Cosplay (コスプレ)

Un cop acabat el congrés i ja fent les darreres voltes per la ciutat, quina millor manera de posar punt final a tot plegat que anant a parar per casualitat i sense proposar-m'ho enmig d'un concurs de cosplay al parc de Tenjin. Suposo que ara podria tornar a fer la brometa de que no se sabia qui anava disfressat, però en aquest cas qui hi anava era sota els termes que un japonès consideraria "anar disfressat". Per tant, no hi havia confusió entre participants i espectadors. De fet, es tractava d'una mena de trobada internacional, amb gent vinguda de la Xina i Korea. La veritat és que, donat el nombre de Sheryl Nome i Ranka Li (veure foto) que hi havia, ha estat una llàstima que no portés el meu vestit de l'Alto Saotome, de qui no hi anava ningú vestit :P

L'ambient era molt festiu, i les diferents colles de gent fent cosplay s'anaven fent fotos els uns als altres, tots sempre fent posats divertits (vull dir, no simplement estant allà palplantats). Pel que semblava, feien col.lecció de fotos d'altra gent que anés disfressada, i de fet, molts eren súper-professionals del tema i ja portaven com targes de presentació amb ells mateixos fotografiats. Donava gust de veure al personal tant alegre, la cara que feien m'han recordat una mica a la meva cosina petita quan va al Saló del Manga. Entre els no disfressats hi havia personal que els feia fotos, però també en plan professional. Es portaven estris per calibrar la il.luminació i els demanaven diferents postures especials.

En general, la gent estava encantada de ser fotografiada, ja que això volia dir que la seva disfressa havia agradat. Fer posats per tot de gent que et demana fotos és part de la gràcia del tema. Ara bé, després d'unes quantes, com la immensa majoria de participants eren femenines i bastants personatges molt tapats diguem que no van, et comença a agafar una mica de complex de Dr. Slump. En concret, en el capítol que ha d'anar a comprar sostens.

Per cert, no sé com ha estat l'edició del Saló del Manga de Barcelona aquest any, però per aquí sembla que el que es porta ara mateix més clarament és tota la colla al complet de la Hastune Miku (初音ミク). La pròpia Miku és la més popular, però li trepitgen els talons Rin i Len.

Miyajima (宮島)

Quan parava per Hiroshima i ja havia vist el més rellevant, vaig pensar que, ja posats, podia treure un darrer partit al JR Rail Pass i fer una visita llampec a l'illa propera de Miyajima, ja que el ferri fins allà també el cobreix. Aquesta localitat és una de les més conegudes i típiques del Japó (està al top 3 oficial d'imatges sobre el Japó), ja que és on està l'arc torii (鳥居) construït a l'aigua que surt pràcticament sempre a qualsevol guia, ja sigui a la portada mateix o de ben segur que en alguna foto a l'interior. Gairebé es podria dir que si no surt en alguna foto a una guia, ja la pots llençar. Caram, si és que precisament és la imatge que surt d'exemple a la Wikipèdia en anglès sobre què és un arc torii!

El cas és que jo sabia que existia aquesta construcció, però no tenia molt clar, a part d'això i del seu temple associat, què hi havia a la illa. Doncs bé, el que hi ha és un llogaret convertit en una màquina perfectament engreixada i dissenyada per rebre turistes i vendre coses. Tot plegat és pràcticament un carrer a vessar de paradetes de records o menjars típics d'allà: les ostres cuites a la brasa i pastissets de peixos o cefalòpodes diversos, però especialment anguila. ja diu molt que tot està perfectament en anglès i fins i tot segons on en altres idiomes. Independentment de l'aspecte més turístic general, sembla que la illa és un bon indret per fer excursions i caminades pel seu interior. Hi ha un servei de telefèric gratuït per anar a la part més alta de la muntanya.

Una altra sorpresa que m'he dut, ja que no ho sabia d'entrada, és que als boscos de l'illa hi ha una població no menyspreable de cérvols. Amb tant de turista al final aquests s'han domesticat, i ara es passegen pel poble tranquil·lament, a veure què arrepleguen. Els pots tocar i no passa res. La meva experiència al menys ha conclòs que aquests si que estan domesticats de debò, i no com els seus cosins psicòpates de Nara, que per endrapar un tros de paper no tenen problemes a fer rodolar pel terra als turistes o fer-los fugir cames ajudeu-me. Aquests m'han semblat molt més tranquils. Tot un detall.

La veritat és que ha estat una llàstima que fos una visita ràpida, perquè és un lloc maco per passar-hi tot el dia...en fi!

Hiroshima (広島)

Un cop més, a les acaballes del meu viatge (o si més no, al final de l'etapa de rondar amunt i avall) he visitat una ciutat que també s'ha fet famosa mundialment per motius tràgics. El terme bomba atòmica porta associat el nom d'Hiroshima al darrera, penso que fins i tot més que Nagasaki, ja que van ser els primers a rebre. De fet, la ciutat té una lluita molt activa en vers del pacifisme i la no proliferació nuclear. Per exemple, l'alcalde envia sistemàticament una carta de protesta formal al president de qualsevol nació que faci una prova nuclear.

La part de la ciutat vinculada al tema de la bomba atòmica jo diria que és més extensa que a Nagasaki, en forma de la plaça de la pau, on es poden trobar diferents símbols: la campana o la flama de la pau, la cúpula de la bomba atòmica (una imatge clàssica del tema), l'estàtua a Sadako o el museu sobre el bombardeig. Aquest he de dir que és una mica més dur que el de Nagasaki, amb imatges molt més explícites i fins i tot restes biològiques de les víctimes de la radiació (els hibakusha, 被爆者).

