Retrobament (出会い)

Finalment va arribar el dia del retrobament. Un cop vaig baixar del tren a l'estació de Fukkodaimae (福工大前) i vaig ser al FIT, caminant pel campus i visitant tots aquells llocs on vaig estar tres mesos: la residència universitària, el súper, els carrerons rurals fins arribar a la universitat i, bé, els companys del laboratori, que encara s'enrecorden de mi. O al menys els que encara queden allà...En aquest temps, algunes coses han canviat i d'altres no tant. Aaahhh, tants bons records.

Bé, ja d'entrada només arribar a l'estació central de Fukuoka (博多, Hakata) he tingut un moment de dubte de si m'havia de baixar on tocava (jeje...sort que és final de línia). I és que com estaven en obres durant la meva estada, ara es troba una mica canviada a primera vista. Però de seguida he començat a reconèixer tot, i fins i tot he recordat del tren de rodalies que havia d'agafar per anar on tocava, que té el seu truquillo.

Rondant per la zona gairebé tot està igual, però si que hi ha alguns canvis evidents per ser entrada la tardor, sortint de l'estiu, respecte a ser-hi en ple hivern. El més radical és que els camins estan plens de teranyines de mida considerable, i enmig hi ha unes aranyotes ben grosses, d'un dit de llarg, que fan una mica de por. De fet, jo no tinc clar si només deuen menjar insectes, ja que les teranyines estan just ben enmig de les voreres, a l'alçada del cap, pel que si et despistes et trobes una bona sorpresa. Jo gairebé em menjo una si no arribo a fer una maniobra evasiva. És el problema d'una societat tan educada, que els artròpodes prenen possessió de la via pública i la gent simplement deu cercar un altre camí. Al menys, quan jo era petit no haguessin durat gaire una teranyines tan grans allà enmig.

Un altre canvi important, i el més dramàtic de tots, és que ja no està al seu lloc, l'han tret...buaaa :-(

Finalment, a la universitat s'hi està fent un nou edifici, que encara està a mig construir. Precisament sobre la universitat, he arribat en un bon dia, ja que era la festa de la universitat i estava tot ple de paradetes de les associacions d'estudiants (tot un clàssic dels manga) i féien concerts. Tot plegat fins quarts de set de la tarda, es clar, que sinó es fa tard. Hi havia molt de moviment.

La resta no ha canviat gaire en aquest temps, tot està igual. Fins i tot encara estan exactament al mateix lloc, a l'aparcament a mig camí entre la universitat i la residència, els meus amics pilotes, igual de rondinaires que sempre. Un plaer retrobar-los a ells també...

El castell de Himeji-mecha (姫路城メカ)

Un dels castells medievals més importants del Japó es troba situat a la ciutat de Himeji (姫路), a mitja hora en tren bala d'Osaka. Si bé de castells majestuosos d'aquest tipus hi ha uns quants (a Osaka mateix hi ha un molt vistós, però de construcció moderna, o també està el de Kumamoto), aquest es considera tresor nacional i patrimoni de la humanitat per la UNESCO. El castell és el que domina tot el context de la ciutat. De fet, ho únic rellevant a Himeji és el llarg i ample passeig que va de l'estació cap al castell. Al voltant, doncs hi haurà altres coses, però no són tant importants.

El cas és que he baixat de l'estació, he anat seguint els indicadors cap al castell i quan ja els arbres que voregen el passeig s'han fet a un costat, he pogut veure la immensa i grandiosa...estructura de metall semi-opaca que envolta totalment la torre principal del castell. I tot just a l'entrada un cartellet on indica que des de l'Octubre del 2009 està en reformes per restauració, que duraran res més i res menys que cinc anys. Home, d'aquesta manera la cosa perd una mica de vistositat. Ha estat una autèntica tallada de rotllo total. Però mira, com he arribat abans que obrissin, ha pogut entretenir-me mirant la cara de la resta de turistes que anaven venint i es trobaven el tema ("consol de molts...").

