Dazaifu (太宰府)

Ja a fora de Fukuoka, a uns 20 quilòmetres a ull, està Dazaifu, que surt a totes les guies. Aquesta localitat concentra un seguit de temples (com no...) de certa importància. Realment si un vol sentir-se satisfet amb el tema temples (alerta, que no tip), cal venir aquí. Fins a cert punt, tot plegat vindria a ser l'equivalent a Nara en versió Fukuoka. O sigui, sense ser capital nacional, més petit, però amb tots els ingredients bàsics: centre turístic ple de d'autocars de visitants, el carreró d'entrada ple de botiguetes de tota mena amb souvenirs, les paradetes de menjar al carrer, envoltat d'un entorn natural., etc. Això si, sense tota la colla de cèrvols psicòpates. Nara és un mal lloc per nens que acaben de veure Bambi (tu ves-hi amb tot de menjar a la vista al seu davant, ves-hi, a veure què passa...). Com la meva parada de tren és a la mateixa línea que Daizafu, el trajecte era ben senzill. Però per anar al centre neuràlgic, cal fer un petit transbord de no res.

Dazaifu és un bon lloc per poder fer algunes compres de productes totalment destinats a turistes (a preu de turista, es clar) i impregnar-te de cultura oriental. L'ambient és molt bo, amb molt de bullici, coloraines i algun artista ambulant. Sobretot hi ha especialment molt de jovent, ja que sembla ser que és el lloc de les fortunes dels estudiants. Ideal per demanar acabar la tesi. A més a més, ben a prop, està un dels museus d'història nacional més importants del pais (crec que és dels 4 més importants), dins un edifici súper-modern de disseny. Jo el vaig trobar molt interssant, i com és un lloc molt turístic el personal sap anglès i fins i tot hi ha panfletons en castellà. Ara bé, allà jo era l'únic de fora del continent, per variar. També crida l'atenció que tot just al costat hi ha un parc d'atraccions (com si al costat del Vaticà hi hagués el Tibidabo). Un tampoc es pot oblidar de menjar un "umeage", el pastisset típic de la zona, fet d'arròs (molt bo, 105 iens la unitat).

Ja fora del centre principal de culte, a les guies principals hi ha un mapa amb un "recorregut turístic" per tot de restes arqueològiques i runes de castells i temples per les rodalies. Ara bé, cal tenir molt present que el concepte japonès de resta arqueològic sembla ser bastant estricte. Tu et plantes on el mapa diu que n'hi ha un, i el que hi ha és un descampat o un camp d'arròs, amb un cartell que posa "aquí es va trobar tal cosa". Una mica desconcertant després de la caminada. Tot i així, com tot plegat es troba a una zona rural, hi ha un seguit de camins per fer excursions per la muntanya amb l'excusa de trobar tombes d'antics filòsofs o restes d'un dels castells més importants de la zona (o sigui, una pedra que diu "aquí hi havia un castell"). Per qui li agradi caminar per la muntanya envoltat de natura està força bé. Tot plegat és només l'excusa. Ara bé, alerta amb els porcs senglars!

El dia que jo vaig anar a Dazaifu sembla que fèia cara de bon minyó, ja que al tren una dona gran em va demanar que m'asseiés al seu costat i em va estar explicant la seva vida, de la que vaig entendre el 30% (la meva comprensió oral és ben patètica). Després, al pujar una muntanya fins les runes d'una antiga fortalessa, hi havia 4 iaios excursionistes fent el picnic que també em van convidar a compartir el seu menjar i el beure (i no pas aigua), tot fent la xerrada. Pel que sembla, eren antics companys d'institut que un cop al mes fan una excursió plegats. Com un sabia anglès, els va fer gràcia poder practicar (normalment, si fas pinta de guiri = per força saps anglès). El cas és que els pàios portaven bebent des de fèia 3 hores i ja no sabien ni on estaven. Però en el meu honor van treure la millor ampolla de shochu que tenien (alerta, 100 euros 750 ml!!), i al final no sé com em vaig poder aixecar. La beguda en qüestió es dèia "100 anys de solitud", que em va donar opció a l'intercanvi cultural, ja que ells no sabien pas d'on veina aquest nom. També, un no parava de dir-me el que suposo que deu ser en japonès "ets el meu amic, em caus de puta mare...".

