Cosplay (コスプレ)

Un cop acabat el congrés i ja fent les darreres voltes per la ciutat, quina millor manera de posar punt final a tot plegat que anant a parar per casualitat i sense proposar-m'ho enmig d'un concurs de cosplay al parc de Tenjin. Suposo que ara podria tornar a fer la brometa de que no se sabia qui anava disfressat, però en aquest cas qui hi anava era sota els termes que un japonès consideraria "anar disfressat". Per tant, no hi havia confusió entre participants i espectadors. De fet, es tractava d'una mena de trobada internacional, amb gent vinguda de la Xina i Korea. La veritat és que, donat el nombre de Sheryl Nome i Ranka Li (veure foto) que hi havia, ha estat una llàstima que no portés el meu vestit de l'Alto Saotome, de qui no hi anava ningú vestit :P

L'ambient era molt festiu, i les diferents colles de gent fent cosplay s'anaven fent fotos els uns als altres, tots sempre fent posats divertits (vull dir, no simplement estant allà palplantats). Pel que semblava, feien col.lecció de fotos d'altra gent que anés disfressada, i de fet, molts eren súper-professionals del tema i ja portaven com targes de presentació amb ells mateixos fotografiats. Donava gust de veure al personal tant alegre, la cara que feien m'han recordat una mica a la meva cosina petita quan va al Saló del Manga. Entre els no disfressats hi havia personal que els feia fotos, però també en plan professional. Es portaven estris per calibrar la il.luminació i els demanaven diferents postures especials.

En general, la gent estava encantada de ser fotografiada, ja que això volia dir que la seva disfressa havia agradat. Fer posats per tot de gent que et demana fotos és part de la gràcia del tema. Ara bé, després d'unes quantes, com la immensa majoria de participants eren femenines i bastants personatges molt tapats diguem que no van, et comença a agafar una mica de complex de Dr. Slump. En concret, en el capítol que ha d'anar a comprar sostens.

Per cert, no sé com ha estat l'edició del Saló del Manga de Barcelona aquest any, però per aquí sembla que el que es porta ara mateix més clarament és tota la colla al complet de la Hastune Miku (初音ミク). La pròpia Miku és la més popular, però li trepitgen els talons Rin i Len.

Miyajima (宮島)

Quan parava per Hiroshima i ja havia vist el més rellevant, vaig pensar que, ja posats, podia treure un darrer partit al JR Rail Pass i fer una visita llampec a l'illa propera de Miyajima, ja que el ferri fins allà també el cobreix. Aquesta localitat és una de les més conegudes i típiques del Japó (està al top 3 oficial d'imatges sobre el Japó), ja que és on està l'arc torii (鳥居) construït a l'aigua que surt pràcticament sempre a qualsevol guia, ja sigui a la portada mateix o de ben segur que en alguna foto a l'interior. Gairebé es podria dir que si no surt en alguna foto a una guia, ja la pots llençar. Caram, si és que precisament és la imatge que surt d'exemple a la Wikipèdia en anglès sobre què és un arc torii!

El cas és que jo sabia que existia aquesta construcció, però no tenia molt clar, a part d'això i del seu temple associat, què hi havia a la illa. Doncs bé, el que hi ha és un llogaret convertit en una màquina perfectament engreixada i dissenyada per rebre turistes i vendre coses. Tot plegat és pràcticament un carrer a vessar de paradetes de records o menjars típics d'allà: les ostres cuites a la brasa i pastissets de peixos o cefalòpodes diversos, però especialment anguila. ja diu molt que tot està perfectament en anglès i fins i tot segons on en altres idiomes. Independentment de l'aspecte més turístic general, sembla que la illa és un bon indret per fer excursions i caminades pel seu interior. Hi ha un servei de telefèric gratuït per anar a la part més alta de la muntanya.

Una altra sorpresa que m'he dut, ja que no ho sabia d'entrada, és que als boscos de l'illa hi ha una població no menyspreable de cérvols. Amb tant de turista al final aquests s'han domesticat, i ara es passegen pel poble tranquil·lament, a veure què arrepleguen. Els pots tocar i no passa res. La meva experiència al menys ha conclòs que aquests si que estan domesticats de debò, i no com els seus cosins psicòpates de Nara, que per endrapar un tros de paper no tenen problemes a fer rodolar pel terra als turistes o fer-los fugir cames ajudeu-me. Aquests m'han semblat molt més tranquils. Tot un detall.

La veritat és que ha estat una llàstima que fos una visita ràpida, perquè és un lloc maco per passar-hi tot el dia...en fi!

