Kashii (香椎)

Ja una mica desplaçada al nord de la ciutat hi ha la zona de Kashii, que no surt mencionada a gaires guies. El dia abans d'anar a voltar per allà li vaig comentar a un company, i em va dir "I què hi ha a Kashii??". La veritat és que va sonar una mica a la resposta que donaria jo a un japonès de visita a BCN m'hagués comentat que a l'endemà s'anava a visitar St. Adrià del Besòs...Vull dir, que tampoc és lloc de visita turística obligada (bé, hi ha l'emblemàtica central tèrmica). Però com tinc dies de sobres i a la guia que m'estava donant millors resultats sortia Kashii, hi vaig anar. També, només està a dues parades de la meva estació de tren.

Un cop allà vaig entendre la resposta, ja que només sortir són carrerons fets caldo, amb tot de sales de maquinetes i pachinkos que han viscut millors èpoques, així com transformadors elèctrics penjant de tot arreu. Força ambient de barri, però no un gran lloc per passejar. Com Kashii ja està més cap a les afores de la ciutat, hi ha zones campestres o boscoses i es veuen les muntanyes. Tot i així, per les rodalies encara hi ha coses que es poden anar a veure. En una d'aquestes zones ja més campestres hi ha un temple (com no) bastant gran i important, al voltant del qual hi ha força elements històrics vinculats. Pots fer una ruta de fonts i temples semblant a anar a fer caminades per la Serralada de Marina (ara bosc, ara urbanització).

Si un es dirigeix diametralment cap a l'altre punta, creuant la zona d'extrem a extrem, la cosa canvia ja cap a carreteres ben amples i passos de vianants elevats també força tronats. Si tot i així tens fe i segueixes endavant, arribes a la terra de les meravelles (o sigui, els grans magatzems WonderLand I i el seu annex WonderLand II). A partir d'aquí ja tot torna a fer pinta de ciutat. Per aquella zona se suposa que, segons la guia, hi ha una illa de cases, novament, en plan de disseny. Però, la veritat, el fotògraf de la guia realment es va guanyar les garrofes venent el tema.

Si tot i així, un segueix, ja al final de tot, s'arriba a la platja, que seria tot just l'altre extrem de la badia respecte el barri de Momochi. Aquí hi ha dos punts interessants. Per una banda, un arc torii sobre una roca enmig del mar (però de pedra). Per altra banda, si travesses el pont que hi ha al costat, arribes a la Island City. Si es mira el mapa, és la mena d'illa, comunicada només per dos ponts, que hi ha al nord-est. La gràcia és que es tracta d'una illa artificial. Tot és nou de trinca, amb cases súper maques, jardinets, zones de passejar, etc. de darrera generació en plan sostenibilitat a tope, amb hivernacles de disseny d'en Toyo Ito. De fet, encara estan venent habitatges, i hi ha tot de gent allà convidant-te a entrar als pisos de prova. Però com encara l'estan acabant, un travessa un paisatge idílic i de cop es troba tot de muntanyes de terra remoguda i excavadores treballant.

Resum: Només cal anar-hi si un és un completista a l'hora visitar una ciutat, un amant d'en Toyo Ito, o se sap que hi ha algun esdeveniment concret.

El karaoke (normal) (カラオケ)

Finalment ha arribat un dia alegre i trist alhora, la cerimònia de graduació de la universitat. És alegre ja que gairebé tots els meus companys de laboratori finalment es graduen de les seves carreres i màsters. Però té una part trista donat que un cop llicenciats, ja no tornen a la universitat, inicien la seva dura etapa al món laboral, alguns a altres ciutats Per tant, és l'hora de l'adéu. Una nova generació de projectistes entrarà aviat i el cicle de la vida tornarà a començar. De mentre, només quedem els estudiants de doctorat.

Al tractar-se d'una ocasió tant especial, vàrem decidir que tocava anar tots en bloc al karaoke! Però aquest cop a un de debò, amb sala privada i tal, i amb una declaració d'intencions explícita de cantar cançons de series d'animació, no a un club a cantar cançons del Julio Iglesias. Jo em pensava que anàvem en plan per estar una hora així, però un cop allà vaig veure que, de fet, havien reservat per 4 hores. Vull dir, que anava amb professionals del tema. Per cert, que em va sortir més barat ja que hi ha tarifes especials per estudiants, i com al carnet de la UOC no posa què ets...De fet, té el mateix color que el carnet d'estudiant local.

