Una de les majors idiosincràsies de la cultura japonesa és l'intercanvi de targetes de visita (meishi, 名刺). Sempre que dues parts són presentades, immediatament s'intercanvien les seves respectives targetes. De fet, aquesta circumstància la tenen totalment assumida i dona peu a acudits per part dels humoristes locals. Un gag força clàssic d'un humorista famós del país és el del paio tot desesperat cercant la seva targeta entre tota la pila que té guardades perquè no s'enrecorda del seu propi nom. Bé, ja veieu que l'humor japonès va més enllà de “las zamburguesas” i “el laberinto del chinotauro”.
Un cop s'han repartit, llavors és de bons modals fer alguna pregunta respecte la tarja, com remarcar la seva feina o el seu lloc d'origen. Un altre exemple força clàssic és preguntar com es llegeix correctament el nom, ja que en el cas de kanji de noms propis que no són molt habituals, ni ells mateixos són capaços de saber la pronunciació correcta. Evidentment, jo normalment ja vaig directe a aquesta darrera opció independentment de que el nom de l'altre sigui “Pérez” o no.
En la part inversa d'aquest fet, fins a cert punt puc forçar les taules, ja que ells també pregunten com pronunciar el meu nom, donat que el japonès té 5 fonemes per 5 vocals (el teu nom s'escriu una “o” però es pronuncia “u”???). Com a mínim, com en el tema anglès no estan gens posats, em puc estalviar les reaccions de sempre on hi ha una ràpida successió de mirades cap a mi i cap a la targeta quan veuen el meu nom. Res que no entenguin també els Tonis.
Per sort, com ja estava al cas d'aquest costum, abans de venir em vaig dur un bon feix de targetes, però la veritat és que no sé si en tindré prou. A veure si deixen de presentar-me gent. Ara bé, la gràcia de tot plegat és que aquest ritual es repeteix independentment de les afinitats de les parts presentades. En conseqüència, a partir d'ara, si un dia m'avorreixo molt, puc trucar al president d'una de les principals companyies fabricant d'acer japoneses.
Ara marxo un moment a comprar accions d'alguna empresa que fabriqui targeters.
Un cop s'han repartit, llavors és de bons modals fer alguna pregunta respecte la tarja, com remarcar la seva feina o el seu lloc d'origen. Un altre exemple força clàssic és preguntar com es llegeix correctament el nom, ja que en el cas de kanji de noms propis que no són molt habituals, ni ells mateixos són capaços de saber la pronunciació correcta. Evidentment, jo normalment ja vaig directe a aquesta darrera opció independentment de que el nom de l'altre sigui “Pérez” o no.
En la part inversa d'aquest fet, fins a cert punt puc forçar les taules, ja que ells també pregunten com pronunciar el meu nom, donat que el japonès té 5 fonemes per 5 vocals (el teu nom s'escriu una “o” però es pronuncia “u”???). Com a mínim, com en el tema anglès no estan gens posats, em puc estalviar les reaccions de sempre on hi ha una ràpida successió de mirades cap a mi i cap a la targeta quan veuen el meu nom. Res que no entenguin també els Tonis.
Per sort, com ja estava al cas d'aquest costum, abans de venir em vaig dur un bon feix de targetes, però la veritat és que no sé si en tindré prou. A veure si deixen de presentar-me gent. Ara bé, la gràcia de tot plegat és que aquest ritual es repeteix independentment de les afinitats de les parts presentades. En conseqüència, a partir d'ara, si un dia m'avorreixo molt, puc trucar al president d'una de les principals companyies fabricant d'acer japoneses.
Ara marxo un moment a comprar accions d'alguna empresa que fabriqui targeters.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada