divendres, 20 de març del 2009

Dazaifu (太宰府)

Ja a fora de Fukuoka, a uns 20 quilòmetres a ull, està Dazaifu, que surt a totes les guies. Aquesta localitat concentra un seguit de temples (com no...) de certa importància. Realment si un vol sentir-se satisfet amb el tema temples (alerta, que no tip), cal venir aquí. Fins a cert punt, tot plegat vindria a ser l'equivalent a Nara en versió Fukuoka. O sigui, sense ser capital nacional, més petit, però amb tots els ingredients bàsics: centre turístic ple de d'autocars de visitants, el carreró d'entrada ple de botiguetes de tota mena amb souvenirs, les paradetes de menjar al carrer, envoltat d'un entorn natural., etc. Això si, sense tota la colla de cèrvols psicòpates. Nara és un mal lloc per nens que acaben de veure Bambi (tu ves-hi amb tot de menjar a la vista al seu davant, ves-hi, a veure què passa...). Com la meva parada de tren és a la mateixa línea que Daizafu, el trajecte era ben senzill. Però per anar al centre neuràlgic, cal fer un petit transbord de no res.

Dazaifu és un bon lloc per poder fer algunes compres de productes totalment destinats a turistes (a preu de turista, es clar) i impregnar-te de cultura oriental. L'ambient és molt bo, amb molt de bullici, coloraines i algun artista ambulant. Sobretot hi ha especialment molt de jovent, ja que sembla ser que és el lloc de les fortunes dels estudiants. Ideal per demanar acabar la tesi. A més a més, ben a prop, està un dels museus d'història nacional més importants del pais (crec que és dels 4 més importants), dins un edifici súper-modern de disseny. Jo el vaig trobar molt interssant, i com és un lloc molt turístic el personal sap anglès i fins i tot hi ha panfletons en castellà. Ara bé, allà jo era l'únic de fora del continent, per variar. També crida l'atenció que tot just al costat hi ha un parc d'atraccions (com si al costat del Vaticà hi hagués el Tibidabo). Un tampoc es pot oblidar de menjar un "umeage", el pastisset típic de la zona, fet d'arròs (molt bo, 105 iens la unitat).

Ja fora del centre principal de culte, a les guies principals hi ha un mapa amb un "recorregut turístic" per tot de restes arqueològiques i runes de castells i temples per les rodalies. Ara bé, cal tenir molt present que el concepte japonès de resta arqueològic sembla ser bastant estricte. Tu et plantes on el mapa diu que n'hi ha un, i el que hi ha és un descampat o un camp d'arròs, amb un cartell que posa "aquí es va trobar tal cosa". Una mica desconcertant després de la caminada. Tot i així, com tot plegat es troba a una zona rural, hi ha un seguit de camins per fer excursions per la muntanya amb l'excusa de trobar tombes d'antics filòsofs o restes d'un dels castells més importants de la zona (o sigui, una pedra que diu "aquí hi havia un castell"). Per qui li agradi caminar per la muntanya envoltat de natura està força bé. Tot plegat és només l'excusa. Ara bé, alerta amb els porcs senglars!

El dia que jo vaig anar a Dazaifu sembla que fèia cara de bon minyó, ja que al tren una dona gran em va demanar que m'asseiés al seu costat i em va estar explicant la seva vida, de la que vaig entendre el 30% (la meva comprensió oral és ben patètica). Després, al pujar una muntanya fins les runes d'una antiga fortalessa, hi havia 4 iaios excursionistes fent el picnic que també em van convidar a compartir el seu menjar i el beure (i no pas aigua), tot fent la xerrada. Pel que sembla, eren antics companys d'institut que un cop al mes fan una excursió plegats. Com un sabia anglès, els va fer gràcia poder practicar (normalment, si fas pinta de guiri = per força saps anglès). El cas és que els pàios portaven bebent des de fèia 3 hores i ja no sabien ni on estaven. Però en el meu honor van treure la millor ampolla de shochu que tenien (alerta, 100 euros 750 ml!!), i al final no sé com em vaig poder aixecar. La beguda en qüestió es dèia "100 anys de solitud", que em va donar opció a l'intercanvi cultural, ja que ells no sabien pas d'on veina aquest nom. També, un no parava de dir-me el que suposo que deu ser en japonès "ets el meu amic, em caus de puta mare...".

Això dels iaios que els criden l'atenció els estrangers i et venen a xerrar en anglès és molt típic. Triple puntuació si els respons en japonès. Es van posar molt contents que m'enrotllés i em seiés amb ells. La veritat és que m'ho vaig passar bé, eren molt simpàtics. Al final vaig marxar amb l'ampolla en qüesió, que em van regalar (quasi res!), i em considero satisfet de que, en el camí de tornada, no haver-me despenyat per algun barranc, ni haver dit cap bajanada a les japonesetes que em vaig trobar pel camí. Per cert, que jo encara no entenc com són capaces d'anar per un pedregal amb mini-pantalons i sabates de tacó alt...però bé, de les japoneses ja parlaré un altre dia. Igualment feina vaig tenir per trobar el camí fins l'estació de tren. Ara bé, la baixada s'em va fer molt més curta que la pujada.

Per cert, que de tornada, em vaig equivocar i vaig posar més calers del que tocava a l'expenedora de tiquets del tren i em va emetre el que tocava (que al passar-lo per la màquina, va rutllar però no el va cancel.lar...) i un altre per valor de "zero iens". Una estirada d'orelles als desenvolupadors del sistema.

Resum: Si vens a Fukuoka i t'agrada la història i els aspectes més tradicionals de les cultures orientals, visita obligada. No surt a les guies perquè si, val la pena.

3 comentaris:

  1. Eps... però tu no eres abstemi? no t'acabis l'ampolla que ens la beurem aquí.. si és que queda alguna cosa :-p

    ResponElimina
  2. ho sento, aquesta ampolla ja està a casa...i jo no soc abstènia!!!!
    joan, es meva!!!

    carme

    ResponElimina
  3. esperamos ansiosamente que hables de las japonesas ;-)

    ResponElimina