Bàsicament, tens una habitació per tot el grup, sols, una tele gran i un aparell on anar entrant cançons per nom o per número, llistades en un mega-llibre. Mentre un canta, pots anar entrant ja les cançons que vindran a continuació. Mentre avances pel passadís cap a la teva sala, es van escoltant a través de totes les altres portes com la gent va desafinant (ara acaba de parlar en Pavarotti...es clar). De tot el totxo gegant de cançons disponibles (ni punt de comparació amb els repertoris de per allà), potser les darreres 5 pàgines hi ha alguna cosa en anglès. Suposo que podria haver estat un friki i escollir alguna cançó de la Madonna i tal, però res de res, l'acord s'havia de complir. Ara bé, aquí ja estem parlant de que m'envolta gent experta en la matèria, per no dir que, bé, saben llegir correctament els subtítols.

Més o menys la dinàmica era que cadascú escollia cançons d'acord a les seves series favorites (interessant els que cantaven cançons dels Pokémon). Al principi vaig optar per ser una mica conservador i refugiar-me en les cançons lentes del repertori que domino, encara que em toqués alguna pastelada. Malauradament, com alguns companys tenen gustos semblants al meu, aviat entre tots ens vàrem polir tota la banda sonora completa que tinc més per la mà, pel que va tocar cercar altres opcions. Ho bo del cas és que, com dominaven la matèria totalment, encara que no conegués el nom d'una cançó, només l'havia de tararejar i ja de seguida sabien el títol. Amb això, ja vaig anar a per coses més complicades, on com a molt em sé la tornada o una mica el ritme i la música és rapideta. Buff, aquesta darrera ja va ser bastant espectacular.

Això de processar en temps real 4 alfabets alhora té la seva gràcia, però poc a poc li vaig enganxar el tranquil i vaig veure que una mica tot plegat és com jugar al Guitar Hero o al Taiko no Tatsujin. No importen tant les combinacions que se't venen a sobre com que simplement t'agradi la cançó, li agafis el ritme i sàpigues una mica com comença el tema per agafar embranzida i no anar ja a contrapeu. En aquest aspecte, també coincideix en el fet que hi ha moments que no tens ni idea de com has estat capaç de vocalitzar la combinació de torn.

Al final, no em vaig poder estar de cantar la cançó de Bola de Drac Z en català :P La complicació extra és que els subtítols no m'ajudaven gaire, però clar, per compensar, ningú s'enterava del que estava dient. La del Doraemon per una altra vegada. Gràcies club súper 3!

I, com a resultat, evidentment, afonia aguda per tots els presents durant 2 o 3 dies. Però, en el fons, trobaré a faltar cantar en japonès...

PD: Bé, en realitat, si que varem cantar una popular cançó que no era de dibuixos animats. En sèrio...

Els corbs (烏)

A part de gats al Japó hi ha altres bestioles. Dos de les més significatives són els les cigarres (de tamany A++) i els corbs. Per sort, ara tot just ha acabat l'hivern i tampoc portem molta primavera, pel que es pot anat tranquil·lament pel carrer sense estar escoltant constantment l'insuportable soroll de les cigarres (una mica fa gràcia, però al final et rebenten els timpans). Però del que un no se salva és del corbs sigui l'época que sigui.

Vagis al temple que vagis sempre esta plagat de corbs. Segons tinc entès, el corb és l'animal que representa el missatger dels Déus, i per tant és benvingut en els llocs de culte i respectat. Una mica com les vaques a l'Índia, només que jo no em menjaria un corb. La veritat, aquestes bèsties són però que molt grans, fan una mica de por quan grallen i es posen a volar per allà. Una picotada ha de fer mal. De fet, veure'ls sempre em recorda a una de les escenes xungues de la pel.li Excalibur (10 "punts normals" per qui sàpiga a quina em refereixo...).

Segons he llegit darrerament, el seu estatus quasi-sagrat s'està començant a convertir en un problema, ja que com els cuiden molt bé, estan procreant massa i ja s'han convertit en una plaga que cal considerar seriosament. El resultat és que, al final, estan igual que nosaltres amb els coloms, però amb una bèsties més xungues. Només cal mirar al darrera d'alguns restaurants per veure tot plegat. A veure qui és el maco que passa per aquell carrer.

Clar, que això de que "criatures d'estatus diví" siguin un problema per la convivència no és exclusiu del Japó. Per allà també en tenim unes quantes que tenen tela...quasi millor els corbs.

Intercanvi de cromos (名刺)

Una de les majors idiosincràsies de la cultura japonesa és l'intercanvi de targetes de visita (meishi, 名刺). Sempre que dues parts són presentades, immediatament s'intercanvien les seves respectives targetes. De fet, aquesta circumstància la tenen totalment assumida i dona peu a acudits per part dels humoristes locals. Un gag força clàssic d'un humorista famós del país és el del paio tot desesperat cercant la seva targeta entre tota la pila que té guardades perquè no s'enrecorda del seu propi nom. Bé, ja veieu que l'humor japonès va més enllà de “las zamburguesas” i “el laberinto del chinotauro”.

