El FIT (福岡工業大学)

Entre xorrada i xorrada, penso que està bé que parli de la institució que m'ha acollit, l'Institut de Tecnologia de Fukuoka (福岡工業大学, FIT amb les inicial en anglès), que tot i el seu nom en la traducció, en realitat és una universitat (大学) on totes les carreres són eminentment tècniques. De fet, en temàtica i extensió, ve a ser una mena d'UPC japonesa, si bé no pas a Pedralbes. El seu principal avantatge és que l'estació de tren està a l'entrada mateix de la universitat i correspon a una de les línies principals. De fet, el nom de la parada és “davant del FIT” (福工大前). Són 5 parades fins el centre.

Una parada abans està la de 九産大前, que pertany a una altra universitat, la Universitat Industrial de Kyushu (九州産業大学, pel que la parada es diu “davant de la UIK”), on fan carreres una mica més variades, no només tecnològiques. Es veu que hi ha una mica de pique entre les dues perquè aquesta va gosar posar-se en nom de tota la jurisdicció (Kyushu, 九州) en plan com si fos més important. En això també em recorden una mica a la UPC i la UAB ^_^

El campus es composa de 5 edificis principals: A, B, C ,D i alfa (en els noms també té un aire a la UPC), que envolten un gran llac envoltat de zones d'esbarjo i cirerers (en contrast amb el formigó armat de la UPC), si bé com he arribat per hivern estan tots pelats. Però per la primavera, quan floreixin, ha de ser de postal. També hi ha l'edifici polivalent de l''"arena" (アリーナ), però no es fan lluites de gladiadors. Jo tinc el laboratori a la 5a planta de l'edifici D, al departament d'enginyeria de comunicacions i senyals (情報通信工学科, gràcies EOI per tots els exàmens de kanjis que han contribuït a poder entendre això!). Cada dia, quan pujo en ascensor, puc escoltar com em va dient “esperi si us plau”, “vigili, que es tanquen les portes”, etc. Fins i tot els aparells són educats aquí.

La universitat està ben assortida en serveis propis: hi ha botiguetes de tota mena, un barber, una agència de viatges, i, especialment, un menjador força gran, tot i que cal anar amb compte d'arribar a agafar taula abans que acabin les classes o has de seure al terra i fer cua per tot. Aquest aspecte permet que no m'oblidi de les nostres entranyables carreres a la UOC per anar a agafar taula i lloc al microones. El menjar és bo, variat (com tot àpat japonès) i bastant econòmic, donat el nivell de vida de per aquí. T'atipes de sobres amb menjar com Déu mana per menys de 5 euros, però si vols et pots dur carmanyola.

Hi ha dos aspectes especialment particulars de la universitat. Per una banda, absolutament totes les llums dels passadissos són automàtiques. Passat un temps s'atenuen i al final s'apaguen. Si t'apropes, es van encenent, però no totes de cop, sinó una a una poc a poc a mesura que avances pel passadís. Total, que quan vas caminant tot sol de matinada t'agafa una mica de complexe de família Belmont.

L'altre són els grans rellotges rodons i la campana de final de classes, que vas escoltant cada hora, que recordo molt típics de sèries d'anime en entorn escolar com la Lamu (Ataru Moroboshi, un altre dels meus grans referents!). Ara bé, sembla que no l'apaguen mai, ja que els dissabtes també sona, però no hi ha classe...

El vàter (お手洗い)

Potser aquesta entrada sigui una mica escatològica, però jo ho considero simplement un homenatge a alguns altres dels grans referents dins el que va ser el meu procés cap a la maduresa. Segur que molts estareu d'acord amb mi.

Algú va posar fa un temps un comentari sobre si tenia vàter a la meva habitació buida. Bé, per sort, si que disposo d'un petit annex on tinc una pica i un vàter, de manera que no he de compartir amb la resta dels meus companys de residència (tot un equip sencer de jugadors de beisbol que cada diumenge a les 8 del matí es posen a fer escalfaments cridant). El tinc tot per mi.

