Està viu (生きている)

Actualment vivim en un món globalitzat. Fa 20 anys, els restaurants estrangers eren una cosa totalment exòtica per allà. En canvi ara, tens un restaurant “exòtic” a cada cantonada (aquí ja sóc molt generós amb la definició d'exòtic). Tot i així, per aquí no tothom s'ha assabentat de la globalització, ja que hi ha força gent que es fa creus que m'agradi el menjar japonès. Cada dia els cuiner em van preguntant si tot em sembla bé i si tinc cap problema amb el menjar i es posen molt contents que em mengi el que han cuinat. Al principi fa gràcia, després ja cansa una mica de que cada dia sigui igual. De fet, hi ha qui es queda totalment sorprès de que sigui capaç de menjar amb bastonets amb certa habilitat (o sigui, que vagi del bol a la boca sense perdre més del 75% del menjar pel camí). I aquí ja estic parlant de gent amb nivell cultural universitari. Definitivament, la consciencia del món globalitzat no ha arribat a tot arreu encara.

El cas és que, com veuen que no tinc cap problema amb el menjar, de tant en tant, si alguns caps em porten a sopar fora (avantatges de ser un dels 3 occidentals a tota la universitat), es proposen a fer una mena de competició a veure quins plats típics de la zona em puc arribar a menjar sense que em doni fàstic. Primer ho van intentar amb sashimi ben fresc...encara viu. Però els molt putes no m'ho van dir, es van esperar a que el peix donés un bot al anar a agafar un tros per veure com reaccionava i riure's de mi. Després va venir una sèpia que també estava feta trossos mentre anava canviant de color i tenia espasmes en plena agonia. Finalment, van anar a la jugada segura dels makis de natto (un tipus de mongeta que ja ha sortit en algun comentari anterior, veure foto), que fins el moment tenien una efectivitat del 99% amb estrangers. Però clar, no saben que surt més a compte comprar-me un vestit de gala que convidar-me a dinar, aquí “y en Pekín, y en Pokón”. Amb ho senzill que hagués estat tant sols posar-me alguna cosa que tingués pebrot...

Ara bé, intentar aguantar el ritme d'aquesta gent quan plega de la feina i es posa a beure alcohol (tot un esport nacional, com sabrà qualsevol assidu al Shin Chan) ja si que és un altre tema.