Tama, again! (もう一度、たま)

Recentment he realitzat el que, des d'una perspectiva absolutament personal, considero un dels moments culminants del meu viatge. La catarsi de tot plegat. Mireu, aquesta és la meva escala de valors, i que cadascú tingui la seva. El cas és que he tingut l'immens plaer de conèixer en persona a la cap d'estació més famosa del Japó. Aquest és un altre dels llocs on, des del moment que vaig saber que tornava al Japó, ja tenia clar que havia d'anar-hi a parar fos com fos. El problema és que això no surt a les guies i calia una mica de planificació per veure on estava tot plegat. Però voler és poder, no? Aquest és l'irresistible poder de convocatòria d'una gata amb un barret.

El lloc en qüestió és la parada terminal d'un poble de mala mort, anomenat Kishi (貴志), en una línia perduda a la muntanya, on no hi ha res de res, després d'una bona pallissa per anar (i després toca tornar). En el fons, si m'he decidit a anar és perquè hi havia bona combinació des d'Osaka, sinó malament rai. El cas és que et baixes de la parada, surts de l'estació i...on caram he anat a parar? Vull dir, és que només hi ha l'estació amb na Tama i punt. Kishi sembla ser un poblet rural dedicat al cultiu de la maduixa i als pobles dels voltants és especialment popular el cultiu de mandarines (pots veure centenars d'arbres mentre vas cap allà en el tren). Però no hi ha cap atractiu ni per donar un tomb.

Una de les gràcies és que a hores establertes pots anar i tornar en trens "especials" ambientats amb temàtiques, que s'alternen els trajectes amb els trens "normals". N'hi ha tres, però jo només he pujat a dos: el de les joguines (omocha densha, おもちゃ電車) i el de na Tama (Tama densha, たま電車). M'ha faltat el de maduixa (いちご電車), que surt prop de les 8 del matí, i penso tampoc calia. Ja l'he vist de passada, aparcat a les cotxeres. L'ambientació és tant en els motius de l'exterior com a l'interior. Hi ha llibres per llegir pels nens, maquinetes d'aquelles per comprar boles amb joguines a dins...tot de detallets molt "cucos". La veritat és que tot plegat és curiós, ja que gran part dels usuaris dels trens són gent que simplement l'ha d'agafar per desplaçar-se entre poblets. És com si un bon dia el rodalies que un agafa per anar a la feina el remodelessin com el "tren de les fades" i l'interior fos de llumetes i fades. Ells ja s'ho prenien amb una mica d'apatia.

Jo he estat de força sort, ja que tot just aquest Agost han remodelat l'estació de tren i l'han convertit en una mena de museu, amb una estructura en forma de cap de gat (amb ulls i orelles), fotos i pòsters a l'interior, una cafeteria, una botiga de records on s'estan fent d'or, etc. Tot nou de trinca. Però això si, igualment, l'estació del meu poble és el doble de gran. Un cop a dins, en una habitació especial hi ha la Tama, que bàsicament fa el que fa tot gat aburgesat: estar al seu cistellet dormint, netejant-se o mirant-te amb una cara de "Tu què carai mires? Què fas aquí? On m'he de veure una perquè em donin de menjar i un lloc on dormir..." . Una expressió molt característica que tothom que té gat ja coneixerà de sobres. Vull dir, qui esperi que estigui allà fent-te cabrioles ha vist masses pel.pel·lícules de ciència ficció. De fet, com erem uns quants fent fotos, en un moment donat ens ha donat l'esquena i tot. I jo això ja ho conec del meu gat que quan ho fan no és per casualitat...Igualment, fa molta gràcia veure-la. El que no porta sempre és el barret de cap d'estació, que el té penjat a un raconet de l'habitació. Només porta la medalla que l'acredita com a tal.

Després de veure-ho amb els meus propis ulls, realment qui es va pensar tot això és un autèntic geni del marketing...Jo que he de dir, a mi m'ha convençut. No em penedeixo gens d'haver anat! :P