Les sabatilles (スリパー)

És relativament popular la coneixença de que abans d'entrar a les cases japoneses t'has de treure les sabates. Allà on hi ha tatami, has d'anar sempre descalç, ja que és una cosa relativament delicada davant segons quin tipus de brutícia (això no evita que es vagin formant pelusses i altres formes de brossa). Si s'incrusta segons què penso que ha de ser molta feina netejar-ho.

El que ja no sabia és que de vegades aquesta norma es compleix de manera estricta independentment de que hi hagi tatami o no. Així doncs, a la residència el concepte de “casa japonesa” és tot l'edifici en si, no la teva habitació. Quan vaig arribar, tot just a la porta de l'entrada, m'esperava un petit moble, amb una zona delimitada en vermell amb el meu nom, on poder deixar les sabates. I, penjant del costat, un enorme calçador per posar-te-les còmodament abans de sortir. Això té l'especial gràcia (al menys les primeres vegades, quan peques d'innocent) que si ha fet molt de fred per la nit, al matí següent t'estan esperant les teves sabates la mar de congelades. També és una mica empipador que tot el tinglado està ubicat de manera que mentre et poses les sabates la porta automàtica no para d'obrir-se i tancar-se. T'has d'anar a un racó.

Ara bé, com jo esperava simplement anar descalç, no havia dut sabatilles per rondar per l'edifici per les zones on hi ha rajola. Per tant, em va tocar anar de compres al tot a 100 (en realitat, tot a 105), ja que tampoc tenia ganes de gastar-me molts calers en un producte que ja tens (sóc català “de pur cep”). Tot i que la mida promig dels japonesos ja no és la d'abans, va ser bastant complicat trobar-ne unes del 45 a la botiga. Bé, de fet les que vaig trobar al final em sobresurt mig peu...però tampoc passejo tant per dins la residència, i a l'habitació si que he d'anar descalç.

Per cert, que em vaig estar una bona estona cercant els preus de les coses al tot a 105, però clar, ja ho diu a l'entrada: TOT a 105. No cal posar preus!