Però si ens volem allunyar d'aquest tema tant funest, Hiroshima té altres llocs per visitar. Per una banda, al parc de Hijiyama (比治山公園) es troba la biblioteca manga, una biblioteca on només hi ha manga. Més al centre de la ciutat es troba el castell de Hiroshima, que si bé no és gaire gran (la torre principal té 5 plantes però no és especialment enorme), a dins et pots vestir amb una armadura i un casc de samurai (si t'hi cap, mesura japonesa) i fer-te fotos.

Jo vaig tenir la sort de visitar la ciutat durant la festa nacional del dia de la cultura (文化の日), pel que en ambdós llocs hi havia un ambient interessant. A les rodalies de la biblioteca hi havia tot de famílies amb els seus fills pintant diferents parts del parc o dels edificis moderns que hi ha a dins (com la pròpia biblioteca o el museu d'art modern). Podien demanar paper i colors a unes parades preparades especialment per això. En el què respecta al castell, l'entrada era totalment gratuïta aquest dia.

A part, també va ser guai que l'especialitat cul.linària de Hiroshima és l'okonimiyaki (お好み焼き), un dels meus plats favorits. Ara bé, aquí fan una varietat on a sobre posen fideus. Però estava igual de bo...おいしい！

Retrobament (出会い)

Finalment va arribar el dia del retrobament. Un cop vaig baixar del tren a l'estació de Fukkodaimae (福工大前) i vaig ser al FIT, caminant pel campus i visitant tots aquells llocs on vaig estar tres mesos: la residència universitària, el súper, els carrerons rurals fins arribar a la universitat i, bé, els companys del laboratori, que encara s'enrecorden de mi. O al menys els que encara queden allà...En aquest temps, algunes coses han canviat i d'altres no tant. Aaahhh, tants bons records.

Bé, ja d'entrada només arribar a l'estació central de Fukuoka (博多, Hakata) he tingut un moment de dubte de si m'havia de baixar on tocava (jeje...sort que és final de línia). I és que com estaven en obres durant la meva estada, ara es troba una mica canviada a primera vista. Però de seguida he començat a reconèixer tot, i fins i tot he recordat del tren de rodalies que havia d'agafar per anar on tocava, que té el seu truquillo.

Rondant per la zona gairebé tot està igual, però si que hi ha alguns canvis evidents per ser entrada la tardor, sortint de l'estiu, respecte a ser-hi en ple hivern. El més radical és que els camins estan plens de teranyines de mida considerable, i enmig hi ha unes aranyotes ben grosses, d'un dit de llarg, que fan una mica de por. De fet, jo no tinc clar si només deuen menjar insectes, ja que les teranyines estan just ben enmig de les voreres, a l'alçada del cap, pel que si et despistes et trobes una bona sorpresa. Jo gairebé em menjo una si no arribo a fer una maniobra evasiva. És el problema d'una societat tan educada, que els artròpodes prenen possessió de la via pública i la gent simplement deu cercar un altre camí. Al menys, quan jo era petit no haguessin durat gaire una teranyines tan grans allà enmig.

Un altre canvi important, i el més dramàtic de tots, és que ja no està al seu lloc, l'han tret...buaaa :-(

Finalment, a la universitat s'hi està fent un nou edifici, que encara està a mig construir. Precisament sobre la universitat, he arribat en un bon dia, ja que era la festa de la universitat i estava tot ple de paradetes de les associacions d'estudiants (tot un clàssic dels manga) i féien concerts. Tot plegat fins quarts de set de la tarda, es clar, que sinó es fa tard. Hi havia molt de moviment.

La resta no ha canviat gaire en aquest temps, tot està igual. Fins i tot encara estan exactament al mateix lloc, a l'aparcament a mig camí entre la universitat i la residència, els meus amics pilotes, igual de rondinaires que sempre. Un plaer retrobar-los a ells també...

El castell de Himeji-mecha (姫路城メカ)

Un dels castells medievals més importants del Japó es troba situat a la ciutat de Himeji (姫路), a mitja hora en tren bala d'Osaka. Si bé de castells majestuosos d'aquest tipus hi ha uns quants (a Osaka mateix hi ha un molt vistós, però de construcció moderna, o també està el de Kumamoto), aquest es considera tresor nacional i patrimoni de la humanitat per la UNESCO. El castell és el que domina tot el context de la ciutat. De fet, ho únic rellevant a Himeji és el llarg i ample passeig que va de l'estació cap al castell. Al voltant, doncs hi haurà altres coses, però no són tant importants.

El cas és que he baixat de l'estació, he anat seguint els indicadors cap al castell i quan ja els arbres que voregen el passeig s'han fet a un costat, he pogut veure la immensa i grandiosa...estructura de metall semi-opaca que envolta totalment la torre principal del castell. I tot just a l'entrada un cartellet on indica que des de l'Octubre del 2009 està en reformes per restauració, que duraran res més i res menys que cinc anys. Home, d'aquesta manera la cosa perd una mica de vistositat. Ha estat una autèntica tallada de rotllo total. Però mira, com he arribat abans que obrissin, ha pogut entretenir-me mirant la cara de la resta de turistes que anaven venint i es trobaven el tema ("consol de molts...").

Al menys els japonesos s'han enrotllat i, en un exercici de deferència i coherència, mentre es fan aquestes obres l'entrada està rebaixada en un terç del preu original. Encara pots veure l'interior d'algunes parts, els pous els magatzems, els parapets. etc. Però la torre principal està tancada, que és la gràcia de tot plegat. I les andanes que hi han posat no són cap bajanada, que s'aguanten amb uns bons blocs de formigó a la base. Realment es veu que tenen per estona fent obres. De fet, tot plegat m'ha recordat quan al palau imperial de Kyoto em van explicar que cada 30 anys aproximadament s'han de canviar els teulats...i per fer-ho completament es triguen 25 anys.

