La làmpada (電気)

Aquesta és una entrada molt xorres, però no em puc estar de comentar la làmpada de la meva habitació. Casualment, poc dies abans de plantar-me aquí, van fer un capítol del Detectiu Conan on a la pobre persona assassinada de torn el penjaven del sostre i el culpable, per cercar una coartada, feia un invent una mica estrany amb la làmpada del sostre i una cassola d'arròs al curry. Evidentment, al final no li servia de res, ja que en Conan és molt llest. Doncs bé, tot just aquesta és la làmpada que tinc jo!

Té un estil molt oriental i es tracta de la típica de cordillet, amb la particularitat que té quatre estats diferents que es van alternant: apagada, molta llum, força llum, i amb una mena de llum d'emergència que en realitat no es veu res, només es veu que al sostre hi ha una cosa que sembla que brilla, pel que no li veig el sentit. De fet, podria pensar que és per, si tens ganes de fer un riu, no haver d'enlluernar-te, però al ser el darrer estat d'il.luminació, tampoc és això. Igualment, com l'habitació està buida, no hi ha cap perill de fer-se pols l'espinilla amb algun moble si vas a les palpentes amb aquesta llum.

Ara bé, el quid de la qüestió és que està ubicada al centre geomètric de l'habitació, i el cordillet té la longitud exacta perquè quedi penjant just a l'alçada de davant de la meva cara. Total, que cada dos per tres m'estic donant amb el maleït cordill, a menys que em dediqui a caminar fent cercles per l'habitació. Però tampoc és prou llarg per poder-lo tibar des del futon si estàs estirat...

Algun dia resoldré el misteri del que va dissenyar aquesta làmpada.

Maquinetes (マキネテス)

Aquesta entrada se la dedico a Picard, ja que atén a una petició seva ^_^

Entre els diferents aspectes en els quals els japonesos no tenen cap mena de mesura, sens dubte, estan els salons recreatius. Aquí no em refereixo als entranyables “pachinko”, on he vist gent fent cua a les 8 del matí, esperant que obrissin les portes per gastar-se la setmanada com verdaders ludòpates, sinó a les maquinetes recreatives de tota la vida. Exacte, les que temps ençà valien 5 duros.

Normalment, per aquí aquestes sales s'anomenen “X Station”, on canvies la X pel nom de companyies mítiques com Namco, Taito o Sega. Per qualsevol persona amb cert bagatge ens els videojocs, els seus noms et fan sentir nostàlgia i fet un iaio (si totes les meves hores dedicades al Bosconian s'haguessin destinat a pal·liar la fam del món...”Blast off!”). Pels nascuts després del 1990, clar, llegir aquestes entrades de la Viquipèdia no és el mateix, com a molt els vindrà al cap un eriçó blau. Algú també podria preguntar que què passa amb Konami. Doncs aquesta resulta que el que té és una cadena de gimnasos!

De màquines hi ha de tota mena, a cadascuna més rocambolesca i espectacular. Per exemple, a mi em va cridar l'atenció una on jugues amb cartes (comprades a part) que representen futbolistes sobre una taula, i segons les jugades que fas, a la pantalla es veu una representació del que ha succeït. També n'hi ha amb un “target” especialment infantil per nens, amb comandaments com espases i tal. Però sobretot, de les que hi ha més són aquelles amb una pinça per intentar agafar algun premi. Però d'aquestes, el que és més curiós és que hi ha força on el premi és del tipus, una capsa de galetes o de cereals, o una bossa de patates. Jo entenc la gràcia de guanyar un pelutx, enlloc d'anar a la botiga a comprar-lo, però, una capsa de cereals que es ven al súper de la cantonada??? I val 200 iens intentar-ho, no creguis! (tres intents, 500). Evidentment, ja estan pensades perquè et deixis els quartos, ja.

