Meido Cafe (メイドカフェ). Part II

I finalment arriba el dia que tota la plana major del laboratori ens ajuntem perquè em portin a un Meido Café.

Anem tots excepte un noi molt friki, que declina la proposta. Ple absolut. Ara bé, el que no m'havien dit és que, de fet, ningú han anat mai a un lloc d'aquests, s'han apuntat en massa aprofitant la avinentesa i amb l'”excusa” de l'estudiant estranger. Però ja posats a anar a un lloc normal com aquest, abans em donen una passejada pels altres llocs també normals del barri on poder a anar a fer les compres rutinàries que un fa quan ve al Japó, i tots ens firem amb alguna que altra cosa, aprofitant els nostres punts en comú de recerca. Tot un honor ser il.lustrat per verdaders experts en la matèria.

Bé, arribem, i encara tenim sort perquè està ple i ocupem les darrers taules, tot i que ens toca separar-nos en dos grups. Com ja vaig dir, ara ja amb l'experiència a la mà, aquests lloc no deixen de ser una cafeteria, però on les cambreres van vestides de minyona i per fer-les venir a taula les crides amb una campaneta tota mona. Com jo era el convidat d'honor, em vaig inflar de que em fessin tocar la campana per qualsevol cosa. Per cert, que, per variar, la nostra minyona assignada una mica més i es fot de cul al terra al parlar-li en japonès. Però va acabar el dia sabent dir “Hola què tal” correctament (tot i que al principi es pensava que a allà parlem anglès...).

L'ambient és relativament nyonyo i els plats, amb un preu que seria el que et fotrien a les rambles si fas cara de turista, acompanyen a l'ambient, en plan coca-cola de meló amb bola de gelat o pastissos de maduixa plens de nata. Vull dir, que no tenen patates braves o uns chocos. La comanda per antonomàsia és un cafè on pots demanar que la minyona et dibuixi el que vulguis. Així doncs un parell de companys el van demanar. Un, clarament influït per mi, va demanar un gat, cosa que ja lligava amb l'ambient nyonyo, i l'altre el kanji més putes que que se li va acudir (és una mica catxondo). Però com la noia no s'en surtia, al final ho va deixar en un “m'encanta en Hide-san” (es seu nom). En tots els dibuixets no hi podia faltar un cor ben maco, es clar. Sort que no sóc diabètic perquè l'ambient exsuda sucre pels quatre costats .

Un fet que no m'esperava és que hi havia força noies. Els meus companys em van explicar que aquest és un lloc típic per parelles, ja que l'ambient es bo. De totes formes, si que la penya que està sola en una taula té una mica de pinta rara. En concret, el de just al costat semblava un psicòpata i feia tot de cares ladines i es fregava les manes mentre mirava a les cambreres. Donava una mica de por. Però bé, ho deixaré en 50-50 el còmput de gent una mica xunga o no (no concreto a on he comptat el meu grup).

Un cop esgotat el límit de temps de 60 minuts (no pots quedar-te més d'això per norma si no demanes una altra consumició), ja ens varem marxar. A la porta hi havia una cua del dimoni esperant per entrar. Caram, si que són populars aquests llocs! Hi ha parelletes, i hi ha gent amb cara s'obsessa, repartits a parts iguals.

Malauradament, està terminantment prohibit fer cap mena de foto a dins, excepte casos molt controlats. A les cambreres, mai, pel que mala sort...com a molt si deixaves una bona propina podies triar una minyona i fer-li una foto en alguna pose concreta (entre l'atrezzo hi havia des d'ossets de peluix a una pistola...), però per fer-la et porten a un lloc a part i et tanquen amb ella amb una cortina perquè tot sigui exclusiu. Jo això no ho sabia i la primera vegada que algun altre client s'anava amb una minyona a un racó i es tancaven amb una crtina, se'm deuria posar una cara rara, ja que de seguida m'ho van explicar. Evidentment, es van posar d'acord per enviar-me a mi a fer la foto de torn, i jo vaig acceptar a contracor per no ferir la seva sensibilitat. Si voleu saber que posa a sota, “ahhh se siente, no hay manos, no hay galletas”, però com heu pogut comprovar, el tema no és res particularment cotxino...