Al final, ho més entretingut de tot plegat ha estat intentar que a cada foto que feies no sortís sempre al fons un bloc de ferralla enorme que trenqués el panorama. Ha costat ho seu!

Tama, again! (もう一度、たま)

Recentment he realitzat el que, des d'una perspectiva absolutament personal, considero un dels moments culminants del meu viatge. La catarsi de tot plegat. Mireu, aquesta és la meva escala de valors, i que cadascú tingui la seva. El cas és que he tingut l'immens plaer de conèixer en persona a la cap d'estació més famosa del Japó. Aquest és un altre dels llocs on, des del moment que vaig saber que tornava al Japó, ja tenia clar que havia d'anar-hi a parar fos com fos. El problema és que això no surt a les guies i calia una mica de planificació per veure on estava tot plegat. Però voler és poder, no? Aquest és l'irresistible poder de convocatòria d'una gata amb un barret.

El lloc en qüestió és la parada terminal d'un poble de mala mort, anomenat Kishi (貴志), en una línia perduda a la muntanya, on no hi ha res de res, després d'una bona pallissa per anar (i després toca tornar). En el fons, si m'he decidit a anar és perquè hi havia bona combinació des d'Osaka, sinó malament rai. El cas és que et baixes de la parada, surts de l'estació i...on caram he anat a parar? Vull dir, és que només hi ha l'estació amb na Tama i punt. Kishi sembla ser un poblet rural dedicat al cultiu de la maduixa i als pobles dels voltants és especialment popular el cultiu de mandarines (pots veure centenars d'arbres mentre vas cap allà en el tren). Però no hi ha cap atractiu ni per donar un tomb.

Una de les gràcies és que a hores establertes pots anar i tornar en trens "especials" ambientats amb temàtiques, que s'alternen els trajectes amb els trens "normals". N'hi ha tres, però jo només he pujat a dos: el de les joguines (omocha densha, おもちゃ電車) i el de na Tama (Tama densha, たま電車). M'ha faltat el de maduixa (いちご電車), que surt prop de les 8 del matí, i penso tampoc calia. Ja l'he vist de passada, aparcat a les cotxeres. L'ambientació és tant en els motius de l'exterior com a l'interior. Hi ha llibres per llegir pels nens, maquinetes d'aquelles per comprar boles amb joguines a dins...tot de detallets molt "cucos". La veritat és que tot plegat és curiós, ja que gran part dels usuaris dels trens són gent que simplement l'ha d'agafar per desplaçar-se entre poblets. És com si un bon dia el rodalies que un agafa per anar a la feina el remodelessin com el "tren de les fades" i l'interior fos de llumetes i fades. Ells ja s'ho prenien amb una mica d'apatia.

Jo he estat de força sort, ja que tot just aquest Agost han remodelat l'estació de tren i l'han convertit en una mena de museu, amb una estructura en forma de cap de gat (amb ulls i orelles), fotos i pòsters a l'interior, una cafeteria, una botiga de records on s'estan fent d'or, etc. Tot nou de trinca. Però això si, igualment, l'estació del meu poble és el doble de gran. Un cop a dins, en una habitació especial hi ha la Tama, que bàsicament fa el que fa tot gat aburgesat: estar al seu cistellet dormint, netejant-se o mirant-te amb una cara de "Tu què carai mires? Què fas aquí? On m'he de veure una perquè em donin de menjar i un lloc on dormir..." . Una expressió molt característica que tothom que té gat ja coneixerà de sobres. Vull dir, qui esperi que estigui allà fent-te cabrioles ha vist masses pel.pel·lícules de ciència ficció. De fet, com erem uns quants fent fotos, en un moment donat ens ha donat l'esquena i tot. I jo això ja ho conec del meu gat que quan ho fan no és per casualitat...Igualment, fa molta gràcia veure-la. El que no porta sempre és el barret de cap d'estació, que el té penjat a un raconet de l'habitació. Només porta la medalla que l'acredita com a tal.

Després de veure-ho amb els meus propis ulls, realment qui es va pensar tot això és un autèntic geni del marketing...Jo que he de dir, a mi m'ha convençut. No em penedeixo gens d'haver anat! :P

Hotels... (ホテル)

El Japó és un lloc entre relativament i bastant car. Està clar que, com tot, un ha de saber buscar les oportunitats i informar-se una mica, però cercar un hotel que no surti per un ull de la cara s'ha de fer amb “carinyo”. Anar per agència ni de conya, ja que aquesta gent només opera amb hotels mega-txatxis de quatre o cinc estrelles (també és comprensible que no se la jugaran...). Com aquest cop no he anat per agència amb un viatge “empaquetat”, doncs m'he buscat la vida per intentar no deixar-me el jornal només en l'estada. Però per moltes crítiques que llegeixis per Internet, fins que no arribes no saps què trobaràs. La veritat és que en general no em puc queixar, però he anat manifestament de més a menys.

A Tokyo vaig decidir que no m'importava gastar una mica més, sense passar-se, i vaig anar a un hostal típic japonès (un ryokan, 旅館). Un lloc molt maco i polit, on tenen l'anglès per la mà, amb Internet i uns banys termals típics japonesos (onsen, 温泉) disponibles pel teu ús. Res millor després d'una bona caminada que ficar-te en una banyera gegant d'aigua bullint. després de netejar-te a consciència amb un gibrell de fusta ple d'aigua L'esmorzar japonès també era per no dinar després.