Això dels iaios que els criden l'atenció els estrangers i et venen a xerrar en anglès és molt típic. Triple puntuació si els respons en japonès. Es van posar molt contents que m'enrotllés i em seiés amb ells. La veritat és que m'ho vaig passar bé, eren molt simpàtics. Al final vaig marxar amb l'ampolla en qüesió, que em van regalar (quasi res!), i em considero satisfet de que, en el camí de tornada, no haver-me despenyat per algun barranc, ni haver dit cap bajanada a les japonesetes que em vaig trobar pel camí. Per cert, que jo encara no entenc com són capaces d'anar per un pedregal amb mini-pantalons i sabates de tacó alt...però bé, de les japoneses ja parlaré un altre dia. Igualment feina vaig tenir per trobar el camí fins l'estació de tren. Ara bé, la baixada s'em va fer molt més curta que la pujada.

Per cert, que de tornada, em vaig equivocar i vaig posar més calers del que tocava a l'expenedora de tiquets del tren i em va emetre el que tocava (que al passar-lo per la màquina, va rutllar però no el va cancel.lar...) i un altre per valor de "zero iens". Una estirada d'orelles als desenvolupadors del sistema.

Resum: Si vens a Fukuoka i t'agrada la història i els aspectes més tradicionals de les cultures orientals, visita obligada. No surt a les guies perquè si, val la pena.

Les botigues normals (漫画...)

Tota ciutat té els seus llocs on és normal anar i els seus productes que tot visitant ha d'adquirir. Per exemple, a Barcelona tothom va al Museu del Barça i es compra un barret de mexicà. Només un autèntic friki no ho faria. Aquí, es clar, també hi ha un seguit de botigues on és normal anar i firar-te.

En aquest cas, em centraré en una on em van dur els meus companys de recerca, l'anomenada Mandarake (まんだらけ), una franquícia ubicada al centre mateix de Tenjin. Tot i que en les meves anteriors visites al Japó ja havia visitat botigues d'aquesta envergadura, un no pot evitar emocionar-se quan les veu. Bàsicament és com agafar tot el triangle golfo del barri xinès 2 de BCN (Arc de Triomf), i concentrar-ho tot ben atapeït en un edifici de 4 plantes. Vull dir, que és una botiga que ressalta en el panorama visual.

Cada planta disposa d'un tipus de producte concret i dins de cada planta hi ha zones segons la temàtica exacta del producte, que s'adapta a la diversitat dels gustos dels visitants (amb això, no he dit res, però ho he dit tot...). Concretament, 1a – Col·leccions completes, edicions actuals, CDs, videojocs i guies, 2a- Edicions antigues, peces de col·leccionista i la zona que sempre està plena de nois, 3a- Coses per nenes, joguines i cosplay, 4a- Maquetes, DVDs, figuretes i jocs de cartes. El productes van des de ninos del Godzilla de deu fer la tira d'anys fins a plaques originals del Hayao Miyazaki pel mòdic preu de 315.000 iens, passant per les mítiques Game&Watch (grans moment d'emoció al veure el Green House) o disfresses diverses. Bé, en conec a uns quants que m'agradaria filmar-los en vídeo entrant aquí dins, però t'hi pots tirar hores mirant què hi ha.

Una de les coses que em va cridar més l'atenció era que hi havia cua per entrar per una de les portes. Però en realitat es veu que allò era la zona et compren qualsevol producte vinculat amb la temàtica, de manera que a la botiga ho venen de segona mà a un preu força assequible si no ets dels que vols les coses lluents. Això fa que ja abans d'entrar, exposats al carrer, puguis trobar unes estanteries totes plenes de manga de 2a mà per 53 iens (al canvi actual, poc menys de mig euro).