Hiroshima (広島)

Un cop més, a les acaballes del meu viatge (o si més no, al final de l'etapa de rondar amunt i avall) he visitat una ciutat que també s'ha fet famosa mundialment per motius tràgics. El terme bomba atòmica porta associat el nom d'Hiroshima al darrera, penso que fins i tot més que Nagasaki, ja que van ser els primers a rebre. De fet, la ciutat té una lluita molt activa en vers del pacifisme i la no proliferació nuclear. Per exemple, l'alcalde envia sistemàticament una carta de protesta formal al president de qualsevol nació que faci una prova nuclear.

La part de la ciutat vinculada al tema de la bomba atòmica jo diria que és més extensa que a Nagasaki, en forma de la plaça de la pau, on es poden trobar diferents símbols: la campana o la flama de la pau, la cúpula de la bomba atòmica (una imatge clàssica del tema), l'estàtua a Sadako o el museu sobre el bombardeig. Aquest he de dir que és una mica més dur que el de Nagasaki, amb imatges molt més explícites i fins i tot restes biològiques de les víctimes de la radiació (els hibakusha, 被爆者).

Però si ens volem allunyar d'aquest tema tant funest, Hiroshima té altres llocs per visitar. Per una banda, al parc de Hijiyama (比治山公園) es troba la biblioteca manga, una biblioteca on només hi ha manga. Més al centre de la ciutat es troba el castell de Hiroshima, que si bé no és gaire gran (la torre principal té 5 plantes però no és especialment enorme), a dins et pots vestir amb una armadura i un casc de samurai (si t'hi cap, mesura japonesa) i fer-te fotos.

Jo vaig tenir la sort de visitar la ciutat durant la festa nacional del dia de la cultura (文化の日), pel que en ambdós llocs hi havia un ambient interessant. A les rodalies de la biblioteca hi havia tot de famílies amb els seus fills pintant diferents parts del parc o dels edificis moderns que hi ha a dins (com la pròpia biblioteca o el museu d'art modern). Podien demanar paper i colors a unes parades preparades especialment per això. En el què respecta al castell, l'entrada era totalment gratuïta aquest dia.

A part, també va ser guai que l'especialitat cul.linària de Hiroshima és l'okonimiyaki (お好み焼き), un dels meus plats favorits. Ara bé, aquí fan una varietat on a sobre posen fideus. Però estava igual de bo...おいしい！

Retrobament (出会い)

Finalment va arribar el dia del retrobament. Un cop vaig baixar del tren a l'estació de Fukkodaimae (福工大前) i vaig ser al FIT, caminant pel campus i visitant tots aquells llocs on vaig estar tres mesos: la residència universitària, el súper, els carrerons rurals fins arribar a la universitat i, bé, els companys del laboratori, que encara s'enrecorden de mi. O al menys els que encara queden allà...En aquest temps, algunes coses han canviat i d'altres no tant. Aaahhh, tants bons records.

Bé, ja d'entrada només arribar a l'estació central de Fukuoka (博多, Hakata) he tingut un moment de dubte de si m'havia de baixar on tocava (jeje...sort que és final de línia). I és que com estaven en obres durant la meva estada, ara es troba una mica canviada a primera vista. Però de seguida he començat a reconèixer tot, i fins i tot he recordat del tren de rodalies que havia d'agafar per anar on tocava, que té el seu truquillo.

Rondant per la zona gairebé tot està igual, però si que hi ha alguns canvis evidents per ser entrada la tardor, sortint de l'estiu, respecte a ser-hi en ple hivern. El més radical és que els camins estan plens de teranyines de mida considerable, i enmig hi ha unes aranyotes ben grosses, d'un dit de llarg, que fan una mica de por. De fet, jo no tinc clar si només deuen menjar insectes, ja que les teranyines estan just ben enmig de les voreres, a l'alçada del cap, pel que si et despistes et trobes una bona sorpresa. Jo gairebé em menjo una si no arribo a fer una maniobra evasiva. És el problema d'una societat tan educada, que els artròpodes prenen possessió de la via pública i la gent simplement deu cercar un altre camí. Al menys, quan jo era petit no haguessin durat gaire una teranyines tan grans allà enmig.

Un altre canvi important, i el més dramàtic de tots, és que ja no està al seu lloc, l'han tret...buaaa :-(

Finalment, a la universitat s'hi està fent un nou edifici, que encara està a mig construir. Precisament sobre la universitat, he arribat en un bon dia, ja que era la festa de la universitat i estava tot ple de paradetes de les associacions d'estudiants (tot un clàssic dels manga) i féien concerts. Tot plegat fins quarts de set de la tarda, es clar, que sinó es fa tard. Hi havia molt de moviment.