A Kyoto ja la cosa no ha esta tant guai. L'hotel era perfectament habitable, tot i l'estil una mica antic de l'edifici i del mobiliari. També amb Internet, però sense ascensor (i, es clar, a mi, amb la meva maleta a rebentar, m'ha tocat la darrera planta). L'anglès una mica encallat, però cap problema, està perfectament adaptat per turistes estrangers. Era just el que m'esperava pel preu i ho important era la zona (cap a les afores, per fer excursions als temples importants). A part, tenia una habitació amb mides occidentals, que és tot un luxe.

Ara, a Osaka potser hauré d'entrar a les pàgines de crítiques i dir que a veure què passa amb els que les escriuen :P Això ja ha estat un “hotelucho” una mica xungo, sense bany propi per l'habitació. L'estil de tot plegat penso que va passar de moda pels anys 50 i comparteix edifici amb una mena de mercadillo com els que hi ha a la Xina, un gran edifici ple de paradetes individuals. L'home de la recepció ha agraït bastant que li parlés en japonès. Internet va una mica xungo (no deuen ser de la família japonesa dels de l'anunci d'Ono), però hi ha una àmplia gamma de canals eròtics de pagament a la tele. Tot plegat em recorda als hotels de carretera aquells (però encara no he sentit cap tret ni baralla). També molesta una mica el soroll continuu dels avions de l'aeroport passin a tocar els edificis...Ara bé, “vetusto” però net, que és important.

Sort que per la conferència em tornaré a recuperar i aniré a un de més bo. Bé, menys en l'esmorzar, que, tot i les estrelles, et donen un frankfurt amb mostassa hiper-picant i melon soda. Ideal a les vuit del matí.

Saló Memòrial d'Osamu Tezuka (手塚治虫毀記念館)

Dins de la meva línia de visites a lloc vinculats amb el manga i l'anime, tot just arribat a Osaka he fet una escapada a la ciutat de Takarazuka, (宝塚) on està el memorial d'Osamu Tezuka, el denominat pare del manga. Qui més qui menys, ja m'ha vist rondar amb alguna samarreta d'un dels seu personatges (i ara mateix ja en tinc una altra diferent...). La veritat és que com a museu no és molt gran ni té molta cosa, però val la pena complir amb l'obligació moral de visitar-lo per la trascendència del personatge. Al menys et pots fer una foto amb la princesa cavaller (リボンの騎士, ribon no kishi = el cavaller del llaç), i que es vegi ben clar que no tens cap dubte sobre la teva masculinitat (i no com el pobre príncep Frank).

Ho interessant d'aquests llocs de culte per aficionats al manga (on incloc el Museu Ghibli i el Museu del Manga de Kyoto, però especialment aquest memorial del que parlo) és la gent que hi va estrangera. No us penseu que puc anar vacil.lant per anar a aquests llocs, ja que no són destins gens estranys ni amagats, són totalment “mainstream” a les guies de viatges. Ara bé, si que tenen en comú que tots el que hi van són adolescents amb les seves pintes mega-guais, els pantalons trencats i les seves samarretes del Naruto (jeje, només em falta agitar el bastó a l'aire mentre ho dic) o amb el cabell pintat de blau i un vestidet tot de brodats, xapurrejant japonès. O sigui, gent perfectament normal que sap com s'ha d'anar als llocs. Però també, gent que o bé no havia nascut, o bé es fèia encara les caquetes a sobre quan jo em vaig comprar en número u de la “La Patrulla Especial Ghost”. La traducció que es va fer en aquell moment del títol original ja deixa clar que tot just començàvem. Però mira, pitjor era la traducció dels noms dels personatges a Tele 5 (“Koke” Saeba i Julia, noooorrrll!!!). Des de llavors mira el que hem progressat.

Segurament són ells el que deuen pensar què caram fa un ganàpia com jo a un lloc com aquest. Vaja friki!

Temples (お寺)

Si una cosa hi ha de sobres al Japó són temples. De fet, jo penso que potser no hi deu haver més que esglésies (catòliques, evangèliques, etc.) i oratoris hi ha per occident, si un s'hi fixa. Però com a allà moltes s'han adaptat dins d'edificis moderns, passen desapercebudes. Aquí com els temples tots són “a l'antiga” i ocupen una extensió no menyspreable, tots criden l'atenció i sempre acabes entrant a donar una ullada. També cal dir que les esglèsies “modernes” són bastant soses, tot i les figures d'éssers torturats amb horrible patiment, pel que no et perds gaire no vistant-les. La sagrada família o la catedral del mar, això ja és un altre tema, és clar.

El problema amb que un es troba com a turista és decidir fins a quin límit estàs disposat a veure i fer fotos de temples. Al primer que entres fas fotos d'un conjunt de coses vistoses: de les entrades, els toriis, la campana, el braser d'encens, les pagodes, els barrils de licor pels déus.... Després en un altre comences amb els detalls: de les tires que pengen als arbres per espantar la mala fortuna, les guineus o figuretes amb un vestidet vermell, els fanalets, el lleó i la lleona, l'estàtua del drac...Però al final la veritat és que acabes fent sempre les mateixes fotos a tot arreu i tens N repeticions de cada cosa, ja que a cada temple sempre hi ha les mateixes estructures bàsiques. A Kyoto aquest complex s'aguditza, ja que és un lloc especialment dens en temples

Jo ja aquesta vegada m'he plantejat si valia la pena entrar i fer fotos dels temples (evidentment, igualment n'he fet unes quantes). La meva recomanació és no emocionar.-se massa amb aquest tema i reservar-se pels temples importants. De la resta, no cal fer taaaantes fotos, que ja t'afartaràs.