D'aquestes sales també n'hi ha per BCN (a Diagonal Mar hi ha una Namco Station en un raconet, que només es redimeix pel Dance Dance Revolution), però clar aquí, per una banda, ocupen 3 plantes senceres d'un edifici, i per altra banda n'hi ha una a cada cantonada. Si al tirar una pedra falles i al final no li dones a cap temple, per força li dones a un saló recreatiu o a un pachinko.

Tot i així, jo, com a bon mitòman que va créixer a l'època dels 80, em quedo amb els meus antics salons recreatius de barri, de terra enganxós i lloc ideal per fer campanes. Llocs mítics per mi amb noms gens sofisticats: Juguetes Miguel, Bar Bahia...els quals ja no existeixen (sniff).

Ara bé, aquí molta tecnologia, però no tenen l'artefacte definitiu per establir a quin graó pertanys dins la cadena alimentària a un saló recreatiu. Res d'Street Fighter 4, ni Tekkens ni altres tontades semblants. Em refereixo, evidentment, als futbolins.

El congrés

Com ja he comentat, de vegades fins i tot treballo per aquí. De fet, la setmana del 15 de Març vaig estar de congrés i em va tocar donar una mà a organitzar, i ja posats, presentar un article de recerca De fet, l'any passat es va celebrar a Barcelona, i va ser com a conseqüència d'haver-hi assistit que vaig poder conèixer gent del FIT...de manera que aquí he acabat.

La veritat és que ha estat una setmana bastant atrafegada en la que no he pogut fer res de profit, excepte les tasques associades al congrés. En aquest cas la cosa ha estat bastant interessant, ja que, com és ben conegut, la gent té una certa tendència sempre a preguntar-me on estan els llocs. Doncs ara només cal imaginar què passa si, enlloc d'anar passejant pel carrer, realment estic darrera d'un mostrador d'informació. A tot plegat cal afegir la particularitat de que, com el 90% de la resta de l'organització (o sigui, els meus companys de laboratori), d'anglès no saben ni papa, i abans es donarien amb una pedra al cap que parlar-ne, a part d'hostessa i guia m'ha tocat el paper extra de traductor simultani, combinat amb el paper de corrector oficial de presentacions fetes pels companys.

De fet, sobre el tema idioma, la cosa ha estat una mica malament, perquè clar, t'ajuntes amb un hispà de Florida parlant castellà, un de la UPC en català, uns austríacs parlant en anglès i la penya del Japó, i al final jo ja no sabia ni en què estava parlant. Amb ho bonic que és no saber idiomes i simplement poder filtrar el que no entens en absolut. A més a més, he estat incapaç de dir un "Good Morning" o un "Yes" en tot el congrés, només em sortia dir こんにちは o はい...fatal!

Sobre la presentació...doncs m'han matxacat a preguntes de mala manera (un pàio estava obsessionat amb el multicast) i he hagut d'estar aguantant el tipus 40 minuts...ja li val al que no ha vingut, i per culpa del qual sobrava temps a la sessió!!

Finalment, l'apartat més positiu de tot plegat se suposava que era que podria veure alguns "paisans" que també venien a presentar articles, per no oblidar-me de parlar el català, però els molt mamons (amb tot el carinyo del món) els he vist ho just per fer la seva presentació i poc més, a la que han pogut han fotut el camp a fer turisme pel Japó. No s'han quedat ni per veure la ciutat...amb prou feines els ho pogut dir hola. Tampoc diré que no els entengui, clar.

Afortunadament, en aquests congressos sempre coneixes gent nova, i com la gent de cultures similars tendim a ajuntar-nos, vaig conèixer a uns grecs molt catxonodos. que anaven una mica desquiciats amb el tema dels noms de les estacions només en japonès. És el que té el caràcter mediterrani. També s'ha ajuntat un iranià que fa tres anys que para pel Japó (i sap tant japonès com jo...o sigui, un nivell abismal). Es veu que li fèia molta gràcia el tema Espanya per això d'Al-Andalus i que ens van envair, però ja em vaig encarregar de dir-li que en tot cas en aquella època a qui van envair realment va ser als alemanys. D'aquest pobre noi, especialment interessant va ser el moment que es va adonar ja massa tard que s'havia fotut una brotxeta de porc. Afortunadament, aquesta circumstància no va fer que es manifestés cap entitat sobrenatural ni que caigués cap llampec del cel.

