El karaoke (normal) (カラオケ)

Finalment ha arribat un dia alegre i trist alhora, la cerimònia de graduació de la universitat. És alegre ja que gairebé tots els meus companys de laboratori finalment es graduen de les seves carreres i màsters. Però té una part trista donat que un cop llicenciats, ja no tornen a la universitat, inicien la seva dura etapa al món laboral, alguns a altres ciutats Per tant, és l'hora de l'adéu. Una nova generació de projectistes entrarà aviat i el cicle de la vida tornarà a començar. De mentre, només quedem els estudiants de doctorat.

Al tractar-se d'una ocasió tant especial, vàrem decidir que tocava anar tots en bloc al karaoke! Però aquest cop a un de debò, amb sala privada i tal, i amb una declaració d'intencions explícita de cantar cançons de series d'animació, no a un club a cantar cançons del Julio Iglesias. Jo em pensava que anàvem en plan per estar una hora així, però un cop allà vaig veure que, de fet, havien reservat per 4 hores. Vull dir, que anava amb professionals del tema. Per cert, que em va sortir més barat ja que hi ha tarifes especials per estudiants, i com al carnet de la UOC no posa què ets...De fet, té el mateix color que el carnet d'estudiant local.

Bàsicament, tens una habitació per tot el grup, sols, una tele gran i un aparell on anar entrant cançons per nom o per número, llistades en un mega-llibre. Mentre un canta, pots anar entrant ja les cançons que vindran a continuació. Mentre avances pel passadís cap a la teva sala, es van escoltant a través de totes les altres portes com la gent va desafinant (ara acaba de parlar en Pavarotti...es clar). De tot el totxo gegant de cançons disponibles (ni punt de comparació amb els repertoris de per allà), potser les darreres 5 pàgines hi ha alguna cosa en anglès. Suposo que podria haver estat un friki i escollir alguna cançó de la Madonna i tal, però res de res, l'acord s'havia de complir. Ara bé, aquí ja estem parlant de que m'envolta gent experta en la matèria, per no dir que, bé, saben llegir correctament els subtítols.

Més o menys la dinàmica era que cadascú escollia cançons d'acord a les seves series favorites (interessant els que cantaven cançons dels Pokémon). Al principi vaig optar per ser una mica conservador i refugiar-me en les cançons lentes del repertori que domino, encara que em toqués alguna pastelada. Malauradament, com alguns companys tenen gustos semblants al meu, aviat entre tots ens vàrem polir tota la banda sonora completa que tinc més per la mà, pel que va tocar cercar altres opcions. Ho bo del cas és que, com dominaven la matèria totalment, encara que no conegués el nom d'una cançó, només l'havia de tararejar i ja de seguida sabien el títol. Amb això, ja vaig anar a per coses més complicades, on com a molt em sé la tornada o una mica el ritme i la música és rapideta. Buff, aquesta darrera ja va ser bastant espectacular.

Això de processar en temps real 4 alfabets alhora té la seva gràcia, però poc a poc li vaig enganxar el tranquil i vaig veure que una mica tot plegat és com jugar al Guitar Hero o al Taiko no Tatsujin. No importen tant les combinacions que se't venen a sobre com que simplement t'agradi la cançó, li agafis el ritme i sàpigues una mica com comença el tema per agafar embranzida i no anar ja a contrapeu. En aquest aspecte, també coincideix en el fet que hi ha moments que no tens ni idea de com has estat capaç de vocalitzar la combinació de torn.

Al final, no em vaig poder estar de cantar la cançó de Bola de Drac Z en català :P La complicació extra és que els subtítols no m'ajudaven gaire, però clar, per compensar, ningú s'enterava del que estava dient. La del Doraemon per una altra vegada. Gràcies club súper 3!

I, com a resultat, evidentment, afonia aguda per tots els presents durant 2 o 3 dies. Però, en el fons, trobaré a faltar cantar en japonès...

PD: Bé, en realitat, si que varem cantar una popular cançó que no era de dibuixos animats. En sèrio...