PD: En el cas del Japó, tot ho esmentat és aplicable directament a altres temes com "carrers amb galeries comercials" i "cruïlla amb neons il.luminats de nit".

Halloween (ハロウイーン)

El Japó és un país on s'adapten ràpidament a qualsevol, tradició estrangera, que queda integrada immediatament dins el seu calendari. Només ha de complir la condició que inciti al consum i tingui un mínim caire festiu. Per això es diu que els japonesos són catòlics un dia a l'any, perquè el Nadal també ja forma part de la seva tradició. Bé, si és que realment considerem que avui en dia és una tradició catòlica, ja que més aviat qui dicta quan comença és El Corte Inglès i no el Papa de Roma (i sol ser ja entrats Novembre). De fet, aquí ja estan venent arbres de Nadal. Però penso ja ens entenem...

Per tant, avui és Halloween aquí. Tots els comerços estan plens de carbasses, fantasmes i rat-penats, o altres motius d'aquest estil. A alguns grans magatzems et pinten amb coloraines. També està ple de parades de dolços amb castanyes, però no tant per ho de la castanyada, sinó perquè és un fruit típic per fer postres.

Ara bé, se suposa que avui les noies van pintades o disfressades pel carrer. Però la veritat és que jo no he notat cap diferència respecte els altres dies...tot segueix la mar de normal ;-)

PD: La foto no és exactament de Halloween, però penso que ja està en la temàtica de fer por.

Es fa fosc (真っ暗になる)

La veritat és que haver vingut aquí ben entrada la tardor és una mica rotllo, ja que les hores diürnes són bastant limitades, en contrast amb les visites turístiques anteriors que van ser en ple Agost. Com a quarts de cinc ja comença a pondre's el sol i abans de les sis ja és negra nit, segons on ets has d'anar amb compte que no et despistis i ja sigui fosc, donat que de nit és més fàcil desorientar-se quan vas per llocs desconeguts. Sobretot en el meu cas, que necessito mapes exactes per saber per on vaig, no em valen els que se salten els carrerons "massa poc importants". Tot això de perdre's a la foscor és especialment prevalent en el cas de les afores de Kyoto, on es concentren tots els temples i llocs per fer excursions per la muntanya. A més a més, com a aquestes hores també ja tanquen els llocs “visitables” (museus, temples, etc.), et trobes que ni tant sols pots aprofitar per al menys donar un tomb i fer fotos. Però bé, si un es planifica, i està al lloc addient sempre pot aprofitar les hores de foscor per contemplar els paisatges urbans de neons i llumetes tan típics.

Si, ja sé que el darrer cop vaig estar per l'hivern, que hauria de ser pitjor, però com la meva dinàmica del dia a dia era diferent i el tema de les hores de sol anava de més a menys (m'anava apropant a la primavera), l'efecte psicològic és diferent.

Però tot és veure el costat positiu. Un dels avantatges de la tardor i la temporada baixa, és que no hi ha tant turista. Això no vol dir que no hi hagi cap, alerta! Al Palau Imperial de Kyoto, pel tour reservat en anglès erem 100 (clar que només fan dos al dia). Però en general es nota que no són vacances arreu. Ara bé, per compensar, tot està ple d'estudiants d'escoles que aprofiten per fer les excursions visites culturals i acaben sortint a totes les fotos que fan. En el cas de les escoles de primària, de vegades van a la recerca d'estrangers per fer-los-hi preguntes sobre treballs que han de fer. I ja se sap a qui acabaran preguntant...

L'altre aspecte interessant és que no fa una calorada (Tokyo té una humitat brutal i Kyoto aquest estiu va estar pels 38 graus), que va força bé si has de fer caminades tot el dia amunt i avall. Addicionalment, tampoc has d'estar suportant tot el dia el sorollet dels insectes locals, molt característic dels parcs japonesos a l'estiu. Jo crec que la darrera vegada ja em vaig quedar sord en aquesta freqüència auditiva...Només per això, s'agraeix que faci fresca!!

El Museu Ghibli (ジブリ美術館)

Finalment he pogut visitar el museu oficial de l'Estudi Ghibli, ubicat a la ciutat propera de Mitaka (三鷹). Realment, aquesta era una assignatura pendent (i una espina clavada) per algú que diu que li agraden aquestes coses. El problema és que has de comprar l'entrada amb entre un mes i tres d'antel.lació, només obren tres dies a la setmana, i cada dia només poden entrar 100 persones. No es pot fer improvisadament. Però quan vaig saber que tornava al Japó aquesta va ser la primera cosa que vaig córrer a fer a qualssevol preu.

Al entrar per primer cop, la veritat és que vaig tenir un deja vu d'una situació passada. La darrera vegada que vaig anar al Japó per motius totalment turístics (si, l'any passat era realment per treballaaar...), vaig tenir el plaer de visitar amb ma germana la Sanrio Puroland, el parc temàtic de la Hello Kitty (on la mitjana d'edat era d'uns 10 anys, ejem). Quan ma germana es va fer una foto amb ella una mica més i plora, ja que, clar, aquesta “era la Hello Kitty de debò”. Doncs ara jo m'he pogut fer una foto amb el “Totoro de debò”...i no fa falta dir res més d'aquest moment.