La resta no ha canviat gaire en aquest temps, tot està igual. Fins i tot encara estan exactament al mateix lloc, a l'aparcament a mig camí entre la universitat i la residència, els meus amics pilotes, igual de rondinaires que sempre. Un plaer retrobar-los a ells també...

El castell de Himeji-mecha (姫路城メカ)

Un dels castells medievals més importants del Japó es troba situat a la ciutat de Himeji (姫路), a mitja hora en tren bala d'Osaka. Si bé de castells majestuosos d'aquest tipus hi ha uns quants (a Osaka mateix hi ha un molt vistós, però de construcció moderna, o també està el de Kumamoto), aquest es considera tresor nacional i patrimoni de la humanitat per la UNESCO. El castell és el que domina tot el context de la ciutat. De fet, ho únic rellevant a Himeji és el llarg i ample passeig que va de l'estació cap al castell. Al voltant, doncs hi haurà altres coses, però no són tant importants.

El cas és que he baixat de l'estació, he anat seguint els indicadors cap al castell i quan ja els arbres que voregen el passeig s'han fet a un costat, he pogut veure la immensa i grandiosa...estructura de metall semi-opaca que envolta totalment la torre principal del castell. I tot just a l'entrada un cartellet on indica que des de l'Octubre del 2009 està en reformes per restauració, que duraran res més i res menys que cinc anys. Home, d'aquesta manera la cosa perd una mica de vistositat. Ha estat una autèntica tallada de rotllo total. Però mira, com he arribat abans que obrissin, ha pogut entretenir-me mirant la cara de la resta de turistes que anaven venint i es trobaven el tema ("consol de molts...").

Al menys els japonesos s'han enrotllat i, en un exercici de deferència i coherència, mentre es fan aquestes obres l'entrada està rebaixada en un terç del preu original. Encara pots veure l'interior d'algunes parts, els pous els magatzems, els parapets. etc. Però la torre principal està tancada, que és la gràcia de tot plegat. I les andanes que hi han posat no són cap bajanada, que s'aguanten amb uns bons blocs de formigó a la base. Realment es veu que tenen per estona fent obres. De fet, tot plegat m'ha recordat quan al palau imperial de Kyoto em van explicar que cada 30 anys aproximadament s'han de canviar els teulats...i per fer-ho completament es triguen 25 anys.

Al final, ho més entretingut de tot plegat ha estat intentar que a cada foto que feies no sortís sempre al fons un bloc de ferralla enorme que trenqués el panorama. Ha costat ho seu!

Tama, again! (もう一度、たま)

Recentment he realitzat el que, des d'una perspectiva absolutament personal, considero un dels moments culminants del meu viatge. La catarsi de tot plegat. Mireu, aquesta és la meva escala de valors, i que cadascú tingui la seva. El cas és que he tingut l'immens plaer de conèixer en persona a la cap d'estació més famosa del Japó. Aquest és un altre dels llocs on, des del moment que vaig saber que tornava al Japó, ja tenia clar que havia d'anar-hi a parar fos com fos. El problema és que això no surt a les guies i calia una mica de planificació per veure on estava tot plegat. Però voler és poder, no? Aquest és l'irresistible poder de convocatòria d'una gata amb un barret.

El lloc en qüestió és la parada terminal d'un poble de mala mort, anomenat Kishi (貴志), en una línia perduda a la muntanya, on no hi ha res de res, després d'una bona pallissa per anar (i després toca tornar). En el fons, si m'he decidit a anar és perquè hi havia bona combinació des d'Osaka, sinó malament rai. El cas és que et baixes de la parada, surts de l'estació i...on caram he anat a parar? Vull dir, és que només hi ha l'estació amb na Tama i punt. Kishi sembla ser un poblet rural dedicat al cultiu de la maduixa i als pobles dels voltants és especialment popular el cultiu de mandarines (pots veure centenars d'arbres mentre vas cap allà en el tren). Però no hi ha cap atractiu ni per donar un tomb.

Una de les gràcies és que a hores establertes pots anar i tornar en trens "especials" ambientats amb temàtiques, que s'alternen els trajectes amb els trens "normals". N'hi ha tres, però jo només he pujat a dos: el de les joguines (omocha densha, おもちゃ電車) i el de na Tama (Tama densha, たま電車). M'ha faltat el de maduixa (いちご電車), que surt prop de les 8 del matí, i penso tampoc calia. Ja l'he vist de passada, aparcat a les cotxeres. L'ambientació és tant en els motius de l'exterior com a l'interior. Hi ha llibres per llegir pels nens, maquinetes d'aquelles per comprar boles amb joguines a dins...tot de detallets molt "cucos". La veritat és que tot plegat és curiós, ja que gran part dels usuaris dels trens són gent que simplement l'ha d'agafar per desplaçar-se entre poblets. És com si un bon dia el rodalies que un agafa per anar a la feina el remodelessin com el "tren de les fades" i l'interior fos de llumetes i fades. Ells ja s'ho prenien amb una mica d'apatia.