Al menys els japonesos s'han enrotllat i, en un exercici de deferència i coherència, mentre es fan aquestes obres l'entrada està rebaixada en un terç del preu original. Encara pots veure l'interior d'algunes parts, els pous els magatzems, els parapets. etc. Però la torre principal està tancada, que és la gràcia de tot plegat. I les andanes que hi han posat no són cap bajanada, que s'aguanten amb uns bons blocs de formigó a la base. Realment es veu que tenen per estona fent obres. De fet, tot plegat m'ha recordat quan al palau imperial de Kyoto em van explicar que cada 30 anys aproximadament s'han de canviar els teulats...i per fer-ho completament es triguen 25 anys.

Al final, ho més entretingut de tot plegat ha estat intentar que a cada foto que feies no sortís sempre al fons un bloc de ferralla enorme que trenqués el panorama. Ha costat ho seu!

Tama, again! (もう一度、たま)

Recentment he realitzat el que, des d'una perspectiva absolutament personal, considero un dels moments culminants del meu viatge. La catarsi de tot plegat. Mireu, aquesta és la meva escala de valors, i que cadascú tingui la seva. El cas és que he tingut l'immens plaer de conèixer en persona a la cap d'estació més famosa del Japó. Aquest és un altre dels llocs on, des del moment que vaig saber que tornava al Japó, ja tenia clar que havia d'anar-hi a parar fos com fos. El problema és que això no surt a les guies i calia una mica de planificació per veure on estava tot plegat. Però voler és poder, no? Aquest és l'irresistible poder de convocatòria d'una gata amb un barret.

El lloc en qüestió és la parada terminal d'un poble de mala mort, anomenat Kishi (貴志), en una línia perduda a la muntanya, on no hi ha res de res, després d'una bona pallissa per anar (i després toca tornar). En el fons, si m'he decidit a anar és perquè hi havia bona combinació des d'Osaka, sinó malament rai. El cas és que et baixes de la parada, surts de l'estació i...on caram he anat a parar? Vull dir, és que només hi ha l'estació amb na Tama i punt. Kishi sembla ser un poblet rural dedicat al cultiu de la maduixa i als pobles dels voltants és especialment popular el cultiu de mandarines (pots veure centenars d'arbres mentre vas cap allà en el tren). Però no hi ha cap atractiu ni per donar un tomb.

Una de les gràcies és que a hores establertes pots anar i tornar en trens "especials" ambientats amb temàtiques, que s'alternen els trajectes amb els trens "normals". N'hi ha tres, però jo només he pujat a dos: el de les joguines (omocha densha, おもちゃ電車) i el de na Tama (Tama densha, たま電車). M'ha faltat el de maduixa (いちご電車), que surt prop de les 8 del matí, i penso tampoc calia. Ja l'he vist de passada, aparcat a les cotxeres. L'ambientació és tant en els motius de l'exterior com a l'interior. Hi ha llibres per llegir pels nens, maquinetes d'aquelles per comprar boles amb joguines a dins...tot de detallets molt "cucos". La veritat és que tot plegat és curiós, ja que gran part dels usuaris dels trens són gent que simplement l'ha d'agafar per desplaçar-se entre poblets. És com si un bon dia el rodalies que un agafa per anar a la feina el remodelessin com el "tren de les fades" i l'interior fos de llumetes i fades. Ells ja s'ho prenien amb una mica d'apatia.