Al museu la mitjana d'edat ja és més gran que al país de la Hello Kitty (que no vol dir que no hi hagi quitxalla), ja que és molt popular. A les sales pots veure d'on treu tantes idees l'autor: de llegir milers de llibres de tot el món sobre paisatges, històries populars, etc. També et projecten un curtmetratge exclusiu que varia segons les dates. El meu anava d'una història d'amor entre una aranya d'aigua i un sabater, i com vaig tenir la sort que els personatges no parlaven, cap problema amb l'idioma. Ara bé, una de les grans injustícies del museu és que algunes sales i activitats estan restringides a menors de 10 anys, cosa que em sembla fatal, ja que jo també volia muntar al gat-bus mida gegant!!!

Akibahara (秋葉原)

Ja el segon dia que vaig estar al Japó (de 14 previstos) he tingut un problema bastant important que hauria d'haver previst però no li vaig donar la importància suficient fins que va ser massa tard. I és que la gent tendim a sobrevalorar la nostra força de voluntat. L'error va ser visitar novament el barri d'Akibahara amb temps de sobres per mirar botigues tot sol.

Aquest barri és molt conegut pel seu “carrer elèctric” (電気街, Denki Gai) ple de botigues d'electrònica amb milers de llumetes i músiques a tota castanya (i gent cridant el típic irasshaimase, いらっしゃいませ, benvingut a un comerç). Si mires una guia vulgar, posa que és on et recomanen comprar gadgets electrònics i ja està. No és que siguin molt més barats, però sempre pots trobar coses innovadores o curioses. Ara bé, quan vaig estar a Fukuoka ja em van confirmar que també és un barri amb una proporció de botigues de figuretes, manga, videojocs i altres marranades d'aquestes per metre quadrat és bastant espectacular. A part, també té una ratio important de cafès de minyones (i un cafè de Gundam).

El cas és que encara no he començat a rondar i ja tinc la maleta plena, donat que no hi havia ningú que em pogués agafar per la solapa, em sacsegés i em digués PARA JAA!! Quan entres a les botigues especialitzades simplement se't fon el cervell i directament els diries que posessin absolutament tot el que venen en capses i t'ho enviessin cap a casa. Però ja pensarem un pla B per veure com dur tota la parafernàlia de tornada. Bé, ara exagero una mica, ja que en tot moment era conscient de l'espai que tinc a la maleta i fins on podia tirar, però potser he ajustat massa. En el fons tampoc em sento malament per això, que ja m'hagués agradat veure per un foradet què va fer qui jo em sé el primer cop que va venir aquí, jeje.

Ara, per les imatge de la jornada impossibles de treure't del cap, els models de nines mida real vestides de minyona...i “no hace falta decir nada más”. Al costat d'això, el poster que hi havia de “gran reunió de col.leccionistes de nines amb talla de pit 140” es queda en res.

PD: I encara porto a sobre els proceedings...

La Torre de Tokyo (東京タワー)

Posats a pujar a llocs alts emblemàtics de l'skyline d'una ciutat, a Tokyo hi ha la torre de...bé, Tokyo. Un dels edificis favorits per part dels enemics de Godzilla. Aquesta és senzillament una rèplica exacta de la Torre Eiffel, però uns quants metres més alta només amb l'objectiu de tocar els nassos als francesos quan es va construir (exactament, 8. i mig). I com ja se sap que aquests són molt humils amb els temes patris, segur que es deurien empipar una mica. A part de l'alçada, també es diferencia en què enlloc de ser color gos-com-fuig, és dels característics colors vermell i blanc que tenen les torres de comunicació a aquí.

Malauradament, des del punt de vista de pujar a un lloc alt, doncs no té gaire a veure amb la perla d'orient a Shanghai. La zona “estàndar” de vista està a uns 150 metres (per 263 de la perla) i els miradors per poder veure directament cap avall al buit són bastant menys espectaculars: un forat de vidre enreixat dins l'estructura i no un mirador exterior, que sembla que el vent se t'endurà volant. El preu tampoc és molt competitiu, ja que pel del tiquet més barat, fins la primera estació, pots comprar-ne quatre a la Xina que vagin amb tot inclòs.

Ara bé, que només hagis de fer 10 minuts d'una cua on enlloc d'anar clavant colzes al personal i cagant-te en tot mentre et van cridant a l'orella, et vagin fent reverències i donant les gràcies per tot. Això si que no té preu.

Però bé, en temes d'alts vols i del "a veure qui la fa més alta", ara serà qüestió és esperar al 2012 per pujar al Tokyo Sky Tree...

Els proceedings

Malauradament, el viatge a la Xina ha tingut certs danys col.laterals per la meva estada al Japó. Als xinesos no se'ls ha acudit una altra idea que donar els seus proceedings en format llibre mida A4. Pels no entesos, es tracta del recull dels articles que que han estat acceptats per ser exposats al congrés. Clar, suposo que a la Xina deu ser impossible trobar un CD verge on poder-los gravar de manera còmoda i transportable, pel que millor un llibrot ben gruixut, amb el que de pas et carregues uns quants arbres innecessàriament. Si volien fer un llibret, podrien tenir la decència d'usar format A3 i un estil sense més marges que lletra a cada full.

El cas és que cada dia m'he de pensar si els proceedings es “perdran” pel camí o realment seré capaç de dur-los a sobre durant tot el viatge, que és una llauna important. Per mesurar-ho en perspectiva, la seva mida és equivalent a una capsa de maquetes i el seu pes com tres o quatre. Tard o d'hora arribarà el moment que hauré de decidir què és més important...

Namja Town (ナンジャタウン)

Gairebé tocant Nekobukuro, a la Sunshine City, es troba el mini parc d'atraccions de Namja Town, que ocupa un parell de plantes. No és que hi hagi una muntanya russa ni res espectacular, però és entretingut donar-hi una volta per la seva ambientació pintoresca. La planta baixa és com un poblat medieval japonès tret d'una pel.lícula de por de sèrie B, mentre que la planta superior vindria a ser com un poblet pseudo-italià tret d'un compte de fades (Pinotxo i tal). Només per entrar has de pagar entrada, però és divertit. I ja acabats d'arrodonir el dia, la mascota del parc és un gat.

