Interludi a Shanghai (II): El timo de la estampita

Per motius que van més enllà de la meva comprensió, una part important de la gent, davant de qualsevol dubte, sempre decideix triar-me a mi per preguntar o xerrar. És com si fos un centre d'informació turística mòbil. Això ja ho comentat entrades anteriors. En 24 hores ja hi ha hagut un avi de Ohio que s'ha posat a xerrar amb mi pel carrer al veure una cara occidental i una noia anglesa que no sabia com anar al metro (clar, jo sóc d'aquí de tota la vida). De totes formes, encara no he superat el meu rècord, que vaig establir precisament a Shanghai, on un xinès em va preguntar com anar no sé on (hi ha testimonis)...quines coses!

Ara bé, el problema és quan la gent que està cercant algú a qui parar no tenen una de bona al cap i el que busquen és aixecar-li la camisa. Llavors, tenir aquesta mena d'imant és bastant fotut. I pels crèduls que d'entrada pensem en la bondat de les persones, encara és pitjor. Als dos casos anteriors, més inofensius, també ha tocat sumar un d'aquests. A Shanghai és bastant típic que estudiants vinguin a fer-se el simpàtic amb els estrangers i amb qualsevol excusa porten la conversa a que si els vols acompanyar a una casa de te (de debò, no és un eufemisme, ehh!!) i un cop a dins, com allà tothom xerra xinès i estàs en total indefensió, quan acabes et pots dur una sorpresa a la factura. Ejem, ara no em faré el llest perquè el darrer cop que vaig estar aquí precisament ens la van colar (tot i així, va ser més econòmic que la sessió que va organitzar l'agència de viatges). Però com diuen els anglesos: si m'enganyes una vegada és culpa teva, la segona vegada és culpa meva.

Aquest cop la veritat és que durant 5 segons quasi m'han tornat a entabanar, ja que m'han entrat amb l'excusa de que si els podia fer una foto, tots molt simpàtics. Però clar, s'ha notat una mica que era una excusa quan, envoltats de monuments emblemàtics de la ciutat, es posen al primer lloc que troben, totalment anodí. Realment, el primer que he pensat és “Però quina mena de foto és aquesta?”, i llavors se m'ha encès la bombeta. Aquí han fallat bastant l'actuació. Després, de marejar la perdiu (i molt fer la pilota), quan han preguntat que si tenia pensat fer quelcom ja s'han revelat clarament. Com no hi havia manera de parar la seva “verborrea” de professionals de l'engany, els he dit que tenia pressa i els he deixat amb la paraula amb la boca. Deformació professional. Si no saps com parar de manera ordenada que et crackegin la màquina sempre queda tirar del cable físic i tallar a sac: “Connection reset by peer”...

Però bé, per no semblar massa negatiu, també diré hi ha coses bones, o si més no curioses, en tot plegat. Com per aquí a alguns xinesos els fa gràcia fer-se fotos amb occidentals, certament en 5 dies he pogut saber com se sent una estrella de cinema!!