Jo he estat de força sort, ja que tot just aquest Agost han remodelat l'estació de tren i l'han convertit en una mena de museu, amb una estructura en forma de cap de gat (amb ulls i orelles), fotos i pòsters a l'interior, una cafeteria, una botiga de records on s'estan fent d'or, etc. Tot nou de trinca. Però això si, igualment, l'estació del meu poble és el doble de gran. Un cop a dins, en una habitació especial hi ha la Tama, que bàsicament fa el que fa tot gat aburgesat: estar al seu cistellet dormint, netejant-se o mirant-te amb una cara de "Tu què carai mires? Què fas aquí? On m'he de veure una perquè em donin de menjar i un lloc on dormir..." . Una expressió molt característica que tothom que té gat ja coneixerà de sobres. Vull dir, qui esperi que estigui allà fent-te cabrioles ha vist masses pel.pel·lícules de ciència ficció. De fet, com erem uns quants fent fotos, en un moment donat ens ha donat l'esquena i tot. I jo això ja ho conec del meu gat que quan ho fan no és per casualitat...Igualment, fa molta gràcia veure-la. El que no porta sempre és el barret de cap d'estació, que el té penjat a un raconet de l'habitació. Només porta la medalla que l'acredita com a tal.

Després de veure-ho amb els meus propis ulls, realment qui es va pensar tot això és un autèntic geni del marketing...Jo que he de dir, a mi m'ha convençut. No em penedeixo gens d'haver anat! :P

Hotels... (ホテル)

El Japó és un lloc entre relativament i bastant car. Està clar que, com tot, un ha de saber buscar les oportunitats i informar-se una mica, però cercar un hotel que no surti per un ull de la cara s'ha de fer amb “carinyo”. Anar per agència ni de conya, ja que aquesta gent només opera amb hotels mega-txatxis de quatre o cinc estrelles (també és comprensible que no se la jugaran...). Com aquest cop no he anat per agència amb un viatge “empaquetat”, doncs m'he buscat la vida per intentar no deixar-me el jornal només en l'estada. Però per moltes crítiques que llegeixis per Internet, fins que no arribes no saps què trobaràs. La veritat és que en general no em puc queixar, però he anat manifestament de més a menys.

A Tokyo vaig decidir que no m'importava gastar una mica més, sense passar-se, i vaig anar a un hostal típic japonès (un ryokan, 旅館). Un lloc molt maco i polit, on tenen l'anglès per la mà, amb Internet i uns banys termals típics japonesos (onsen, 温泉) disponibles pel teu ús. Res millor després d'una bona caminada que ficar-te en una banyera gegant d'aigua bullint. després de netejar-te a consciència amb un gibrell de fusta ple d'aigua L'esmorzar japonès també era per no dinar després.

A Kyoto ja la cosa no ha esta tant guai. L'hotel era perfectament habitable, tot i l'estil una mica antic de l'edifici i del mobiliari. També amb Internet, però sense ascensor (i, es clar, a mi, amb la meva maleta a rebentar, m'ha tocat la darrera planta). L'anglès una mica encallat, però cap problema, està perfectament adaptat per turistes estrangers. Era just el que m'esperava pel preu i ho important era la zona (cap a les afores, per fer excursions als temples importants). A part, tenia una habitació amb mides occidentals, que és tot un luxe.

Ara, a Osaka potser hauré d'entrar a les pàgines de crítiques i dir que a veure què passa amb els que les escriuen :P Això ja ha estat un “hotelucho” una mica xungo, sense bany propi per l'habitació. L'estil de tot plegat penso que va passar de moda pels anys 50 i comparteix edifici amb una mena de mercadillo com els que hi ha a la Xina, un gran edifici ple de paradetes individuals. L'home de la recepció ha agraït bastant que li parlés en japonès. Internet va una mica xungo (no deuen ser de la família japonesa dels de l'anunci d'Ono), però hi ha una àmplia gamma de canals eròtics de pagament a la tele. Tot plegat em recorda als hotels de carretera aquells (però encara no he sentit cap tret ni baralla). També molesta una mica el soroll continuu dels avions de l'aeroport passin a tocar els edificis...Ara bé, “vetusto” però net, que és important.

Sort que per la conferència em tornaré a recuperar i aniré a un de més bo. Bé, menys en l'esmorzar, que, tot i les estrelles, et donen un frankfurt amb mostassa hiper-picant i melon soda. Ideal a les vuit del matí.