Evidentment, el vàter en qüestió és “model japonès”, o sigui, totalment cibernètic, amb botonets diversos. Seure-hi és com estar a la cadira de comandament de l'Enterprise, tot i que li manquen les funcions més avançades, com el botó “fer soroll d'aigua ben fort perquè no se sentin els teus gasos”. El meu concretament té el detall de disposar de sistema ecològic, de manera que quan tires de la cadena et pots netejar les mans amb l'aigua que cau a la cisterna. Tot i que fa certa gràcia disposar d'un aparell d'aquests, no sé fins a quin punt és assenyat tenir endollat a la corrent un aparell totalment ple d'aigua. Jo no entenc com no passen gaires desgràcies.

Bé, tot plegat tampoc té molta història. El tema dels vàters japonesos penso que ja no és res innovador (crec que la Roca ja ha tret un model i tot), però tot i així, si que us donaré un consell. Alguns d'aquests aparells tenen sistema de calefacció integrat a la tassa, perquè no passis fred mentre estàs enfeinat. Ara bé, com sempre, el concepte de “fred”, “calent” i “en estat de plasma” és diferent per cada persona. En conseqüència, alerta no aneu massa apurats al usar un vàter públic que algú ha fet servir fa poc, no sigui que a mitja feina, quan ja no hi ha volta enrera, us adoneu que l'anterior usuari s'ha oblidat d'apagar el mecanisme i que s'estan rostint les vostres zones més nobles. I saber on està el botó d'apagar no sempre és trivial. És una situació bastant dramàtica, creieu-me.

Advertits esteu...

Hotel Castle (キャッスル)

Un dels trets més distintius del panorama nocturn en el camí entre la universitat i la residència és un cartell gegantí amb neons de coloraines que posa Hotel Castle (キャッスル) . En els primers dies era una indicació molt útil per saber cap a on tirar quan es fa fosc, ja que cartellet es veu de molt lluny i dona directament a la carretera principal que em porta de tornada. Curiosament, té dos tipus de tarifes, una d'“allotjament” (宿) i una altra més barata de “descans” (休).

Finalment, no m'he pogut estar de preguntar als meus companys de despatx respecte aquest hotel, i entre rialles m'han confirmat que, efectivament, no és un hotel qualsevol, sinó un “love hotel”. Bé, el que tota la vida s'ha conegut com un “picadero”, per entendre's. Només que al Japó, enlloc d'associar-se als aspectes més sòrdids de la societat i intentar amagar-los (vigileu les criatures!!), es publiciten a tot color sense cap problema i formen part de tota una tradició dins la seva cultura. Això és perquè es consideren un lloc d'esbarjo i no un lloc per dur a les "querides" d'amagatotis.

Realment, no estar supeditats al llast de la moral juedocristiana ha fet que aquesta gent ens portin anys llum d'avantatge. A més a més, on poses una botiga de dieta? Doncs davant d'un gimnàs. Una de dolços o crispetes? Doncs al costat d'un cine. Una farmàcia? Al costat del CAP. I un lloc on les parelletes vagin a “intimar” (ho dic així per intentar no ser groller)? Doncs al costat d'una universitat i diversos instituts, en ple campus, és clar. On tot està ple de gent jove amb molta energia vital, majoritàriament no emancipada. La visió comercial i de servei social és innegable. Les universitat catalanes ja podrien haver pres nota...

Alguns lectors (tots ells informàtics, indubtablement) ara podrien dir...visió comercial?? Però si estàs a una universitat d'enginyeries! Doncs bé, sobre com està “el tema”, això ja ho deixo per un altre dia... ^_^

Karoushi (過労死)

Diuen que els esquimals tenen diverses maneres per referir-se a la neu. Independentment que es tracti d'una llegenda urbana o no, el quid de la qüestió és la idea subjacent: cada cultura crea un vocabulari segons els seus costums o necessitats. Per això els espanyols tenim tants sinònims per “faltar a clase o a la feina” (hacer campana, novillos, rabona, peyas, borotas, etc.).