A veure si aquesta setmana puc treballar de debò...

Dazaifu (太宰府)

Ja a fora de Fukuoka, a uns 20 quilòmetres a ull, està Dazaifu, que surt a totes les guies. Aquesta localitat concentra un seguit de temples (com no...) de certa importància. Realment si un vol sentir-se satisfet amb el tema temples (alerta, que no tip), cal venir aquí. Fins a cert punt, tot plegat vindria a ser l'equivalent a Nara en versió Fukuoka. O sigui, sense ser capital nacional, més petit, però amb tots els ingredients bàsics: centre turístic ple de d'autocars de visitants, el carreró d'entrada ple de botiguetes de tota mena amb souvenirs, les paradetes de menjar al carrer, envoltat d'un entorn natural., etc. Això si, sense tota la colla de cèrvols psicòpates. Nara és un mal lloc per nens que acaben de veure Bambi (tu ves-hi amb tot de menjar a la vista al seu davant, ves-hi, a veure què passa...). Com la meva parada de tren és a la mateixa línea que Daizafu, el trajecte era ben senzill. Però per anar al centre neuràlgic, cal fer un petit transbord de no res.

Dazaifu és un bon lloc per poder fer algunes compres de productes totalment destinats a turistes (a preu de turista, es clar) i impregnar-te de cultura oriental. L'ambient és molt bo, amb molt de bullici, coloraines i algun artista ambulant. Sobretot hi ha especialment molt de jovent, ja que sembla ser que és el lloc de les fortunes dels estudiants. Ideal per demanar acabar la tesi. A més a més, ben a prop, està un dels museus d'història nacional més importants del pais (crec que és dels 4 més importants), dins un edifici súper-modern de disseny. Jo el vaig trobar molt interssant, i com és un lloc molt turístic el personal sap anglès i fins i tot hi ha panfletons en castellà. Ara bé, allà jo era l'únic de fora del continent, per variar. També crida l'atenció que tot just al costat hi ha un parc d'atraccions (com si al costat del Vaticà hi hagués el Tibidabo). Un tampoc es pot oblidar de menjar un "umeage", el pastisset típic de la zona, fet d'arròs (molt bo, 105 iens la unitat).

Ja fora del centre principal de culte, a les guies principals hi ha un mapa amb un "recorregut turístic" per tot de restes arqueològiques i runes de castells i temples per les rodalies. Ara bé, cal tenir molt present que el concepte japonès de resta arqueològic sembla ser bastant estricte. Tu et plantes on el mapa diu que n'hi ha un, i el que hi ha és un descampat o un camp d'arròs, amb un cartell que posa "aquí es va trobar tal cosa". Una mica desconcertant després de la caminada. Tot i així, com tot plegat es troba a una zona rural, hi ha un seguit de camins per fer excursions per la muntanya amb l'excusa de trobar tombes d'antics filòsofs o restes d'un dels castells més importants de la zona (o sigui, una pedra que diu "aquí hi havia un castell"). Per qui li agradi caminar per la muntanya envoltat de natura està força bé. Tot plegat és només l'excusa. Ara bé, alerta amb els porcs senglars!

El dia que jo vaig anar a Dazaifu sembla que fèia cara de bon minyó, ja que al tren una dona gran em va demanar que m'asseiés al seu costat i em va estar explicant la seva vida, de la que vaig entendre el 30% (la meva comprensió oral és ben patètica). Després, al pujar una muntanya fins les runes d'una antiga fortalessa, hi havia 4 iaios excursionistes fent el picnic que també em van convidar a compartir el seu menjar i el beure (i no pas aigua), tot fent la xerrada. Pel que sembla, eren antics companys d'institut que un cop al mes fan una excursió plegats. Com un sabia anglès, els va fer gràcia poder practicar (normalment, si fas pinta de guiri = per força saps anglès). El cas és que els pàios portaven bebent des de fèia 3 hores i ja no sabien ni on estaven. Però en el meu honor van treure la millor ampolla de shochu que tenien (alerta, 100 euros 750 ml!!), i al final no sé com em vaig poder aixecar. La beguda en qüestió es dèia "100 anys de solitud", que em va donar opció a l'intercanvi cultural, ja que ells no sabien pas d'on veina aquest nom. També, un no parava de dir-me el que suposo que deu ser en japonès "ets el meu amic, em caus de puta mare...".