Saló Memòrial d'Osamu Tezuka (手塚治虫毀記念館)

Dins de la meva línia de visites a lloc vinculats amb el manga i l'anime, tot just arribat a Osaka he fet una escapada a la ciutat de Takarazuka, (宝塚) on està el memorial d'Osamu Tezuka, el denominat pare del manga. Qui més qui menys, ja m'ha vist rondar amb alguna samarreta d'un dels seu personatges (i ara mateix ja en tinc una altra diferent...). La veritat és que com a museu no és molt gran ni té molta cosa, però val la pena complir amb l'obligació moral de visitar-lo per la trascendència del personatge. Al menys et pots fer una foto amb la princesa cavaller (リボンの騎士, ribon no kishi = el cavaller del llaç), i que es vegi ben clar que no tens cap dubte sobre la teva masculinitat (i no com el pobre príncep Frank).

Ho interessant d'aquests llocs de culte per aficionats al manga (on incloc el Museu Ghibli i el Museu del Manga de Kyoto, però especialment aquest memorial del que parlo) és la gent que hi va estrangera. No us penseu que puc anar vacil.lant per anar a aquests llocs, ja que no són destins gens estranys ni amagats, són totalment “mainstream” a les guies de viatges. Ara bé, si que tenen en comú que tots el que hi van són adolescents amb les seves pintes mega-guais, els pantalons trencats i les seves samarretes del Naruto (jeje, només em falta agitar el bastó a l'aire mentre ho dic) o amb el cabell pintat de blau i un vestidet tot de brodats, xapurrejant japonès. O sigui, gent perfectament normal que sap com s'ha d'anar als llocs. Però també, gent que o bé no havia nascut, o bé es fèia encara les caquetes a sobre quan jo em vaig comprar en número u de la “La Patrulla Especial Ghost”. La traducció que es va fer en aquell moment del títol original ja deixa clar que tot just començàvem. Però mira, pitjor era la traducció dels noms dels personatges a Tele 5 (“Koke” Saeba i Julia, noooorrrll!!!). Des de llavors mira el que hem progressat.

Segurament són ells el que deuen pensar què caram fa un ganàpia com jo a un lloc com aquest. Vaja friki!

Temples (お寺)

Si una cosa hi ha de sobres al Japó són temples. De fet, jo penso que potser no hi deu haver més que esglésies (catòliques, evangèliques, etc.) i oratoris hi ha per occident, si un s'hi fixa. Però com a allà moltes s'han adaptat dins d'edificis moderns, passen desapercebudes. Aquí com els temples tots són “a l'antiga” i ocupen una extensió no menyspreable, tots criden l'atenció i sempre acabes entrant a donar una ullada. També cal dir que les esglèsies “modernes” són bastant soses, tot i les figures d'éssers torturats amb horrible patiment, pel que no et perds gaire no vistant-les. La sagrada família o la catedral del mar, això ja és un altre tema, és clar.

El problema amb que un es troba com a turista és decidir fins a quin límit estàs disposat a veure i fer fotos de temples. Al primer que entres fas fotos d'un conjunt de coses vistoses: de les entrades, els toriis, la campana, el braser d'encens, les pagodes, els barrils de licor pels déus.... Després en un altre comences amb els detalls: de les tires que pengen als arbres per espantar la mala fortuna, les guineus o figuretes amb un vestidet vermell, els fanalets, el lleó i la lleona, l'estàtua del drac...Però al final la veritat és que acabes fent sempre les mateixes fotos a tot arreu i tens N repeticions de cada cosa, ja que a cada temple sempre hi ha les mateixes estructures bàsiques. A Kyoto aquest complex s'aguditza, ja que és un lloc especialment dens en temples

Jo ja aquesta vegada m'he plantejat si valia la pena entrar i fer fotos dels temples (evidentment, igualment n'he fet unes quantes). La meva recomanació és no emocionar.-se massa amb aquest tema i reservar-se pels temples importants. De la resta, no cal fer taaaantes fotos, que ja t'afartaràs.