Aquí, evidentment, es tot al contrari. Res em produeix més plaer que ser el primer a marxar cap a casa cada dia, mentre tots els meus companys de laboratori es queden pencant fins les tantes. I que consti que quan marxo ja porto al menys 9 hores allà tancat! Però res, no els puc superar. Si cal, mengen davant de l'ordinador, i més d'una vegada he vist a algun desplomar-se sobre el teclat (és ben cert!). I aquí es on arribem al termes específics de la cultura japonesa.

Per una banda, aprens que quan marxes dius “ostukaresama deshita” (お疲れ様でした), que en traducció literal és una mena de “t'has cansat”, però el seu equivalent cultural és “has fet una bona feina”. Res de “fins demà” o “a passar-ho bé”.

Però la paraula singular que m'ha agradat sempre és la de “karoushi” (過労死), que s'usa per definir el concepte de “mort per excés de treball” (de fet, “shi”,死 , vol dir mort). Tot I que, com diu un famós personatge “que no estamos tan maaal”, crec que a la nostra cultura mai desenvoluparem un terme com aquest. Però aquí és diferent, i sinó, ull a la foto, que la vaig fer un dissabte al matí abans d'entrar al laboratori. De fet, entre l'equip bàsic del laboratori hi ha un matalàs d'escuma.

Ah si! Que m'he oblidat de dir que els dissabtes es un dia com qualsevol altre per fer reunions de treball i pencar...és el que té no provenir d'una tradició judeocristiana. Com els kami no van fer el món en sis dies...

Suposo que per termes especials d'una cultura, sempre ens quedarà el nostre "seny", que faig servir sovint per aquí.

Tenjin (天神)

Si hi ha un barri que és d'obligada visita a Fukuoka, aquest és el de Tenjin (天神, 天 = cel, 神 = Déu), el més concorregut i on es concentren els llocs més interessants. Aquí ja estem parlant del a zona Passeig de Gràcia/Plaça Catalunya/Les Rambles i rodalies (o la zona de la Pilarica ^_^). Tenjin es troba separat de Hakata pel riu que creua la ciutat, el riu Nakagawa (那珂川), quedant Hakata a l'est i Tenjin a l'oest. Just enmig hi ha el barri de Nakasu, principalment a una illa. Bé, que tot plegat és el rovell de l'ou.

El centre neuràlgic de Tenjin, on van a desembocar totes les parades de metro i d'autobús (la Plaça Catalunya de Fukuoka) està plagada de grans magatzems de tota mena. Qualsevol cosa que un vulgui cercar, aquí la ha de trobar segur en algun lloc. Per qui no li agraden els grans magatzems, llavors hi ha tot de galeries comercials en alguns carrerons amb petits negocis més tradicionals (per exemple, hi ha un grapat de kimonos o zouri). De fet, el propi metro és una galeria comercial subterrània de mida considerable i molt maca, tota pavimentada i ben cuidada (en contrast amb els tenderetes del metro de BCN). Per les nits, quan s'encenen els llums, és realment la imatge que un té de les confluències de carres amples al Japó, on a partir de la tarda, els caps de setmana, tot està ple de gent. Com tornar a veure Balde Runner.

Pels voltants de tot el bullici es poden trobar parcs una mica més recollits i alguns museus i centres culturals. El més important de tot és el centre de convencions ACROS Fukuoka, que està construït amb forma de ziggurat, on a cada pis tot està ple de plantes, quedant perfectament integrat amb el parc que té al davant, tot just al costat del riu. També em fa força gràcia que en qualsevol lloc, en un moment donat, et pots trobar una figura de disseny enmig del paisatge urbà: uns barrets, una granota, una girafa, un gos raper, etc. Però el tret més característic del banc del riu entre Tenjin i Nakasu, i el que defineix totalment la zona són els yatai: petits carros on fan menjar i pots seure i sopar fideus o algun plat calent ràpid (bé, ja he parlat de Blade Runner, no?). Quan es comença a fer fosc els van muntant i n'hi ha la tira. Però com la meva càmara és fatal fent fotos de nit, doncs caca de vaca.