Jo he estat de força sort, ja que tot just aquest Agost han remodelat l'estació de tren i l'han convertit en una mena de museu, amb una estructura en forma de cap de gat (amb ulls i orelles), fotos i pòsters a l'interior, una cafeteria, una botiga de records on s'estan fent d'or, etc. Tot nou de trinca. Però això si, igualment, l'estació del meu poble és el doble de gran. Un cop a dins, en una habitació especial hi ha la Tama, que bàsicament fa el que fa tot gat aburgesat: estar al seu cistellet dormint, netejant-se o mirant-te amb una cara de "Tu què carai mires? Què fas aquí? On m'he de veure una perquè em donin de menjar i un lloc on dormir..." . Una expressió molt característica que tothom que té gat ja coneixerà de sobres. Vull dir, qui esperi que estigui allà fent-te cabrioles ha vist masses pel.pel·lícules de ciència ficció. De fet, com erem uns quants fent fotos, en un moment donat ens ha donat l'esquena i tot. I jo això ja ho conec del meu gat que quan ho fan no és per casualitat...Igualment, fa molta gràcia veure-la. El que no porta sempre és el barret de cap d'estació, que el té penjat a un raconet de l'habitació. Només porta la medalla que l'acredita com a tal.

Després de veure-ho amb els meus propis ulls, realment qui es va pensar tot això és un autèntic geni del marketing...Jo que he de dir, a mi m'ha convençut. No em penedeixo gens d'haver anat! :P

Hotels... (ホテル)

El Japó és un lloc entre relativament i bastant car. Està clar que, com tot, un ha de saber buscar les oportunitats i informar-se una mica, però cercar un hotel que no surti per un ull de la cara s'ha de fer amb “carinyo”. Anar per agència ni de conya, ja que aquesta gent només opera amb hotels mega-txatxis de quatre o cinc estrelles (també és comprensible que no se la jugaran...). Com aquest cop no he anat per agència amb un viatge “empaquetat”, doncs m'he buscat la vida per intentar no deixar-me el jornal només en l'estada. Però per moltes crítiques que llegeixis per Internet, fins que no arribes no saps què trobaràs. La veritat és que en general no em puc queixar, però he anat manifestament de més a menys.

A Tokyo vaig decidir que no m'importava gastar una mica més, sense passar-se, i vaig anar a un hostal típic japonès (un ryokan, 旅館). Un lloc molt maco i polit, on tenen l'anglès per la mà, amb Internet i uns banys termals típics japonesos (onsen, 温泉) disponibles pel teu ús. Res millor després d'una bona caminada que ficar-te en una banyera gegant d'aigua bullint. després de netejar-te a consciència amb un gibrell de fusta ple d'aigua L'esmorzar japonès també era per no dinar després.

A Kyoto ja la cosa no ha esta tant guai. L'hotel era perfectament habitable, tot i l'estil una mica antic de l'edifici i del mobiliari. També amb Internet, però sense ascensor (i, es clar, a mi, amb la meva maleta a rebentar, m'ha tocat la darrera planta). L'anglès una mica encallat, però cap problema, està perfectament adaptat per turistes estrangers. Era just el que m'esperava pel preu i ho important era la zona (cap a les afores, per fer excursions als temples importants). A part, tenia una habitació amb mides occidentals, que és tot un luxe.

Ara, a Osaka potser hauré d'entrar a les pàgines de crítiques i dir que a veure què passa amb els que les escriuen :P Això ja ha estat un “hotelucho” una mica xungo, sense bany propi per l'habitació. L'estil de tot plegat penso que va passar de moda pels anys 50 i comparteix edifici amb una mena de mercadillo com els que hi ha a la Xina, un gran edifici ple de paradetes individuals. L'home de la recepció ha agraït bastant que li parlés en japonès. Internet va una mica xungo (no deuen ser de la família japonesa dels de l'anunci d'Ono), però hi ha una àmplia gamma de canals eròtics de pagament a la tele. Tot plegat em recorda als hotels de carretera aquells (però encara no he sentit cap tret ni baralla). També molesta una mica el soroll continuu dels avions de l'aeroport passin a tocar els edificis...Ara bé, “vetusto” però net, que és important.

Sort que per la conferència em tornaré a recuperar i aniré a un de més bo. Bé, menys en l'esmorzar, que, tot i les estrelles, et donen un frankfurt amb mostassa hiper-picant i melon soda. Ideal a les vuit del matí.