Això dels iaios que els criden l'atenció els estrangers i et venen a xerrar en anglès és molt típic. Triple puntuació si els respons en japonès. Es van posar molt contents que m'enrotllés i em seiés amb ells. La veritat és que m'ho vaig passar bé, eren molt simpàtics. Al final vaig marxar amb l'ampolla en qüesió, que em van regalar (quasi res!), i em considero satisfet de que, en el camí de tornada, no haver-me despenyat per algun barranc, ni haver dit cap bajanada a les japonesetes que em vaig trobar pel camí. Per cert, que jo encara no entenc com són capaces d'anar per un pedregal amb mini-pantalons i sabates de tacó alt...però bé, de les japoneses ja parlaré un altre dia. Igualment feina vaig tenir per trobar el camí fins l'estació de tren. Ara bé, la baixada s'em va fer molt més curta que la pujada.

Per cert, que de tornada, em vaig equivocar i vaig posar més calers del que tocava a l'expenedora de tiquets del tren i em va emetre el que tocava (que al passar-lo per la màquina, va rutllar però no el va cancel.lar...) i un altre per valor de "zero iens". Una estirada d'orelles als desenvolupadors del sistema.

Resum: Si vens a Fukuoka i t'agrada la història i els aspectes més tradicionals de les cultures orientals, visita obligada. No surt a les guies perquè si, val la pena.

Les botigues normals (漫画...)

Tota ciutat té els seus llocs on és normal anar i els seus productes que tot visitant ha d'adquirir. Per exemple, a Barcelona tothom va al Museu del Barça i es compra un barret de mexicà. Només un autèntic friki no ho faria. Aquí, es clar, també hi ha un seguit de botigues on és normal anar i firar-te.

En aquest cas, em centraré en una on em van dur els meus companys de recerca, l'anomenada Mandarake (まんだらけ), una franquícia ubicada al centre mateix de Tenjin. Tot i que en les meves anteriors visites al Japó ja havia visitat botigues d'aquesta envergadura, un no pot evitar emocionar-se quan les veu. Bàsicament és com agafar tot el triangle golfo del barri xinès 2 de BCN (Arc de Triomf), i concentrar-ho tot ben atapeït en un edifici de 4 plantes. Vull dir, que és una botiga que ressalta en el panorama visual.

Cada planta disposa d'un tipus de producte concret i dins de cada planta hi ha zones segons la temàtica exacta del producte, que s'adapta a la diversitat dels gustos dels visitants (amb això, no he dit res, però ho he dit tot...). Concretament, 1a – Col·leccions completes, edicions actuals, CDs, videojocs i guies, 2a- Edicions antigues, peces de col·leccionista i la zona que sempre està plena de nois, 3a- Coses per nenes, joguines i cosplay, 4a- Maquetes, DVDs, figuretes i jocs de cartes. El productes van des de ninos del Godzilla de deu fer la tira d'anys fins a plaques originals del Hayao Miyazaki pel mòdic preu de 315.000 iens, passant per les mítiques Game&Watch (grans moment d'emoció al veure el Green House) o disfresses diverses. Bé, en conec a uns quants que m'agradaria filmar-los en vídeo entrant aquí dins, però t'hi pots tirar hores mirant què hi ha.