De fet, la illa de Nakasu ja vindria a ser com la part baixa de les Rambles/Drassanes/Paral.el. No pas perquè hi hagi un museu de cera o un edifici amb una reproducció a escala natural d'el buc de Don Joan d'Austria a la batalla de Lepant, sinó més aviat pels lletrerets de neó i totes les portes tintades amb el rètol de Visa i Mastercard a l'entrada. M'agradaria llegir amb més detall què és exactament el que a tants llocs val uns 24.000 iens una hora (al vespre, pel matí sembla ser més econòmic), però com faig pinta clarament de turista, llavors surten a estirar-me de braç perquè entri (aquí sempre tant atents amb els potencials clients), i la veritat, la situació em fa una mica d'apuro, pel que al final sempre accelero el pas. De fet, ja em van advertir que per aquí si fas pinta d'estranger, millor anar amb compte o t'aixequen la camisa ràpid (en aquest cas, en l'accepció de “t'enreden”). Ells et van servint de bon rotllo rient-te les gràcies, i quan acabes, sense saber d'on ha sortit tot plegat, et trobes una factura ben guai que et dona un individuu amb un drac tatuat a l'esquena. Ho d'enredar al de fora aprofitant que no s'entera de la jugada no és exclusiu “made in Spain”. En definitiva, que més aviat el que hi ha és uns quants “el bosc de les fades”...

Resum: Lloc de visita imprescindible. I per si tot el que explicat no és prou, encara deixo per més endavant el motiu principal (a part de les minyones, es clar...).

Les bicis (自転車)

Una secció que m'agrada molt llegir dels diaris és la d'opinió dels lectors, on aquests s'expressen lliurement davant diferents temes. Un dels temes controvertits que sovint surten és el tema de les bicis per la ciutat. Si està bé que circulin per la vorera o no, qui té més culpa quan passa un accident, si el vianant o el ciclista, si els ciclistes són uns caradures, etc.

Bé, la gent que es queixa de les bicis per la ciutat hauria de passar una temporada al Japó. Qui hauria de dir que en un pais tan segur, on la gent és tan educada i se solen seguir les normes, els ciclistes van com bojos per la vorera. I quan dic bojos, vull dir això. De vegades, quan un ciclista a tota castanya em passa fregant el braç se m'escapa un “maleït kamikaze”...i de seguida me n'adono que la meva elecció ha de paraules ha estat dolenta, ja que mig improperi me'l poden entendre (igualment, el to de veu no deixa cap dubte...). I a Fukuoka la cosa encara està bastant tranquil el tema, perquè recordo que a Tokyo era molt pitjor.

L'altre dia, parlant amb els meus companys de laboratori els vaig explicar que d'on vinc existeix el concepte de “carril bici”, per on només poden circular les bicis, I fins cert punt els va semblar un concepte aliè i estrambòtic. En ciutat, les bicis van per la vorera, vigilant una mica, i punt. Els vianants ja s'apanyaran. El mer fet de que existeixin senyals en plan "perill bicis" per les voreres és pràcticament una institucionalització de la situació.

Un altre tema vinculat amb les bici, però aquest cop positiu, són els aparcaments de la universitat. Quan entres hi ha un lloc on tothom deixa les bicis...sense lligar ni res, totes allà amuntegades. No hi ha vigilant i l'edifici més proper està a 150 metres. Podries dur una furgoneta, començar a carregar i ningú se n'adonaria. Però no passa res. En canvi, a la meva feina, amb un mini pàrquing constantment a la vista de gent, on totes les bicis estan lligades amb unes bones cadenes, més d'un s'ha dut una sorpresa. Bé, això ja sense anar a parar al company que li van pispar la bici que havia deixat a dins de l'edifici!

En fi...

Meido Cafe (メイドカフェ). Part II

I finalment arriba el dia que tota la plana major del laboratori ens ajuntem perquè em portin a un Meido Café.