PD: En el cas del Japó, tot ho esmentat és aplicable directament a altres temes com "carrers amb galeries comercials" i "cruïlla amb neons il.luminats de nit".

Halloween (ハロウイーン)

El Japó és un país on s'adapten ràpidament a qualsevol, tradició estrangera, que queda integrada immediatament dins el seu calendari. Només ha de complir la condició que inciti al consum i tingui un mínim caire festiu. Per això es diu que els japonesos són catòlics un dia a l'any, perquè el Nadal també ja forma part de la seva tradició. Bé, si és que realment considerem que avui en dia és una tradició catòlica, ja que més aviat qui dicta quan comença és El Corte Inglès i no el Papa de Roma (i sol ser ja entrats Novembre). De fet, aquí ja estan venent arbres de Nadal. Però penso ja ens entenem...

Per tant, avui és Halloween aquí. Tots els comerços estan plens de carbasses, fantasmes i rat-penats, o altres motius d'aquest estil. A alguns grans magatzems et pinten amb coloraines. També està ple de parades de dolços amb castanyes, però no tant per ho de la castanyada, sinó perquè és un fruit típic per fer postres.

Ara bé, se suposa que avui les noies van pintades o disfressades pel carrer. Però la veritat és que jo no he notat cap diferència respecte els altres dies...tot segueix la mar de normal ;-)

PD: La foto no és exactament de Halloween, però penso que ja està en la temàtica de fer por.

Es fa fosc (真っ暗になる)

La veritat és que haver vingut aquí ben entrada la tardor és una mica rotllo, ja que les hores diürnes són bastant limitades, en contrast amb les visites turístiques anteriors que van ser en ple Agost. Com a quarts de cinc ja comença a pondre's el sol i abans de les sis ja és negra nit, segons on ets has d'anar amb compte que no et despistis i ja sigui fosc, donat que de nit és més fàcil desorientar-se quan vas per llocs desconeguts. Sobretot en el meu cas, que necessito mapes exactes per saber per on vaig, no em valen els que se salten els carrerons "massa poc importants". Tot això de perdre's a la foscor és especialment prevalent en el cas de les afores de Kyoto, on es concentren tots els temples i llocs per fer excursions per la muntanya. A més a més, com a aquestes hores també ja tanquen els llocs “visitables” (museus, temples, etc.), et trobes que ni tant sols pots aprofitar per al menys donar un tomb i fer fotos. Però bé, si un es planifica, i està al lloc addient sempre pot aprofitar les hores de foscor per contemplar els paisatges urbans de neons i llumetes tan típics.

Si, ja sé que el darrer cop vaig estar per l'hivern, que hauria de ser pitjor, però com la meva dinàmica del dia a dia era diferent i el tema de les hores de sol anava de més a menys (m'anava apropant a la primavera), l'efecte psicològic és diferent.

Però tot és veure el costat positiu. Un dels avantatges de la tardor i la temporada baixa, és que no hi ha tant turista. Això no vol dir que no hi hagi cap, alerta! Al Palau Imperial de Kyoto, pel tour reservat en anglès erem 100 (clar que només fan dos al dia). Però en general es nota que no són vacances arreu. Ara bé, per compensar, tot està ple d'estudiants d'escoles que aprofiten per fer les excursions visites culturals i acaben sortint a totes les fotos que fan. En el cas de les escoles de primària, de vegades van a la recerca d'estrangers per fer-los-hi preguntes sobre treballs que han de fer. I ja se sap a qui acabaran preguntant...

L'altre aspecte interessant és que no fa una calorada (Tokyo té una humitat brutal i Kyoto aquest estiu va estar pels 38 graus), que va força bé si has de fer caminades tot el dia amunt i avall. Addicionalment, tampoc has d'estar suportant tot el dia el sorollet dels insectes locals, molt característic dels parcs japonesos a l'estiu. Jo crec que la darrera vegada ja em vaig quedar sord en aquesta freqüència auditiva...Només per això, s'agraeix que faci fresca!!