una estrella de cinema!!

Interludi a Shanghai (I): El metro

Quan un arriba de nou als llocs, sempre li toca fer el préssec tard o d'hora. Bé, jo ja havia estat a Shanghai, però com va ser de vacances amb tot organitzat per agència de viatges, un està en un entorn més controlat o no s'ha de buscar la vida de qualsevol manera, estàs protegit.

En aquest cas, preparant la logística del viatge, vaig pensar que, donat que l'aeroport i el lloc del congrés estaven connectats per metro, el podia agafar i així també ja tenia una mica controlat com funcionava, amb calma. El que jo no era conscient és que el metro de Shanghai és ENORME, amb línies extra-llargues. De fet, a la línia 2 has de fer transbord amb ella mateixa. O sigui, a una parada t'obliguen a baixar per agafar un altre comboi de la mateixa línia a l'andana oposada. Amb el tema de la Expo, en 4 anyets es veu que se'ls ha anat la mà fent línies de metro. I pensar que quan jo feia tercer d'EGB és quan es començava a dir que el metro algun havia d'arribar al centre del meu poble...

Parlant de transbords....en els que es realitzen cap a terminals de línia, i especialment aquests “en la mateixa línia”, molt divertides les carreres que fa el personal per ser dels primers a entrar a l'altre comboi, que està buit, i poder trobar lloc per seure. Jo al menys mai he vist gent a en plan carrera a per totes a les parades de Paral.lel o La Pau, per exemple...I que no se t'acudeixi quedar-te bloquejat ni un segon o pilles mastegots per totes bandes (això és a part d'acabar estant de peu). Per poder sobreviure és millor deixar-se els escrúpols a la maleta i si cal repartir, doncs es reparteix, perquè no hi ha pietat ni dissimul. Fins i tot intentar capitalitzar tenir un pam i 30 quilos més que força gent del vagó costa fer-se respectar, són molt tenaços. Però com acostumo a dir, algú que ha estat tants anys al Saló del Manga ja té bastant superat això de no tenir pietat de ningú més baixet que ell si en té l'oportunitat. Jo m'he quedat amb un pam més d'una una vegada, però també, de moment, algú ja ha sortint volant :P

Total, que al final vaig trigar ni més ni menys que 2 hores i escaig en arribar d'una banda a l'altra. Però mira, el millor del viatge, el preu total per anar entre unes quantes zones tarifaries (com qui diu, Sitges-Mataró): 9 iuans. Per recorreguts més raonables, costa entre 3 i 6. A veure quan aprenen els de l'ATM!

El retorn...

Bé, ha passat com qui diu un any i mig des de la meva estada i tots els que estàvem al laboratori de Fukuoka ja hem llegit la tesi. Alguns ja ni tant sols estan al FIT treballant, han hagut de marxar a buscar-se la vida. Però per no deixar passar massa el temps, no sigui que m'oblidi de com és el Japó, m'ha sorgit l'oportunitat de tornar. Clar que ara no són 3 mesos, només són dues setmanes, però tampoc ens queixarem. Aquest cop ja l'estada té més component de “turista vulgaris” que no pas algú que s'hi va a fer vida una temporada.

El fet especial d'aquesta tornada és el “bolet” que m'ha sorgit quan menys m'ho esperava, i és que abans d'arribar al país del sol naixent em toca fer una parada tècnica a la Xina. Jo encara no sé com he pogut acabar havent de fer una ponència a un congrés de criptologia, ple de matemàtics xungos frikis, quan la meva especialitat és la seguretat aplicada a les capes més altes...en fi! Segur que serà súper interessant escoltar ponències com “A Generalization on Verheul's Theorem for some ordinary curves” o “”Multivariate quadratic quasigroups (MQQs): Construction, Bounds and Complexity”. Lo cualooo???