Una de les coses que em va cridar més l'atenció era que hi havia cua per entrar per una de les portes. Però en realitat es veu que allò era la zona et compren qualsevol producte vinculat amb la temàtica, de manera que a la botiga ho venen de segona mà a un preu força assequible si no ets dels que vols les coses lluents. Això fa que ja abans d'entrar, exposats al carrer, puguis trobar unes estanteries totes plenes de manga de 2a mà per 53 iens (al canvi actual, poc menys de mig euro).

A prop hi ha una altra botiga, però aquesta si que fa una mica de por, ja que és de nines “custom made”, on compres totes les peces (ulls, cabells, cap, estructura, etc.) i te les montes tu al teu gust. Això és tot un hobby en si, ja que cal dedicar-hi temps...però sembla que hi ha gent que té uns gustos una mica especials a l'hora de muntar-se una nina d'aquestes (tot i que la clientela principal són noies). De fet, les estructures bàsiques que venen per aquí són en tres mides diferents, i no és precisament per alçada...

Taiko no tatsujin (太鼓の達人)

Ara ja fa em penso que 3 anys, un amic de la feina va entrar per la porta del seu despatx amb una nova joguina que acabava de sortir: una PSP. És el que té aquest home, que li encanten els "gadgets" de darrera generació. Jo en aquell moment ho vaig considerar un aparatet entretingut, però molt car per la possible utilitat que li podia donar.

Fins que vaig descobrir el joc del Taiko no Tatsujin (太鼓の達人). A l'endemà ja me l'havia comprat. Jo sempre dic que una consola sempre s'ha de comprar perquè t'agraden els jocs que té, no pel seu hardware. Uns se la compren pel Final Fantasy, uns altres pel Zelda. Doncs mira, jo ho vaig fer per un joc tonto de tocar timbals., que està pensat els nens Més tard descobriria que aquest joc també estava per la DS...però això és una altra història.

Doncs resulta que al centre comercial del costat de la residència està aquesta incomparable màquina, en la seva versió original: amb timbals de debò. O sigui que quan vaig a comprar per la setmana em puc entretenir una bona estona. Com ja he esmentat, jo també tinc el meu ego infantil, pel que no puc evitar estarrufar-me quan davant de tot de nens japonesos de 8 anys faig una cançó amb cap errada, un "full combo" (フルコンボ), en nivell difícil. Els 100 iens millor invertits de la meva vida.

Clar que per ells sóc un estranger que no se sap ben bé que deu pintar a aquí, no saben que han estat 3 anys de dur entrenament fins arribar a aquest moment de culminació personal...

Una de gats (猫)

Tothom que em coneix bé sabia que tard o d'hora tocaria parlar de gats, com no. En aquest cas, de gats japonesos. A la foto es poden veure els típics “maneki neko” (招き猫), o gats de la sort. La seva mà no està saludant, sinó que està cridant, intentant atreure quelcom. Si tenen la mà dreta aixecada, criden als diners. Si tenen la mà esquerra, criden a clients (aquests se solen posar als comerços). Jo he vist versions que van a sac i tenen les dues mans aixecades alhora, però no sé si ja és anar molt legal.

Ara bé, jo el que volia parlar és de gats de debò. De camí cap a la residència, en un carreró fosc i estret, hi ha una colònia de gats de mida considerable. Els pàios, cada cop que em veuen em venen tots a sobre miolant de manera molt insistent, i em persegueixen fins que he caminat un bon tros. De fet, son tant rondinaires i se t'enganxen tant que no saps ben bé si t'estan fent moxaines o porten pitjors intencions (no deixen de ser gats de carrer).

És ben curiós que els gats a de Badalona són tots uns cagats, que mai es deixen tocar a menys que ja hi hagi certa confiança, mentre que aquí els tens tots a sobre a la que et despistes. En canvi, la gent d'aquí és molt tímida i els fa cosa parlar amb tu fins que tenen certa confiança, mentre que per allà la gent és molt més extrovertida. Ho sabré jo, que sóc al que sempre li pregunta tothom com anar als llocs quan va pel carrer...i aquí encara ningú ho ha fet. Al.leluia! Bé, al menys pel carrer estrictament.