Anem tots excepte un noi molt friki, que declina la proposta. Ple absolut. Ara bé, el que no m'havien dit és que, de fet, ningú han anat mai a un lloc d'aquests, s'han apuntat en massa aprofitant la avinentesa i amb l'”excusa” de l'estudiant estranger. Però ja posats a anar a un lloc normal com aquest, abans em donen una passejada pels altres llocs també normals del barri on poder a anar a fer les compres rutinàries que un fa quan ve al Japó, i tots ens firem amb alguna que altra cosa, aprofitant els nostres punts en comú de recerca. Tot un honor ser il.lustrat per verdaders experts en la matèria.

Bé, arribem, i encara tenim sort perquè està ple i ocupem les darrers taules, tot i que ens toca separar-nos en dos grups. Com ja vaig dir, ara ja amb l'experiència a la mà, aquests lloc no deixen de ser una cafeteria, però on les cambreres van vestides de minyona i per fer-les venir a taula les crides amb una campaneta tota mona. Com jo era el convidat d'honor, em vaig inflar de que em fessin tocar la campana per qualsevol cosa. Per cert, que, per variar, la nostra minyona assignada una mica més i es fot de cul al terra al parlar-li en japonès. Però va acabar el dia sabent dir “Hola què tal” correctament (tot i que al principi es pensava que a allà parlem anglès...).

L'ambient és relativament nyonyo i els plats, amb un preu que seria el que et fotrien a les rambles si fas cara de turista, acompanyen a l'ambient, en plan coca-cola de meló amb bola de gelat o pastissos de maduixa plens de nata. Vull dir, que no tenen patates braves o uns chocos. La comanda per antonomàsia és un cafè on pots demanar que la minyona et dibuixi el que vulguis. Així doncs un parell de companys el van demanar. Un, clarament influït per mi, va demanar un gat, cosa que ja lligava amb l'ambient nyonyo, i l'altre el kanji més putes que que se li va acudir (és una mica catxondo). Però com la noia no s'en surtia, al final ho va deixar en un “m'encanta en Hide-san” (es seu nom). En tots els dibuixets no hi podia faltar un cor ben maco, es clar. Sort que no sóc diabètic perquè l'ambient exsuda sucre pels quatre costats .

Un fet que no m'esperava és que hi havia força noies. Els meus companys em van explicar que aquest és un lloc típic per parelles, ja que l'ambient es bo. De totes formes, si que la penya que està sola en una taula té una mica de pinta rara. En concret, el de just al costat semblava un psicòpata i feia tot de cares ladines i es fregava les manes mentre mirava a les cambreres. Donava una mica de por. Però bé, ho deixaré en 50-50 el còmput de gent una mica xunga o no (no concreto a on he comptat el meu grup).

Un cop esgotat el límit de temps de 60 minuts (no pots quedar-te més d'això per norma si no demanes una altra consumició), ja ens varem marxar. A la porta hi havia una cua del dimoni esperant per entrar. Caram, si que són populars aquests llocs! Hi ha parelletes, i hi ha gent amb cara s'obsessa, repartits a parts iguals.

Malauradament, està terminantment prohibit fer cap mena de foto a dins, excepte casos molt controlats. A les cambreres, mai, pel que mala sort...com a molt si deixaves una bona propina podies triar una minyona i fer-li una foto en alguna pose concreta (entre l'atrezzo hi havia des d'ossets de peluix a una pistola...), però per fer-la et porten a un lloc a part i et tanquen amb ella amb una cortina perquè tot sigui exclusiu. Jo això no ho sabia i la primera vegada que algun altre client s'anava amb una minyona a un racó i es tancaven amb una crtina, se'm deuria posar una cara rara, ja que de seguida m'ho van explicar. Evidentment, es van posar d'acord per enviar-me a mi a fer la foto de torn, i jo vaig acceptar a contracor per no ferir la seva sensibilitat. Si voleu saber que posa a sota, “ahhh se siente, no hay manos, no hay galletas”, però com heu pogut comprovar, el tema no és res particularment cotxino...