Malauradament, algunes de les atraccions només tenen gràcia si entens què caram has de fer, ja que són interactives per part teva. Per exemple, hi ha una de caçar fantasmes on et donen una mena d'aparell amb un visor i uns indicadors i has d'anar per tota Namja Town buscant-los. Per tant, pots anar veient al personal amunt i avall amb els aparells. D'altres són més senzilles, com la que representa que hi ha un terratrèmol mentre muntes un pop o una granota (que és equivalent a “los toritos bravos” en les nostres fires ambulants). El cas és que només canvia el context cultural. Les altres ja són de muntar-te a una vagoneta, i sorpresa, a veure què ve.

Pel visitant causal que només vol donar una ullada el més important és l'especialitat de totes les paradetes de menjar, les gyoza (餃子, empanades japoneses) de tots tipus: amb sopa, amb formatge, amb salses especials, etc. Estan molt bones, sobretot acompanyades d'una melon soda (beguda verda radioactiva), com mana la tradició. I quan ja estàs ben tip, a la planta de dalt t'espera la zona temàtica anomenada “La Plaça del Gelat” ^_^

PD: I per acabar-ho d'adobar, hi havia LA màquina, per ja anar escalfant...

Nekobukuro (ねこぶくろ)

Ara si ja al Japó, fa poc he visitat el barri d'entreteniment i centres comercials anomenat Ikebukuro (池袋), a Tokyo, on vaig trobar un “Cafè de Gats” anomenat Nekobukuro (ねこぶくろ, joc de paraules entre el nom del barri i i neko = gat). Es troba a la darrera planta de la papereria Tokyu Hands. Tot sigui dit ja de pas, aquesta és una papereria “a la japonesa”, o sigui, de 8 plantes plenes d'andròmines per comprar. El cas és que si, igual que hi ha cafès de minyones, també hi ha cafès de gats. Bé, estrictament parlant, aquest en concret no era un cafè, era una “Casa de Gats”, però la nomenclatura de cafè també és popular. Ara bé, es clar, no és que vingui un gat amb vestit de cambrer i et serveixi, el format varia una mica.

La cosa va de que, com és ben sabut, les cases japoneses són força petites en general, o bé en règim de lloguer, la qual cosa dificulta poder tenir animals domèstics. Això sense comptar el que deu ser per un gat un terra fet de tatami (un rascador gegant, guai!). Per tant, molta gent a qui els agraden els animals no en pot tenir encara que vulgui. Llavors el que hi ha són llocs especials molt ben equipats on tenen gats, tots ells campant a la seva en un ambient molt bufó i ple de joguines i aparells per gats. Tu pagues una entrada, en aquest cas 600 iens, i pots estar l'estona que vulguis jugant amb ells, agafant-los, mirant-los, etc. Pots passar l'estona que vulguis amb ells, sense límit de temps, així com fer-te fotos, enganxines, clauers, etc. amb els teus favorits (pagant extres, es clar). Tots els gats estan la mar de ben cuidats i ben arreglats, i a més a més disposen d'una habitació personal molt cuca on es poden ficar quan volen. Potser no cobrin un salari, però es veu que no els tenen explotats.

Si bé la idea és encertada, hi ha una petita pega, i és que això de “quedar amb un gat per jugar quan a tu et vagi bé” i tal és una mica complicat. Ja siguin gats japonesos o catalans, els gats fan el que els dona la gana. És evident que aquests ja estan curats d'espants i són sociables, però si volen passar de tu, doncs passen i van a la seva. Així doncs, en l'estona que vaig estar, tocar-los es van deixar tocar, però deixa't de moltes històries. Realment entretingut només va ser quan de tant en tant de cop i volta es començaven a perseguir entre ells, llençant pels aires tot el que hi hagués pel camí.

Una mica, en això de semblar que sua de tot però que li donin "tabardillos" m'han recordat al meu gat...

Interludi a Shanghai (V): L'Expo

Donat que ja havia estat a Shanghai, la gràcia de tot plegat estava en l'Expo 2010. Quina imatge podria representar millor aquesta Expo? Potser l'espectacular pavelló de la Xina? L'original d'Espanya (on no s'han pogut estar de posar imatges del gol d'Iniesta al Mundial...)? El psicodèlic del Japó? El de Gran Bretanya, que fa tornat boges les càmeres digitals? Jo la veritat és que em quedo com a foto que representa millor que res tota l'Expo amb la que he posat...

Quan un va un lloc d'aquests ja d'entrada ha de tenir clar que és un dia de fer cues, igual que quan va a Port Aventura. El temps real d'entreteniment és força menor que el que un es tira esperant i això s'ha d'acceptar, igual que tots ens hem de morir un dia, no hi ha res a fer. Fruïm dels bons moments i procurem no caure en espirals negatives. De fet, ja vaig anar amb l'ebook a sobre per passar l'estona d'alguna manera si calia. Ara bé, tot té un límit.

Jo en el tema Expos només tenia la referència de Saragossa, que va ser un bon pal (sobretot per entrar al pavelló d'Espanya), però mira. Per tant, basava els meus càlculs del que em tocaria rebre partint d'aquella experiència. Ara bé, si Saragossa té uns 700.000 habitants i Shanghai en té més de 19 milions, amb una senzilla regla de tres ja es veu l'escala de magnitud del meu error d'estimació sobre el concepte “caldrà fer cues”. Quan entres ja se't cauen directament al terra i tens ganes de plegar, perquè no veuràs una merda ni en una setmana. Senyors del comitè que escull on fer les Expos, des del punt de vista de lloc on saben fer coses espectaculars, molt bé, però mai més tornin a escollir una ciutat superpoblada d'un país superpoblat per celebrar aquestes coses. Moltes gràcies!