Un cop s'han repartit, llavors és de bons modals fer alguna pregunta respecte la tarja, com remarcar la seva feina o el seu lloc d'origen. Un altre exemple força clàssic és preguntar com es llegeix correctament el nom, ja que en el cas de kanji de noms propis que no són molt habituals, ni ells mateixos són capaços de saber la pronunciació correcta. Evidentment, jo normalment ja vaig directe a aquesta darrera opció independentment de que el nom de l'altre sigui “Pérez” o no.

En la part inversa d'aquest fet, fins a cert punt puc forçar les taules, ja que ells també pregunten com pronunciar el meu nom, donat que el japonès té 5 fonemes per 5 vocals (el teu nom s'escriu una “o” però es pronuncia “u”???). Com a mínim, com en el tema anglès no estan gens posats, em puc estalviar les reaccions de sempre on hi ha una ràpida successió de mirades cap a mi i cap a la targeta quan veuen el meu nom. Res que no entenguin també els Tonis.

Per sort, com ja estava al cas d'aquest costum, abans de venir em vaig dur un bon feix de targetes, però la veritat és que no sé si en tindré prou. A veure si deixen de presentar-me gent. Ara bé, la gràcia de tot plegat és que aquest ritual es repeteix independentment de les afinitats de les parts presentades. En conseqüència, a partir d'ara, si un dia m'avorreixo molt, puc trucar al president d'una de les principals companyies fabricant d'acer japoneses.

Ara marxo un moment a comprar accions d'alguna empresa que fabriqui targeters.

La Robosquare (ロボスクエア)

A la zona de Momochi, al voltant de la torre de Fukuoka, hi ha tot d'edificis de cadenes de televisió i de ràdio. A la segona planta de l'edifici de la TNC-TV hi ha la Robosquare (la plaça dels robots), un lloc que no apareix gaire a les guies però del que havia llegit, i em va fer prou gràcia per dedicar-li una entrada a part.

En realitat, no és una plaça, és una sala dins de l'edifici (i no gaire gran), però a dins s'aglutinen models de tota mena de robots, aquella cosa que que tant agrada als japonesos. De fet, l'especialitat del meu company de recerca, en Keita-san, és la robòtica (el seu proper projecte és moure un robot articulat amb 10 motors a les cames via P2P). A la sala principal hi ha des de robots que netegen automàticament el terra de la casa fins uns que reparteixen mocadors de paper (al Japó és costum repartir la propaganda en forma de bosses amb mocadors de paper), passant per una mena de bola que et persegueix per la casa amb música perquè ballis o una Hello Kitty articulada que et respon quan li parles. Vaig tenir la sort que no hi havia gaire gent i les hostesses es van poder dedicar a explicar al pobre turista de torn de què anava cada cosa (una altra cosa és que el turista les entengués). També hi ha una sala annexa on es fan seminaris per escoles o instituts.

A mi el que més em va agradar va ser poder jugar en viu i en directe amb el famós Aibo, que en tenien un parell de darrera generació a disposició del públic. Li ensenyes una pilota, ell la mira, i si la tires, la va a buscar. Si l'acaricies, es posa content i et fa moxaines. T'empaita, obeeix les teves ordres (dona'm la poteta, balla, seu...) i fa tot de llums, sorolls i coses gracioses. Bé, això de seguir ordres només fins a cert punt, ja que a mi no em feia gens de cas, només a la resta de japonesos. Ja sé que tinc mala pronunciació, però vaja frustre! (tot i que ja estic habituat a mascotes que m'ignoren). Però és una joguina molt entretinguda i em va fer “il.lu” poder trastejar amb un de debò, ja que és una currada dissenyar un aparell que fa tot això (vaig fer tota la branca de Robòtica a la carrera).

També hi ha havia uns papers de propaganda d'un aparell semblant que volen vendre amb forma de dinosaure anomenat Pleo (pel mòdic preu de 52.500 iens). Aquí van en serio amb això de fabricar robots domèstics. Cuidadin amb el tema Matrix.

Com a final de festa, enmig hi havia una mena de piscina rodona transparent i van posar un robot submarí en forma de peix uns senyors amb pinta de recercaires importants. Potser, com en el fons tampoc sóc expert en robòtica, no vaig saber apreciar la dificultat tècnica de tot plegat, però jo m'esperava més (sobretot veient que a l'aigua hi havia tot de pilotes de colors i tal), ja que només feia que moure la cua molt lentament i nedar en cercles seguint el contorn de la piscina amb part del llom encara fora de l'aigua. De fet, penso que nedava en cercles per mera acomodació passiva xocant contra la paret...

Però si a un li agraden aquesta mena de “catxivatxes” és un lloc entretingut i val la pena (sobretot si tens un Aibo per tu sol i gens de sentit del ridícul). Ludites abstenir-se.