A prop hi ha una altra botiga, però aquesta si que fa una mica de por, ja que és de nines “custom made”, on compres totes les peces (ulls, cabells, cap, estructura, etc.) i te les montes tu al teu gust. Això és tot un hobby en si, ja que cal dedicar-hi temps...però sembla que hi ha gent que té uns gustos una mica especials a l'hora de muntar-se una nina d'aquestes (tot i que la clientela principal són noies). De fet, les estructures bàsiques que venen per aquí són en tres mides diferents, i no és precisament per alçada...

Taiko no tatsujin (太鼓の達人)

Ara ja fa em penso que 3 anys, un amic de la feina va entrar per la porta del seu despatx amb una nova joguina que acabava de sortir: una PSP. És el que té aquest home, que li encanten els "gadgets" de darrera generació. Jo en aquell moment ho vaig considerar un aparatet entretingut, però molt car per la possible utilitat que li podia donar.

Fins que vaig descobrir el joc del Taiko no Tatsujin (太鼓の達人). A l'endemà ja me l'havia comprat. Jo sempre dic que una consola sempre s'ha de comprar perquè t'agraden els jocs que té, no pel seu hardware. Uns se la compren pel Final Fantasy, uns altres pel Zelda. Doncs mira, jo ho vaig fer per un joc tonto de tocar timbals., que està pensat els nens Més tard descobriria que aquest joc també estava per la DS...però això és una altra història.

Doncs resulta que al centre comercial del costat de la residència està aquesta incomparable màquina, en la seva versió original: amb timbals de debò. O sigui que quan vaig a comprar per la setmana em puc entretenir una bona estona. Com ja he esmentat, jo també tinc el meu ego infantil, pel que no puc evitar estarrufar-me quan davant de tot de nens japonesos de 8 anys faig una cançó amb cap errada, un "full combo" (フルコンボ), en nivell difícil. Els 100 iens millor invertits de la meva vida.

Clar que per ells sóc un estranger que no se sap ben bé que deu pintar a aquí, no saben que han estat 3 anys de dur entrenament fins arribar a aquest moment de culminació personal...

Una de gats (猫)

Tothom que em coneix bé sabia que tard o d'hora tocaria parlar de gats, com no. En aquest cas, de gats japonesos. A la foto es poden veure els típics “maneki neko” (招き猫), o gats de la sort. La seva mà no està saludant, sinó que està cridant, intentant atreure quelcom. Si tenen la mà dreta aixecada, criden als diners. Si tenen la mà esquerra, criden a clients (aquests se solen posar als comerços). Jo he vist versions que van a sac i tenen les dues mans aixecades alhora, però no sé si ja és anar molt legal.

Ara bé, jo el que volia parlar és de gats de debò. De camí cap a la residència, en un carreró fosc i estret, hi ha una colònia de gats de mida considerable. Els pàios, cada cop que em veuen em venen tots a sobre miolant de manera molt insistent, i em persegueixen fins que he caminat un bon tros. De fet, son tant rondinaires i se t'enganxen tant que no saps ben bé si t'estan fent moxaines o porten pitjors intencions (no deixen de ser gats de carrer).

És ben curiós que els gats a de Badalona són tots uns cagats, que mai es deixen tocar a menys que ja hi hagi certa confiança, mentre que aquí els tens tots a sobre a la que et despistes. En canvi, la gent d'aquí és molt tímida i els fa cosa parlar amb tu fins que tenen certa confiança, mentre que per allà la gent és molt més extrovertida. Ho sabré jo, que sóc al que sempre li pregunta tothom com anar als llocs quan va pel carrer...i aquí encara ningú ho ha fet. Al.leluia! Bé, al menys pel carrer estrictament.