Total, cues bestials sistemàticament a tots els pavellons. Les “normaletes” eren de 3 hores i les llargues de 5. Les “especialment llargues” segons vaig escoltar vorejaven les 9 hores!! A Saragossa als pavellons de llocs xorres (posem, Sant Marino) no hi havia gairebé ningú, però aquí tot estava saturat sense excepció. Només el pavelló que recollia els estats africans, al ser força gran, no calia fer cua (ara, a dins estava atapeït). De fet, en alguns trams no es pot ni passar perquè tot l'espai transitable està ocupat per cues de gent, i alerta que sense voler no et fiquis en una. Això em va fer decidir que molts pavellons vistos per fora també eren la mar de macos i vistosos.

Però siguem positius. Per sort, ens havien explicat que si portaves el passaport a sobre tenies entrada VIP al pavelló corresponent al teu país, junt amb dos acompanyants. O sigui, passaves directament per la patilla sense fer cua mentre podies saludar a tota la munió de gent que s'esperava fora. Bé, segons el país havies de fer una mica de pena amb el tema acompanyants, però al final sempre et deixaven passar. Per millorar el tema, vàrem comprovar “in situ” (si colava, colava) que la capacitat d'accedir per ser un paisà era transitiva d'acord a les regles de votació del festival d'Eurovisión. Això va significar que, com jo anava amb una parella de finlandesos (d'un país que si que ha guanyat el festival), vaig poder veure absolutament tots els pavellons de l'Europa del Nord, incloses Estonia i Dinamarca. Però per aquesta mateixa regla, jo no els vaig poder aportar gran cosa. No vaig trobar el pavelló d'Andorra, si n'hi havia cap, i no vaig acabar de veure clar provar amb Romania.

També dins de la part positiva, com en 10 dies tanquen la paradeta, molts articles estaven súper-rebaixats segons a quines botigues (encara més dels quatre xavos que tot val aquí). Llàstima que la gran majoria de trastos no són gaire macos, semblen més aviat trets de la botiga del tot a 100 dels xinos (jeje...). “Pongos” a tutiplén...

Interludi a Shanghai (IV): The Great Firewall of China

Si he de ser sincer, he fet trampes amb les entrades al blog. En realitat les he penjades totes le mateix dia, però he fet que artificialment apareguin separades en les dates que els correspondria d'acord als esdeveniments succeïts.

Bé, el cas és que m'he hagut d'esperar fins sortir de Xina per publicar res. Des d'on estava, la connectivitat cap a fora del país era una verdadera merda i connectar-se al campus de la UOC un exercici de futilitat i una prova a la paciència. Perfecte això del Campus 5.0 ple de punyetes a la plana d'inici. Al blog directament no em podia connectar, estava bloquejat l'accés. Connexió refusada. No sé si això té a veure amb el gran tallafocs de la Xina, on totes les connexions a l'exterior estan controlades i en alguns casos restringides, però el cas és que res de res, toca resignar-se.

Per acabar-ho de matar, al congrés no hi havia wireless (ja s'ha de ser cutre)...És trist no poder passar l'estona navegant per Internet quan algú està exposant un verdader rotllo sobre no se quina anada de pilota aplicada a l'esquema d'ElGamal, llegida seguint un to monòton en anglès-xinès. Buff!

Interludi a Shanghai (III): La (es)per(l)a d'orient

Com ja he estat a Shanghai amb anterioritat, doncs no hi ha gaires coses importants de la ciutat per visitar on no hagi estat ja, toca repetir. En una escapada vaig pensar que potser seria interessant tornar a fer una ullada a l'edifici emblemàtic per antonomàsia a aquí, la Perla d'Orient. Es tracta de la torre de comunicacions més alta d'Àsia (la tercera del món), amb una forma ben característica, en plan nau espacial. Quan un pensa en l'skyline de Shanghai, segurament és el primer que li ve al cap.

Malauradament, la memòria juga males passades, ja que si bé a fora no es veia gaire cua, no vaig recordar que la cua de debò comença un cop a dins de l'edifici, quan ja és massa tard per fer marxa enrera. I era inhumana..Al final em vaig estar 2 hores allà tancat abans no vaig poder pujar. Suposo que com quan vaig anar, tot i fer-ho en plena temporada turística, al ser en grup i poder xerrar amb algú el temps em deuria passar més ràpid. Però tot sol, fent cua “a la xinesa” (qui hi ha estat ja m'entén...) va ser un conyàs important. Sembla que amb la Expo totes les atraccions de la ciutat són especialment plenes de turistes encara que sigui temporada baixa.

Una altra cosa que no recordava és el mirador exterior circular que hi ha a la segona estació, a uns 263 metres d'alçada, amb terra de vidre. Suposo que l'altra vegada deuria passar de sortir, ja que és especialment xungo per la gent que patim de vertigen. Però clar, haver fet la megacua del dia t'aporta un gran incentiu per treure't les tonteries i amortitzar fins el darrer iuan de l'entrada. Tot i així, quan vaig tornar a entrar encara em tremolaven les cames. Que és una xorrada perquè tot és súper-segur, es clar, però la part irracional té aquestes coses quan s'imposa a la racional.

Després de l'experiència, crec que passo de més llocs on ja hagi estat i toqui fer cues...que a l'Expo ja me'n afartaré.